26 de febrer del 2008

LA REVESÀVIA D'AQUEST BLOG


Fa un temps, vaig anar al Museu Etnològic de Barcelona i, mentre era allí, recorrent diferents cultures, i endinsant-me en el passat de la nostra, vaig tenir moltes ganes de remenar fotos antigues de família, coses que guardo de fa anys.. I en el bagul dels records vaig trobar una llibreta que mai havia tornat a despertar la meva curiositat.

La de la fotografia, es pot dir que és la revesàvia d’aquest blog, perquè és una llibreta on copiava fragments de llibres que m’agradaven. I aquest cop sí que m’ha despertat la curiositat perquè els llibres comentats eren de continguts similars als que comento a “Labruixoleta”. Filosofies espirituals, budisme, chamanisme, creixement personal, etc.

Deu fer uns 15 anys que vaig fer aquells resums (o sigui que jo tindria uns 18-19 anys). Dels 8 o 9 llibres que tenia comentats, vaig triar un fragment de “El Alquimista”, perquè em va recordar els somnis i els projectes que tenia en aquells temps. I el fragment de “Las enseñanzas de Don Juan que vaig copiar a l’últim post, el vaig voler posar, perquè em va recordar un moment concret...

Em va recordar un moment, que havia oblidat i que ara recordo amb tot detall, en què llegint aquests tipus de llibres espirituals, vaig tenir por. I la por em va fer tancar la llibreta, oblidar aquests llibres. I a més, en aquella època,
vaig tancar i oblidar somnis i projectes que ara, tornen a despertar.

Potser havia de ser així? Sóc capaç d’entendre allò que em va passant al llarg del meu camí? Em fixo en l’important? Sé interpretar les senyals, si és que n’hi ha? En aquest sentit, “Mujer Chamán”, em va recordar la importància de l’autoconeixement, i de la opció d’interpretar i aprendre de coses que ens passen i que a voltes considerem simplement “accidents” i que potser són “signes d’atenció” que ens ajuden a entendre’ns i avançar.


I així van sorgir els 3 anteriors posts...

24 de febrer del 2008

LAS ENSEÑANZAS DE DON JUAN

Rellegint el llibre “Las enseñanzas de Don Juan”, de Carlos Castaneda, he trobat un fragment que m’ha semblat interessant. És el troç on Don Juan, un chamán mexicà, li explica al protagonista els diferents “enemics” que et vas trobant al llarg d’un “camí”: la por, la claredat, el poder i la vellesa. I m’ha agradat perquè “la por” és, de moment, un dels meus pitjors “enemics” :

Cuando un hombre empieza a aprender, nunca sabe lo que va a encontrar. Su propósito es deficiente; su intención es vaga. Espera recompensas que nunca llegarán, pues no sabe nada de los trabajos que cuesta aprender.

Pero uno aprende así, poquito a poquito al comienzo, luego más y más. Y sus pensamientos se dan de topetazos y se hunden en la nada. Lo que se aprende no es nunca lo que uno creía. Y así se comienza a tener miedo. Cada paso del aprendizaje es un atolladero, y el miedo que el hombre experimenta empieza a crecer sin misericordia, sin ceder.

Y así ha tropezado con el primero de sus enemigos naturales: ¡el miedo! Un enemigo terrible: traicionero y enredado como los cardos. Se queda oculto en cada recodo del camino, acechando, esperando.

-¿Y qué puede hacer el hombre para superar el miedo?
-La respuesta es muy sencilla. No debe huír. Debe desafiar a su miedo, y pese a él debe dar el siguiente paso en su aprendizaje, y el siguiente, y el siguiente. Debe estar lleno de miedo pero no debe detenerse. ¡Esa es la regla!

Y llega un momento en que su primer enemigo ser retira. El hombre empieza a sentirse seguro de sí. Su porpósito se fortalece. Aprender no es ya una tarea aterradora. El hombre puede decir sin duda que ha vencido a su primer enemigo natural.
Ocurre poco a poco, y sin embargo el miedo se conquista rápido y de repente.

