30 d’octubre del 2008

el post impossible...

(nota de començament: volia titular el post “Budisme i ciència”, però en acabar-lo i veure lo liat i complicat que m’ha quedat, el titulo el post “impossible”... ja he avisat)

Ja vaig comentar que aquest cap de setmana he estat en uns seminaris de Budisme i Ciència. La veritat és que se m’escapaven molts conceptes i em costava seguir el fil de les conferències, perquè el budisme és un món desconegut per a mi.

Parlaven sobretot de la visió científica i la visió budista de “la ment”. Pel que em va semblar entendre, la científica consideraven que era aquella que sitúa la ment en una base neurològica, o sigui, inseparable de la matèria orgànica. En canvi, els budistes, afirmen que la ment és com una mena de consciència, o de vida conscient, independent del cos, tot i que pot expressar-se a través d’aquest.

Això em va fer pensar en el dia que jo em plantejava si és possible que hi hagi una “ànima” que pot no estar lligada al cos. Els budistes diuen que sí. I això dóna sentit a la seva teoria de la reencarnació i el karma.

Quan va arribar el torn de les preguntes, em va semblar entendre (pq ja dic que no estic massa segura d’haver entès res) que algú considerava que algunes de les teories que la ciència no pot explicar de forma objectiva, passen a formar part d’allò que les “religions” o altres filosofies o el que sigui, dónen per cert, basant-se en la “fè”, o en “creences”.

A partir d’aquí, la persona que consdierava això, li va plantejar a un dels conferenciants, que era Físic (per tant el més proper al que nosaltres entenem per científic), que això de “creure” en algo que no es pot demostrar, és algo al que ens tenen acostumats les religions i que no l’acabava de convèncer (mmm…ufff… em costa expressar-me bé, pq ja dic que era tot complexe i ara, de memòria, se’m fa difícil). Com si ens haguéssim de limitar a “creure el que veiem” i prou (més o menys era això).

L’expert en Física li va contestar que els científics constantment creuen allò que no veuen. Que precísament això és el que els fa avançar. Primer hi ha una hipòtesi, una teoria que només és probable, una idea, una possiblitat. Però algú creu en ella. I precísament per aquesta “fe” en allò es poden arribar a passar anys treballant per descobrir. I ,potser, finalment, poder donar una explicació “visible”, o científica, o objectiva.

En fi, que m’ha sortit un post molt llarg i liat, per acabar no sabent exàctament què volia dir. Potser això, que “creure” molt en algo no és res dolent, encara que no es pugui demostrar. Que la “fe” en algo, “mou muntanyes”. I no ha d’anar necessàriament relacionat amb cap religió en concret això de la “fe”. Que potser tots creiem, o tenim fe, o somiem o el que sigui, en coses impossibles, i qui sap si no és aquesta fe, el que fa que tot sigui possible.

28 d’octubre del 2008

... nòmades...

... vius en un lloc...
... un dia, empaquetes les teves coses, i te'n vas a viure en un altre lloc... Al cap d'un temps, tornes a empaquetar, i marxes a viure en un lloc diferent... I ara, vius allí, però saps que és provisional.

... un dia empaquetaràs les teves coses de nou, i marxaras a viure... no saps exàctament on. Però tornaràs a canviar de lloc...

Com menys coses tinguis, menys paquets hauràs de fer. I així, anar fent, anar vivint...


Les tres fotografies són del viatge que va fer la meva tieta aquest estiu a Ladakh, una regió del nord de la Índia. Allí van conèixer un grup de nòmades.

El vídeo del final, és un fragment de la pel.lícula "El perro mongol". L'any passat, o l'altre, la vaig anar a veure, i em va agradar molt. Tracta d'una família de nòmades mongols. El troç que deixo, el recordo especialment.








26 d’octubre del 2008

un silenci de dos segons




Aquest cap de setmana he anat a un seminari sobre “Budisme i Ciència”. Potser en algun altre post en parlo.

Però les últimes sensacions que m’he endut d’allí, han estat les paraules d’un monjo budista.

Una persona que lluita per la pau al Tíbet. És difícil parlar de “lluita per la pau”. Sembla que és contradictori. Suposo que cal entendre la lluita com un treball actiu, però no violent, per aconseguir resoldre un conflicte. Per arribar a un moment de pau.

M’ha commogut la forma tranquil.la, senzilla i realment pacífica que feia servir per parlar d’un problema que molts dels que estaven allí pateixen amb el cor. I en canvi no desprenia un missatge ni d’odi, ni d’agressivitat. Ben al contrari que moltes altres persones que conec, que no pateixen aquest conflicte de forma directa, ni propera i que en canvi, m’han transmes molta agressivitat, tanta, que feien por i tot.

