22 d’octubre de 2008

PLANTES



Fa molts mesos, en un sopar, on parles una mica de tot i de res, l’amiga que tenia davant, ens explicava coses de les seves plantes. En té un munt. De tot tipus. De totes les mides. Inclús algun arbret. I en algun moment, va dir satisfeta que a ella les plantes la feien tan feliç…

En aquell precís instant, vaig sentir com si els 80cm que em separaven d’ella, es convertíssin en 80km, o 80 universos. Perquè jo, només havia tingut una planta i un estiu, se’m va secar. Tenia dit a tothom que no me’n regali, que no sóc bona cuidadora de plantes.

Però a la gent que li agraden les plantes, li agrada regalar-ne. I ara, en tinc exàctament 5. Deu ser que les he posat just en el lloc perfecte per a elles, perquè no paren de crèixer. Les cuido una mica al meu aire, perquè em van dir que les violetes africanes havien de tenir sempre aigua, i jo només les rego o els poso aigua un cop a la setmana, a totes. Els divendres.

I deu ser que per sort, no en necessiten més, perquè a la primavera van tornar a fer flors. I no paren de sortir-los fulletes verdes constantment. Tan atapeïdes, que ja començo a pensar que les he de canviar de test. I la planta de la fortuna, que em van dir que no creixeria però que em duraria molt temps, no para de crèixer, sempre cap on hi ha la llum. Per això li vaig donant voltes, perquè creixi per tots els costats.

Creix tant que ja gairebé no s’aguanta dreta, i la recolzo sobre el potus, que té les fulles molt grosses, i així de passada em sembla que es fan companyia. El potus ja l’he canviat de test dos cops. És tota una odisssea fer-ho sense trencar cap arrel. Algú em va dir que li talli les branques, pq s’han fet llarguíssimes, deuen tenir més de dos metres. Sóc incapaç de tallar-les, i miro d’enredar-les pels mobles del voltant. M’encanta que creixin sense parar.

Més d’un dia, quan algú em diu què boniques estan, m’omplo de satisfacció. I de tant en tant, quan netejo les fulles, una a una, amb cotó fluix mullat, penso que aquelles plantes, em relaxen i em fan feliç… O sigui que, si algú a qui no li agraden les plantes, ha arribat a llegir fins aquí, i de sobte, ha notat com si la distància d’uns dos o tres pams que hi ha fins a la pantalla de l’ordinador, s’ha convertit en 2 o 3 Km, o 2 o 3 universos, que no ho pensi molt fort, perquè qualsevol dia li regalen una planta… i…




18 comentaris:

Assumpta ha dit...

Doncs uns quants universos, Bruixoleta, perquè a mi se'm moren totes...

Fins a tal punt que, planta que em regalen, planta que passa ipso facto a ser propietat de la meva sogre que li viuen totes i ben maques :-)

Ella té adoptades totes les meves filletes que jo no puc cuidar...

A ma mare també li agraden molt, però és que ma sogre viu molt a prop de casa i ma mare a 103 Km...

M'alegro molt que et creixin tan bé i jo, tot i que no hi entenc gens ni mica, tampoc tallaria les branques al potus, si deu ser bonic veure com es fa gran i més gran :-)

Bona nit!!! :-)

labruixoleta ha dit...

ASSUMPTA: uns quants universos?? jajaja!... les dónes en adopció.....mmmm.... bé, si les visites de tant en tant... El secret, deu estar en trobar el lloc idoni, pq les meves pràcticament que pugen soles. Ja sabia jo que tu no eres de les que tallariesl es branques! És molt xulo veure'l creixer, encaro cada branca cap a una direcció, i espero el dia que voltin tota l'habitació i s'arribin a trobar! llavors ja semblarà una autèntica selva ;-)
Bona nit!

Carme ha dit...

A mi també se'm moren totes, peròmmsobretot se'm moren a l'estiu quan no hi sóc i ningú les rega. cad a any recomenço de nou. No espero pas que me'n regalin, si no en tic cap, me les compro jo mateixa. M'agraden, em fan feliç mentre hi sóc i hi són, però no puc evitar que a l'estiu es morin... no totes no, però la majoria.