Una vez que un hombre ha conquistado el miedo, está libre de él por el resto de su vida, porque a cambio del miedo ha adquirido claridad: una claridad de mente que borra el miedo. El hombre siente que nada está oculto.

Y así ha encontrado a su segundo enemigo: ¡la claridad! Esa claridad de mente, tan difícil de obtener, dispersa el miedo, pero también ciega. Fuerza al hombre a no dudar nunca de sí. Le da la seguridad de que puede hacer cuanto se le antoje, porque todo lo ve con claridad. Si el hombre se rinde a esa ilusión de poder, ha sucumbido a su segundo enemigo y será torpe para aprender. (...)”


*********


19 de febrer del 2008

MUJER CHAMAN

Començo el post buscant al diccionari la paraula: "accident: fet fortuït que altera el curs normal de les coses". I rellegint un llibre, em pregunto si serà cert que tot té un significat, inclús els "accidents"... És veritat doncs, que no ens coneixem prou a nosaltres i a l'entorn, i no sabem interpretar prou bé allò que ens va passant...?

En el mundo chamánico no existe ningún accidente. Toda acción tiene un significado. ¿No puede comprenderlo? En eso consiste el rastreo. Accidente es una palabra nacida de la confusión. Significa que nosotros no nos entendemos a nosotros mismos lo suficiente como para saber por qué hicimos algo. El accidente es un modo de declinar la responsabilidad por su acción y pedir a otro que la asuma”.

El amor es un buen guía. El conocimiento es un buen guía. La participación es un buen guía. No tengo que creer para conocer el pesar; yo sé cuando estoy apesadumbrada. No tengo que creer para conocer el amor; yo sé cuando amo. No tengo que creer para tener alegría; yo sé cuando estoy alegre. Al estar aquí jo estoy aquí. Por lo tanto, no crea que es usted humana únicamente. Conózcase.”




"Mujer Chamán", de Lynn V. Andrews (Ed.Robin Book), és el relat autobiogràfic d'una dona que busca la seva identitat en una cultura nativa americana. L'autora descriu el seu procés d'aprenentatge amb la chamana Agnes Whistling Elk, en un viatge cap a l'auto-coneixement.

17 de febrer del 2008

EL ALQUIMISTA

“Es eso que llaman Amor -dijo el muchacho al viento-. Cuando se ama, se consigue ser cualquier cosa de la creación. Cuando amamos no tenemos ninguna necesidad de comprender lo que sucede, porque todo pasa a suceder dentro de nosotros.”

***************************
***


“Es precisamente la posibilidad de realizar un sueño lo que hace la vida interesante”

“El muchacho no sabía lo que era Historia Personal. Es aquello que tu siempre deseaste hacer. Todas las personas, al comienzo de su juventud, saben cuál es su Historia Personal. En esa altura de la vida, todo está claro, todo es posible, y ellas no tienen miedo de soñar y desear todo aquello que les gustaría hacer en sus vidas. No obstante, a medida que va transcurriendo el tiempo, una fuerza misteriosa empieza a tratar de demostrar que es imposible realizar la Historia Personal.

Son las fuerzas que parecen malas, pero en realidad te están enseñando el modo de realizar tu Historia Personal. Están preparando tu espíritu y tu voluntad, porque existe una gran verdad en este planeta:
seas lo que seas o hagas lo que hagas, cuando quieres con voluntad alguna cosa, es porqué este deseo nació en el alma del Universo. Y cuando tu quieres una cosa, todo el Universo conspira para que realices tu deseo”.

“Las personas aprenden muy pronto su razón de vivir -dijo el viejo con cierta amargura en los ojos-. Quizá sea por esto que también desisten muy pronto. Pero así es el mundo”


**************************
***


(per obtenir més informació del llibre o l'autor, clickeu a sobre els noms.)