Fins i tot ens ha fet riure quan ha demanat disculpes perquè algun dels aparells que fèiem servir per escoltar la traducció no anaven bé, i ha dit, en broma, que devien ser xinesos… Es poden permetre la llibertat fer alguna broma, i riure, perquè ningú dubta de lo seriós que és per a ells aquest tema. I dur, difícil i molt trist.

I aquest monjo, que parlava decidit, alegre, tranquil, natural i pacífic, durant dos segons, ha hagut de callar perquè s’ha emocionat. I en aquests dos segons, m’ha emocionat a mi i ja no he seguit escoltant-lo. He pensat en la seva història. La d’un nen que va néixer al Tíbet, però que es va haver d’exil.liar amb la seva família a la Índia, però sense la seva mare, perquè la van matar quan ell tenia dos anys.

Ara viu a Barcelona, i aquest estiu va organitzar un viatge a la Índia, a Dharamsala, on va estar estudiant molt anys amb el Dalai Lama, i a Ladakh (les fotos són d'allí), on va viure de petit. La meva tieta va fer aquest viatge amb ell i un grup de gent, aquest estiu. I també em va emocionar quan em va explicar que ell, que com la majoria de monjos budistes, el veus sempre tan calmant, i que deu tenir més de 50 anys, quan va arribar a Ladakh, estava tan content que era com si fós un nen petit. I que va començar a
córrer cap a la muntanya, i es va posar a saltar i brincar de felicitat.

I recordant tot això, mentre ell encara parlava, he pogut sentir la seva sensació de felicitat o llibertat, durant dos segons o més, quan saltava per la muntanya on va crèixer.







24 d’octubre del 2008

MEME LABORAL

Aquest migdia he vist que l'Assumpta m'havia passat un meme, on he de dir 6 coses que m'agraden i 6 que no m'agraden. Li he contestat que durant la tarda, des de la feina, hi aniria pensant. El resultat ha estat que el meme estarà relacionat amb el que m'agrada i no m'agrada de la feina. Així que és una mena de meme temàtic. Qui vulgui tb el pot conestar, parlant de la feina, o d'un altre tema en concret. O del que sigui. Així que el passo a qui en tingui ganes de fer-lo. A veure...

6 coses que m'AGRADEN :

- la feina que faig (però potser no per a tota la vida).

- ser autònoma i creure que tinc certa llibertat i autonomia (tot i que molt relatives).

- sentir que el més gratificant de la meva feina no són els diners (tot i que si no cobrés, no treballaria).

- que faig una feina que em permet conèixer gent molt diferent, i això, m'enriqueix.

- haver aconseguit, per fi, una situació laboral que és la que vaig somiar fa més de 10 anys.

- tenir un horari d'entrada que no m'obliga a matinar massa (em costa tant llevar-me pels matins...)

6 coses que NO M'AGRADEN

- la gent que abusa del seu poder i deshumanitza als altres

- que em manin

- la monotonia excessiva

- els dies que he d'anar a l'Agència Tributària

- no tenir vacances pagades, ni pagues dobles

- les jornades de més de 8 ó 9 hores





23 d’octubre del 2008

llibres en silenci



Quan vaig decidir tornar cap aquí, la idea era deixar que parléssin els llibres, com feia abans.

El dia que li vaig dir a l'Elevanda que me'n tornava a la casa on ens haviem conegut, així d'entrada, va tenir un disgust molt gran. No li feia gens de gràcia, i em deia que si ella no sap pràcticament ni llegir ni escriure, què faria allí.

Com m'agrada que estigui amb mi, li vaig assegurar que li ensenyaria a llegir, i que mentre no ens sabés més, li llegiria els llibres en veu alta.

Ens costa posar-nos-hi, perquè ella no en té moltes ganes, i jo fa dos o tres mesos que no llegeixo. Però l'altre dia ens hi vam posar. Vaig agafar "Autobiografía de un yogui", i li vaig començar a llegir.

De sobte, vaig sentir que repetia al mateix temps que jo, les meves paraules. Com podia ser? Ella no el veia pas el llibre i no podia ser que el conegués. La vaig mirar sorpresa i interrogant.

