24 de febrer de 2008

LAS ENSEÑANZAS DE DON JUAN

Rellegint el llibre “Las enseñanzas de Don Juan”, de Carlos Castaneda, he trobat un fragment que m’ha semblat interessant. És el troç on Don Juan, un chamán mexicà, li explica al protagonista els diferents “enemics” que et vas trobant al llarg d’un “camí”: la por, la claredat, el poder i la vellesa. I m’ha agradat perquè “la por” és, de moment, un dels meus pitjors “enemics” :

Cuando un hombre empieza a aprender, nunca sabe lo que va a encontrar. Su propósito es deficiente; su intención es vaga. Espera recompensas que nunca llegarán, pues no sabe nada de los trabajos que cuesta aprender.

Pero uno aprende así, poquito a poquito al comienzo, luego más y más. Y sus pensamientos se dan de topetazos y se hunden en la nada. Lo que se aprende no es nunca lo que uno creía. Y así se comienza a tener miedo. Cada paso del aprendizaje es un atolladero, y el miedo que el hombre experimenta empieza a crecer sin misericordia, sin ceder.

Y así ha tropezado con el primero de sus enemigos naturales: ¡el miedo! Un enemigo terrible: traicionero y enredado como los cardos. Se queda oculto en cada recodo del camino, acechando, esperando.

-¿Y qué puede hacer el hombre para superar el miedo?
-La respuesta es muy sencilla. No debe huír. Debe desafiar a su miedo, y pese a él debe dar el siguiente paso en su aprendizaje, y el siguiente, y el siguiente. Debe estar lleno de miedo pero no debe detenerse. ¡Esa es la regla!

Y llega un momento en que su primer enemigo ser retira. El hombre empieza a sentirse seguro de sí. Su porpósito se fortalece. Aprender no es ya una tarea aterradora. El hombre puede decir sin duda que ha vencido a su primer enemigo natural.
Ocurre poco a poco, y sin embargo el miedo se conquista rápido y de repente.

Una vez que un hombre ha conquistado el miedo, está libre de él por el resto de su vida, porque a cambio del miedo ha adquirido claridad: una claridad de mente que borra el miedo. El hombre siente que nada está oculto.

Y así ha encontrado a su segundo enemigo: ¡la claridad! Esa claridad de mente, tan difícil de obtener, dispersa el miedo, pero también ciega. Fuerza al hombre a no dudar nunca de sí. Le da la seguridad de que puede hacer cuanto se le antoje, porque todo lo ve con claridad. Si el hombre se rinde a esa ilusión de poder, ha sucumbido a su segundo enemigo y será torpe para aprender. (...)”


*********


8 comentaris:

Kamal ha dit...

Hola Bruixeta. Fa una estona que t'he llegit i m'he quedat pensant. Fa molts anys que vaig llegir en Castaneda, ni ho recordava. I resulta que a mi des de fa un temps em passa el que descrius. La por a no saber on aniré a parar , com si fos por a allò desconegut (de mi y de la meva vida). De tant en tant em sento segur, amb confiança, vamos, que em menjaria el món per
berenar i a trocets. Fins que de cop veig alguna cosa que no havia vist i...tornem-hi, una mica de por. M'ha deixat pensatiu. Es que es com si hagués vist la meva imatge davant de un mirall.
Noia, quines coses escrius!

una abraçada sense por

labruixoleta ha dit...

hola kamal, com diuen al llibre, em penso que la por ens l'anem trobant tots, en qualsevol moment i a vegades quan menys ens ho esperem.

El problema està quan la por ens paralitza o ens aparta d'allò que volem. A mi em passa molts cops. sovint "fugir" és un camí més tranquil i segur (a curt termini), però com diu Don Juan, deu ser qüestió d'acceptar les pors i tot i així seguir endavant. Què difícil...

... però no impossible!! ;-)

Una abraçada (mig segura mig temerosa) :-))

Anònim ha dit...

Pensant i llegint el que dieu els dos, tu bruixoleta i tu kamal, inicialment he cregut que estic d'acord amb el que dieu, però despres m'ha vingut un altre pensament, la molta por que tinc.
És tan enorme que de repent ja no em sembla una enemiga, sino al contrari,és una amiga, que em mima, que em diu que no cal fer això, que no val la pena probar allò..., és l'excusa per estalviar-me tantes coses... Crec que me l'estimo i tot. Hi hauré de pensar, perque jo em pensava que era tot el contrari.

anónima coneguda

Myt ha dit...

Hola labruixoleta!.

Aquí s'aprenen moltes coses; no deixis de mostrar-nos tots aquests camins de creixement i de saviesa.

Et deixo un regalet a casa...

Una abraçada

labruixoleta ha dit...

Caram anònima coneguda, et felicito de tot cor, doncs em sembla que has aconseguit una cosa francament difícil. Diuen els grans mestres que quan abraces la por i fins i tot l'estimes, automàticament desapareix...

I si t'ajuda a fer el teu camí i et serveix de guia, potser llavors es transforma en: saviesa!

Ets una dona savia. Tinc sort de tenir-te a prop i crec que aquest blog no existiria sense tu, pq pràcticament tots els llibres que llegeixo m'arriben a través teu.

BESSITOS!!!!!!!

labruixoleta ha dit...

Myt, només llegir el teu comentari he corregut cap al teu blog, i léntament (pq no tenia paraules)t'he escrit un comentari.

Ara sóc aquí de nou. Torno a dir que és un gran honor rebre un premi des d'un blog que m'encanta tant com el teu, que m'ha emocionat, i que, de moment fins que conegui més blogs, el guardo dins el cor, que és el lloc on ha anat a parar dirèctament.

Moltíssimes gràcies i una abraçada molt forta!!! :-))*

Kamal ha dit...

Hola,
De fet, has tingut sort o a l'inrevés, docsn com que ja te l'ha donat la MyT, res, però sinó te'l hagués donat jo. Te'l mereixes.

Abraçar la por com dius a la A.C. té la part positiva que tu dius, però s'ha de vigilar que no ens porti de cap al sofà de casa i ens impedeixi fer res. La por és bona sempre i quan l'utilitzem per a la nostra seguretat, ens salva de molts problemes, però també cal anar-la guardant. Sinó, hauràs de sortir del sofà, a poc a poc, molt a poc a poc, primer una cosa senzilla, després un altre..xino xano, vamos. Bé, això crec.

una abraçada

Anònim ha dit...

pot ser torneu a tenir raó els dos, bruixoleta i kamal,
si estimes la por, aquesta desapareix.......... i poc a poc pots anar sortint del sofà..........
em fareu pensar, a veure si m'aclaro
anónima coneguda