14 de febrer del 2008

EL ALMA ESTA EN EL CEREBRO


El alma está en el cerebro”, d’Eduard Punset (ed.Aguilar), és un llibre que toca temes que a tothom li poden interessar, perquè parla de les persones, del nostre cervell i el seu funcionament, de la consciència i l’inconscient, la intuïció, les emocions, la creativitat, la manipulació del pensament, la felicitat, la depressió, l’agressivitat, etc...

Però allò que més m’ha agradat és l’opció d’estudiar les persones des de diferents punts de vista: la psicologia, la neurociència, la filosofia, la medicina, etc., remarcant la importància que té
l’estudi integral de l’ésser humà.

La gran unificación entre ciencias y letras, entre filosofía, ciencia y literatura y poesía y música es la única vía que lleva al conocimiento.” Ramón Nuñez (director de la Casa de las Ciencias de la A Coruña).” Pg.107

També destaca la necessitat d’integrar els valors humans, la part emocional i el pensament crític, amb la part cognitiva (tot i que nombra l'educació en l'àmbit escolar, es pot generalitzar a totes les persones durant tota la vida).


Es importantísimo que los niños reciban educación emocional, porque hasta hoy sólo han recibido instrucción: ha existido una prioridad cognitiva y de conocimientos casi absoluta.” Pg. 162-164.

“La escuela sirve para aprender, pero con frecuencia se utilizan métodos competitivos: aprendemos a ser los mejores, a ser los más guapos, los más ricos. Se han perdido los valores humanos. La sociedad competitiva agrava la psicopatía.” Pg. 191

A veces las escuelas y la sociedad pueden debilitar la creatividad. Si en la escuela o en casa se aprende que la obediencia siempre es recompensada o que sólo se debe pensar como otros, o de una determinada manera, la lección que se aprendre en realidad es que no se debe pensar de una manera creativa." Pg. 247

12 de febrer del 2008

comunicar-nos i entendre'ns

El cos s’expressa constantment. I ho fa de forma clara, senzilla i sincera. Pot experimentar i comunicar gana, son, cansament, malaltia. I moltes altres coses. Les nostres emocions també són clares, senzilles i sinceres. S’expressen a través del cos (que és sincer). Si tinc por i estic nerviosa: tremolo, tinc suor freda, els meus músculs estàn rígids. No tinc por i estic nerviosa mentre el meu cos està relaxat i tranquil. La contradicció és impossible (en tot cas puc enganyar-me mentalment, o confondre'm, o no escoltar el cos).

En canvi, hi ha una part de nosaltres mateixos, a la qual donem una importància extraordinària, i que no és ni molt menys tan sincera, clara i senzilla com el cos i les emocions. I és la nostra ment. És la part de nosaltres que enganya, que entra en contradiccions, que és complexa. I la seva forma d’expressió: el llenguatge verbal
és igual de contradictori, confús i enganyós com la ment.

Per això si volem conèixer, entendre, expressar, etc., sovint és molt útil entrar en contacte amb el nostre cos, les nostres emocions, ja que és el més clar i sincer que tenim. I no passa res per deixar a la ment que descansi tranquil.la una estona. També li anirà bé (que la tenim sobreexplotada).

Basem la nostra educació, els nostres aprenentatges, els coneixements, i la intel.ligència, en la nostra part mental, intel.lecutal. I utilitzem el llenguatge verbal com a mitjà d’expressió... És el millor que podiem haver fet?

