12 de novembre de 2007

una noia molt feliç (bxta)

(L'expressió del gat: boníssima ! val la pena clickar la tira per llegir-la millor)

"Macanudo (nº1)" . Liniers. Ed. Reservoir Books.

Quan vaig llegir aquesta tira, me'n vaig recordar d'una antiga companya de feina que em queia molt bé. Era molt simpàtica, alegre i t'explicava les coses amb un entusiasme que contagiava.

Un dia ens va explicar, fent conya, que ella i l'home s'havien comprat una peixera amb un peix, i que des d'aleshores, quan menjaven "filetes de merluza", exclamaven: "mmm....! que rico está el pollo!!", per tal de no espantar el peix... ;-))

Doncs bé, un dia ens va dir que ella pensa que quan et mors, tornes a viure exàctament la mateixa vida un altre cop, i així sempre.

Ostres... sempre pots trobar coses per les quals no vols tornar a passar, no?? La veritat és que el primer que vaig pensar va ser: "caram! a aquesta noia no li ha degut passar mai res massa dolent... I quines ganes... tornar a repetir-ho tot un altre cop i així etèrament..???? Voler creure això... QUINA NOIA TAN FELIÇ!!!"

No?

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Home... no sé...
La gracia de la felicitat és que es pot trobar de moltes maneres, en moments diferents, seguint camins diferents - o fins i tot oposats - i amb persones diferents - que no excloents -, no? Repetir el mateix viatge una i una altra vegada (per molt bo que sigui) ens faria perdre moltes coses. O al menys això és el què em fa pensar el teu No? final.
Jo crec que posats a reencarnar-nos, coi! donem-hi varietat i color... Siguem dones i homes, siguem blancs i negres i grocs i pellroges, i siguem plantes i animals, i vivim en llocs humits i secs, superpoblats i desèrtics, jo que sé! ja que hem de repetir almenys que el menú sigui variat i no ens acabem empatxant! :p
A més, penso que si li donem tant de valor als bons moments, als moments feliços. és també per què no són eterns. Per què sabem que no duren per sempre i que els hem d'aprofitar, d'exprimir. Per què no sabem quan duraràn, ni quan tornaràn.

M

PD: uffff! serà veritat que això és adictiu? que un cop comences a escriure no pots parar ni els pensaments ni les paraules? Començo a tenir por ;)

labruixoleta ha dit...

El meu "No?" era més aviat un "Oi?", pq com tu dius, la majoria de gent, pensem que ja ens va bé anar canviant. I no conec ningú que desitgi tornar a reviure un altre cop el mateix que ja ha viscut. Aquella noia sí que ho volia, per tant, crec que era realment molt afortunada i feliç.

jajaja!! enganxa eh??

Una abraçada molt forta! :-)))

Anònim ha dit...

Si, però realment penses que algú pot experimentar una felicitat tal durant TOTA una vida? Tant com per repetir-ho tot ETERNAMENT? Sense questionar-se res, sense voler canviar res?

Potser no és que fos sempre feliç. Potser és que simplement havia arribat a un punt d'acceptació de la seva vida tal i com era... que ja és molt, en qualsevol cas!

O potser si... emportem-nos pel teu positivisme i reconegue'm que vas coneixer a la persona més afortunada sobre aquest planeta... algú que havia tingut el que tots busquem: la felicitat plena. Si és així, jo la vull coneixer!

En fi...jo ho deixo aqui que aquests dies tendeixo a donar-li moltes voltes a tot i em perdo i parlo (escric) massa...

petons... i fins dilluns (no t'oblidis de mi, eh?)
M

labruixoleta ha dit...

em sembla que de fet, ja la vas conèixer (ja et diré qui és). Jo no sé pas si ella es considerava molt feliç o ho era molt sovint. De fet lo de que era molt feliç és la meva opinió personal.

T'espero dilluns! Me'n recordo i ho tinc apuntat!! així que tot sota control :-))))