"és que Bruixoleta, aquesta frase de la introducció, perquè no hem avançat gaire, me l'has repetit 5 ó 6 cops. Me la sé de memòria. La llegeixes i pares per explicar-me algo. La llegeixes i pares per canviar de posició. La llegeixes i et quedes en silenci. I la tornes a llegir i llegir... Escolta, per què no fem una altra cosa?. Anem a passejar?"

Sí, tens raó. Fem una altra cosa.

I els llibres, segueixen en silenci.

22 d’octubre del 2008

PLANTES



Fa molts mesos, en un sopar, on parles una mica de tot i de res, l’amiga que tenia davant, ens explicava coses de les seves plantes. En té un munt. De tot tipus. De totes les mides. Inclús algun arbret. I en algun moment, va dir satisfeta que a ella les plantes la feien tan feliç…

En aquell precís instant, vaig sentir com si els 80cm que em separaven d’ella, es convertíssin en 80km, o 80 universos. Perquè jo, només havia tingut una planta i un estiu, se’m va secar. Tenia dit a tothom que no me’n regali, que no sóc bona cuidadora de plantes.

Però a la gent que li agraden les plantes, li agrada regalar-ne. I ara, en tinc exàctament 5. Deu ser que les he posat just en el lloc perfecte per a elles, perquè no paren de crèixer. Les cuido una mica al meu aire, perquè em van dir que les violetes africanes havien de tenir sempre aigua, i jo només les rego o els poso aigua un cop a la setmana, a totes. Els divendres.

I deu ser que per sort, no en necessiten més, perquè a la primavera van tornar a fer flors. I no paren de sortir-los fulletes verdes constantment. Tan atapeïdes, que ja començo a pensar que les he de canviar de test. I la planta de la fortuna, que em van dir que no creixeria però que em duraria molt temps, no para de crèixer, sempre cap on hi ha la llum. Per això li vaig donant voltes, perquè creixi per tots els costats.

Creix tant que ja gairebé no s’aguanta dreta, i la recolzo sobre el potus, que té les fulles molt grosses, i així de passada em sembla que es fan companyia. El potus ja l’he canviat de test dos cops. És tota una odisssea fer-ho sense trencar cap arrel. Algú em va dir que li talli les branques, pq s’han fet llarguíssimes, deuen tenir més de dos metres. Sóc incapaç de tallar-les, i miro d’enredar-les pels mobles del voltant. M’encanta que creixin sense parar.

Més d’un dia, quan algú em diu què boniques estan, m’omplo de satisfacció. I de tant en tant, quan netejo les fulles, una a una, amb cotó fluix mullat, penso que aquelles plantes, em relaxen i em fan feliç… O sigui que, si algú a qui no li agraden les plantes, ha arribat a llegir fins aquí, i de sobte, ha notat com si la distància d’uns dos o tres pams que hi ha fins a la pantalla de l’ordinador, s’ha convertit en 2 o 3 Km, o 2 o 3 universos, que no ho pensi molt fort, perquè qualsevol dia li regalen una planta… i…




20 d’octubre del 2008

DONES

Pendent d’escriure un dia un post parlant dels homes, avui tinc ganes de parlar de les dones.

Dones generoses. Que sento que omplen i enriqueixen la meva vida. Que sento tan properes encara que algunes estiguin lluny. La gran majoria no llegiran aquest escrit dedicat a elles, però espero que puguin notar i saber lo molt que les estimo, igual com jo em sento estimada. O lo molt que les aprecio, o valoro, o admiro, o el carinyo que els tinc, o la simpatia, o l’afecte, o tot… A totes.

A la meva mare que és la meva gran amiga. A cosines-germanes, que són grans amigues. A una esquimaleta preciosa i carinyeta. A tietes, que són com mares-amigues.

A les meves grans amigues de sempre. Amigues que hi són, que apareixen quan les necessito i no les crido. Que intueixen, que em coneixen. Que m’obren generoses les portes de casa seva i de les seves vides.

A les que he conegut més recentment. I que també he sentit tan properes i grans amigues. A dones que són alhora mares i filles, i germanes, i sogres i cunyades, entranyables, amables, generoses i apreciades.

A totes les dones conegudes-desconegudes a qui he arribat a través del blog. Dones que m’omplen amb les seves paraules boniques, afectuoses i carinyoses. I que malgrat la distància també sento properes.

I a totes les dones que omplen les meves hores a la feina, dones amables, que m’enriqueixen amb els seus sentiments i les seves paraules, i fan que la feina sigui gratificant.



Dones de la meva vida, que em fan sentir, afortunada


18 d’octubre del 2008

...pluja...




... en silenci, puc escoltar el so de la pluja...