"Nuestro cerebro nos engaña... pero tiene buenas razones para hacerlo. Está dedicado al servicio de un organismo vivo: nosotros. Y ¿cuál es la meta de todo organismo vivo? La supervivencia. Y a veces para conseguirlo, es capaz de suplir la información que la falta por fantasías y fabulaciones. Para nuestro cerebro es más importante contarnos una historia consistente que contarnos una historia verdadera. El mundo real es menos necesario que el mundo que necesitamos (Pg.49). Richard Gregory, profesor en Bristol y uno de los grandes psicólogos y neurólogos de nuestro tiempo, decía que no es verdad que el cerebro esté hecho para buscar la verdad, sino para rellenar, para sobrevivir. (Pg.103)"

"Una de las mentiras más intrigantes es la que sugiere que el lenguaje está hecho para entendernos. También sirve para confundirnos. Se trata de una herramienta muy imperfecta (pg.109). Este prodigio llamado lenguaje sirve a los seres humanos para comunicarse... en teoría. La experiencia real es que la experiencia comunicativa humana sólo se resuelve en confusión. ¿A qué se debe esta incapacidad para precisar conceptos e ideas con el lenguaje? (pg.299)"
"El alma está en el cerebro", Eduard Punset (Ed. Aguilar)

10 de febrer del 2008

l'ànima: està en el cervell?

“En realidad, lo que vive es el genoma, no los individuos: la gallina es simplemente el instrumento de un huevo para llegar a tener otro huevo”. Ramón Nuñez (director de la Casa de las Ciencias, de A Coruña). ¿Somos el soporte instrumental del genoma humano? ¿Somos la pieza necesaria para la pervivencia de la fuerza de la vida?" Pg. 100-101

“El alma está en el cerebro”, Eduard Punset (ed.Aguilar).

Aquesta explicació, en primer lloc li treu importància a la pregunta: “és primer l’ou o la gallina?”... perquè sembla ser que a la base de tot plegat el primer és que la matèria viva no deixi mai d’existir. Sigui quina sigui la forma que prengui, i si li cal transformar-se o no. I si llegiu tot el llibre veureu que en tal de sobreviure, la matèria viva és capaç del que calgui. És "l'instint de la supervivència” .
Aquest llibre ja en el seu títol, inclou el concepte de l’ “ànima”... És possible que aquesta matèria viva estigui “habitada” per una “ànima” immaterial (com sembla ser que expliquen alguns mestres espirituals), independent, doncs, de la matèria i les seves lleis, i amb consciència pròpia? Anem a veure què ens expliquen:

El mito del fantasma en la máquina: es la creencia de que las personas estamos habitadas por un alma inmaterial y que no puede reducirse al funcionamiento del cerebro. Esta es una idea muy antigua y enraizada." Pg.90

Tendemos a ver un agente en las cosas, atribuimos alma incluso a las formas abstractas. Se trata de un instinto muy nuestro”. Carl Zimmer
(divulgador científico, destaca como uno de los mejores ensayistas en el campo de la historia de la neuroanatomía). Pg.12-13

"En el siglo XVII se van localizando y ubicando cada una de las facultades del cerebro, antes llamadas “facultades del alma”. Pg.21

A los humanos nos gusta pensar que tenemos un cuerpo (que incluye un cerebro) y una mente o alma. Y nos encanta creer que esa mente, alma, o espíritu controla de algún modo nuestro cerebro, del mismo modo que una persona controla un ordenador. Sin embargo, lo cierto es que “todos los fenómenos que siempre hemos pensado que correspondían al alma (emociones, moralidad, razonamiento, percepción), consisten en actividades fisiológicas en tejidos cerebrales. La neurociencia demuestra que no se trata de que nosotros tengamos cerebro, sino de que nosotros somos nuestro cerebro”. Pg.90-91

Així doncs, jo diria que, llegint el llibre, podriem concloure que la consciència, la cognició, el pensament, les emocions, etc., no són possibles sense el nostre cervell i el nostre suport material (que som nosaltres mateixos). Per tant, em sembla entendre que més aviat ens expliquen que no, que no hi ha una existència conscient fora de la materia.

De totes formes no em quedo del tot convençuda, perquè no he trobat una definició prou clara del concepte: “ànima”. En el llibre vénen a dir que: les facultats que “sempre hem pensat” que corresponien a l’ànima: emocions, percepció, cognició, pensament, raonament... estan regides pel nostre cervell (tot i que també es té en compte la interacció i influència mútua amb l'entorn, i la capacitat de la ment d'influir en el propi cos). Però jo em pregunto: “qui ho ha pensat que això és l’ànima??”, em sembla que els mestres espirituals (experts estudiosos del tema de l'ànima i l'esperit) no en donen aquesta definició.

Son les facultats del cervell les facultats de l’ànima ? És l’ànima la « força de la vida » que es nombra al paràgraf del començament?. És, com proposen en aquest llibre, el mateix la ment i l’ànima? No existeix, doncs, l’ànima immaterial?
Segueixo tenint dubtes...

7 de febrer del 2008

pensament crític


Avui en dia li donem tanta importància al món extern i material que sovint oblidem el nostre interior...

Hem DECIDIT que tenim certs drets, com per exemple: “la propietat privada”. Vigilem atentament que ningú ens prengui les “nostres” COSES, que ningú entri a la “nostra” CASA, tampoc volem que vingui massa gent al “nostre” TERRITORI... D’acord, som ANIMALS, i per això tenim un fort INSTINT territorial i protegim el que CREIEM que és nostre.

Però llegint “El alma está en el cerebro” d’Eduard Punset (Ed.Aguilar), he trobat una frase que m’ha fet pensar:

El lavado de cerebro es la máxima invasión de la privacidad.” Pg.111

...Estem prou ATENTS al respecte?




**************************************************

5 de febrer del 2008

El terme mig

Jo sóc una bruixoleta que sovint vaig perduda per la vida. L’agulla volta i volta com una boja i no sap on aturar-se. Però segueixo caminant (mentre vius res s’atura). I un dia, l’agulla apunta en una direcció, arribo a un lloc concret i tot té sentit. Llavors veig clar que inclús quan estava enmig de la boira i la foscor, aquells també eren moments importants i necessaris del meu recorregut. Per això, sovint és el meu futur (un cop hi arribo) el que em fa entendre el meu present i el meu passat.


“Las emociones son una especie de brújula que orienta en una cierta dirección, pero una brújula que siempre marca el Norte no sirve para nada. Las emociones están hechas para fluctuar, como la aguja de una brújula”. Daniel Gilbert (profesor de psicología de la Universidad de Harvard) (Pg.322). “Nuestras emociones y nuestros sentimientos nos ayudan a decidir, a convivir, a sobrevivir. Incluso la tristeza. (Pg. 171)

“El cerebro, de alguna manera, nos vuleve a colocar en el punto de partida, para que la sobreexcitación no nos desgaste o para que la depresión no nos amargue la existencia. Siempre volvemos a nuestro estado emocional común, pero como no somos conscientes ello, nunca lo tenemos en cuenta al imaginar cómo nos sentiremos. En definitiva, tenemos una incapacidad esencial para ponernos realmente en el lugar de la persona que vamos a ser”. (Pg 320-323)

"El alma está en el cerebro", Eduard Punset (Ed.Aguilar).


****************

Aquí deixo una cançó que m'agrada, que es titula "All good things come to and end", de Nelly Furtado. Lo bo té un final, però lo dolent també. Sovint quan tenim algo que ens fa feliç volem creure que durarà sempre, i quan és algo dolent, pensem que mai ens en sortirem. Però el terme mig és el que millor li va al nostre cos i a la nostra ment (o sigui a nosaltres), i pel que es veu, tard o d'hora hi arribem.




3 de febrer del 2008

LA VIDA, al final (bxta.)


... últimament el fantasma de la mort torna a volar per la meva vida ... apareix per diferents racons... (ho dic fluixet perquè no em senti) ... perquè quan arriba, de seguida se m’enganxa. Se’m fica dintre, dintre, es converteix en tristesa i només tinc una forma de fer-lo sortir: plorant...