... en silenci, el so de l'aigua. I voldria nedar...

... tanco els ulls i potser sento, en silenci, el so del mar...


I m'endinso en unes imatges que omplen buits. Que em porten records. D'una platja que m'agrada. Una platja on camines i camines i l'aigua no et cobreix. Però t'envolta.

Canvis, moviments, aigua. I em deixo portar i intento no pensar...


16 d’octubre del 2008

MATEMÀTIQUES


Quan era petita m’agradaven molt les Matemàtiques. Potser perquè si ets insegura, tens pors, i no entens moltes coses, entrar, submergir-te, dins el món dels números és gratificant i tranquil.litzador.

Perquè mentre calcules, no penses en altres coses. Perquè dins el món de les matemàtiques 2+2=4 i 3x2=6, i això és així segur. Seguretat. I no cal donar-li voltes. És així de senzill.

Quan vaig ser una mica més gran m’agradava la Física. Potser perquè seguia sense entendre massa coses. I allí dins, també hi havia números. I era un lloc on podia intentar entendre el món que m’envoltava. La Física intentava explicar, entendre i ordenar l’univers.

En canvi, mai em va agradar l’Estadística. La recordo com un lloc on només feia que copiar i copiar llargues llistes de números, ordentant-los, classificant-los, tenint una feinada de por, total per acabar amb un resultat que només era probable. No era segur. Era el món on els números parlen de possibilitats, d’intervals d’opcions. Així ho veia jo.

En algun moment de la meva vida vaig haver de decidir què volia seguir estudiant. I en aquell moment, vaig tenir clar que si els números m’agradaven a l’hora d’estudiar, pel que fa a treballar, 8 o més hores al dia, preferia una altra cosa. I la meva bruixoleta va canviar de direcció. Ja no apuntava cap a la N (no de nord, sinó de números), i em marcava un altre camí.

A hores d’ara ja no sé ni dividir, i amb decimals, menys encara. I les taules de multiplicar, ja no sé, potser la del 7 l’hauria de pensar molt. Quin lio. Quin gran invent les calculadores.

Però amb les matemàtiques es poden fer altres coses, també entretingudes. Ni que sigui amb les lletres. Jugar. Perquè mira, només amb aquesta paraula, en surten un munt. I cada una és tot un món:

Ma /Te /Mate /Mà /Tema /Tem / Ema /Mati / Que /Es / Matemàtiques.

RECORDS



... el temple dels -buit- immortals...

5 d’octubre del 2008

LLUNA, VOLTES, FASES


Es veu que a cada signe de l'horòscop li correspon un planeta. Però n'hi ha un que li correspon una estrella, el Sol. I a un altre li correspon un satèlit, la Lluna. A mi m'ha tocat la Lluna.

I vinga donar voltes. Voltant sobre mi mateixa. Voltant al voltant de la Terra. Voltant la Terra, i la Lluna, i els planetes, tots al voltant del Sol. Voltes.

I la lluna puja. O baixa. També hi ha l'eclipsi de lluna. I la Lluna creix. Lluna plena. O decreix. Lluna nova (no sé per què li deuen dir "nova" quan no emet cap mena de llum... potser és que necessita apagar-se del tot per renovar-se, i tornar a crèixer...). Fases.



3 d’octubre del 2008

el post de bona nit



...és molt tard, per això parlo fluixet... i com no podia dormir, he sortit fora una estona. Veig que l'Elevanda està desperta i se'n va. "...on vas...?". Em diu que si no tinc son l'acompanyi, però que no faci soroll, ni digui res...

Després de caminar una estona en silenci, arribem a un llac i la llum de la lluna dibuixa algunes ombres. Són elefants. S'estan banyant. De nit. En silenci. L'Elevanda em diu que no m'acosti més i que m'esperi un moment, que torna de seguida i marxem a dormir. Que és massa tard.

Des d'on sóc, puc sentir el so de l'aigua, molt suau, perquè els elefants es mouen lentament. Ells no em veuen. Si escolto atèntament em sembla que es diuen coses entre ells, o potser només són sons que fan quan estan bé. No ho sé. N'hi ha un de petit que juga a mullar, els grans somriuen, la mare el vigila. N'hi ha uns quants. Estan a prop. Es poden tocar. Sembla que es fan carícies de bona nit.

...és molt relaxant poder-los mirar. L'Elevanda ja torna, es veu que només hi volia anar un moment. Marxem juntes cap a casa...Ara ja sé on va algunes nits quan la veig marxar....