... este any he estat molt contenta perquè a l’agost no me’n vaig recordar del dia que et vas morir. I tampoc vaig estar trista estos nadals. Vaig passar-los molt feliç... què bé, tat?...

...tota la meua vida junts, i tan curta que va ser la despedida. Però mira, he estat més de dos anys sense poder recordar la resta de la vida, només me’n recordava de la despedida, només notava que ja no estaves... Però ara ja fa temps que porto dins meu los bons moments, tot lo que me vas ensenyar de la teua forma de ser. Jo formo part de tu, com tu de mi... Ara fa temps que estic contenta...

... ahir vaig estar a la Casa del Tíbet, hi anava un lama tibetà (em feia molta il.lusió!!!, tu eres ateu, ja ho sé, però sempre vas ser respectuós i mai me vas dir què havia de creure jo). Pos jústament parlava de la “Mort”. Desconec la filosofia budista, i en molts moments me perdia...

... i en los moments que me perdia pensava que era bonic parlar de la mort en aquell puesto tan bonic, envoltats de colors, de llums, de flors, de bones olors, i d’un ambient tranquil. El lama estava content i mos contagiava la naturalitat i la tranquil.litat...

... me’n vaig recordar dels dies de la despedida. Les flors que vam comprar quan vas arribar a casa. La teua pel.lícula preferida que vaig estar a temps de trobar-la i la vam poder veure els tres, què bonica. Dels teus somnis, la teua il.lusió d’anar a viure al camp i tenir el teu hortet. El descobriment del que és important a la vida i el que no ho és tant com ens pensem. I jo vaig tenir la sort d’estar al teu costat i poder-ho escoltar...

... los últims massatges, les abraçades, los bessitos. I el dia que em vas fer el millor regal que em podies fer, (a part de la vida) , preguntar-me com és que t’estimo tant...

... vam passar bons moments, inclús los dies de despedida. Tat? Ara casi sempre me’n recordo dels bons moments, i home dels dolents també, però dels que vam passar durant tota la vida. Perquè tu i jo sempre hem estat junts a la vida. Aquells també van ser dies de la nostra vida... al final...

...I és la vida el que m’agrada notar. I quan apareix el fantasma de la mort, que és la meva tristesa per algú que ja no hi és, doncs ploro, ploro una mica, o ploro molt, o ploro desesperada, i així el fantasma va sortint, de llàgrima en llàgrima...

1 de febrer del 2008

EL TEMPLE DELS VUIT IMMORTALS



Ja vaig comentar, fa uns dies, que malgrat sentir i estar segurs que hem trobat un "tresor", i voler-lo compartir, no podem esperar que els altres sentin o pensin com nosaltres. Ni tan sols que tinguin cap interès en el nostre "tresor", o que el considerin com a tal.

Cada ú és lliure per trobar i decidir quins són els seus tresors.

A més, és molt difícil transmetre una informació, ja que cada receptor pot donar-li al missatge un significat diferent segons el seu punt de vista. Això crec que ha passat amb les filosofies espirituals i el missatge dels mestres espirituals.

De la Xina va sorgir el que per a molts és un "tresor": el Tao te Jing, un llibre que explica la filosofia del taoïsme i que s'atribueix a Lao-tse.

Quan vaig anar a la Xina, fa un parell d'anys, el vaig llegir TOT i no vaig entendre RES... (ejem, coses que passen... Ara que he llegit sobre altres filosofies espirituals, ho tornaré a intentar).

Aquí us deixo un parell de fotos del Temple dels Vuit Immortals, el més gran dels santuaris taoïstes, situat a la ciutat de Xian. Ens va encantar, vam passejar, vam descansar, tranquils, sols, només nosaltres i algún monjo o monja que ens vam creuar. I per acabar-ho d'adornar, la música d'una noia que tocava un instrument de corda des d'algun racó del temple.
********