Jordi Casanovas ha dit...

La violeta africana l'has de regar sense que l'aigua toqui les fulles, sinó es fan malbé. I jo també la rego un cop per setmana i no gaire.

labruixoleta ha dit...

CARME: és que el tema de les vacances, és un drama per a les plantes. Jo aquest estiu les vaig deixar en galledes plenes d'aigua el temps que vaig estar fora, i ara diria que en tinc una de malalta per excés d'aigua. Mentre et facin feliç mentre hi sou totes plegades... el proper estiu prova de fer això de les galledes.


JORDI CASANOVAS: de fet les violetes africanes les tinc com en uns recipients i poso l'aigua al pot, pq els entri des de baix. Així és com em van dir que ho fés, però em van dir que sempre havien de tenir aigua, i això no ho faig. Però estan la mar de bé. Gràcies pel consell i per passar per aquí!

XeXu ha dit...

He llegit el post fins el final, i no m'he sentit cap univers lluny, perquè tu no permets que això passi, i m'ha encantat la passió que hi poses, de la qual potser ni te n'adones, per ser que has començat declarant-te en contra de les plantes, per dir-ho d'alguna manera.

I et dic això, i m'apunto al club dels que se'ls moren sempre. Ho he intentat alguns cops, i se'm mor fins i tot l'herba dels gats... és una assignatura pendent. Ara que hi penso, tenia una planta que es suïcidava, com intenta fer un dels meus gats, i això m'està preocupant, sembla ser que els éssers vius del meu voltant no volen aguantar massa...

Laura ha dit...

Caram Bruixoleta, el Padre Mundina estaria orgullós de tu! Te'n recordes, amb aquell accent català que tenia? És broma, m'ha agradat molt el teu post i gairebé t'imagino netejant les fulles amb amor, una a una... com vols que se't morin, si deuen estar la mar de contentes d'estar a les teves mans?

labruixoleta ha dit...

XEXU: si no t'has sentit tan lluny, que no sigui que de sobte siguis del club dels que no se'ls moren. Jo vaig passar d'un club a un altre gairebé sense ni adonar-me'n.

I a veure, anem al tema important: pel que fa al gat suicida... segur que com a casa no està enlloc, però ja saps que als gats els agrada saltar i voltar pels carres, això és un instint més aviat de vida, l'únic que potser no sabria és tornar!

I el tema clau i més important de tots, que em té intrigadíssima, és la planta suicida....no voldria pas fer broma amb un tema tan delicat, però és que Xexu... com s'ho feia???? feia vaga de set per morir deshidratada? es posava les seves millors fulles per ser apetitosa als ulls dels gats i que se la mengéssin??... aquesta pregunta em té, fins i tot, més intrigada que la dels castellers :-S

labruixoleta ha dit...

LAURA: el Pare Mundina.... confesso que no sé qui és....investigaré.

I ejem... lo de netejar-los les fulles, no ho faig molt sovint, però alguna vegada sí, és distret. Segurament si segueixo per aquest camí, en un temps els parlaré i tot... de moment, encara no :-S

Gràcies per venir fins aquí i una abraçada! :-))

Assumpta ha dit...

Aaaaaaaaaaaai sí!!!!
El Padre Mundina!!!

Era un sacerdot que parlava de plantes a TVE fa mooooolts anys, i tenia un accent català mooooooolt marcat!!! És de Castelló :-))

Però es veia un home feliç i que hi entenia molt, adorava les plantes, eh? es veia que les estimava...

clica aquí

i aquí

:-)))

labruixoleta ha dit...

ostres, Assumpta, he clicat les dues fotos, però no, no el conec. És que jo, per aquells temps (que ara no sé quins són) no era molt de plantes, deu fer un any que les tinc.

Però gràcies per l'enllaç! :-)***

XeXu ha dit...

T'ho explicaré perquè ets tu. La planta la vaig tenir un temps abans de tenir els gats. Si haguessin conviscut, no s'hagués suïcidat, l'haguessin matat directament.

A casa hi tinc una galeria que dóna a un pati interior, i la finestra de la cuina dóna a aquesta galeria. En aquesta finestra, a la part de fora, hi ha un graó magnífic on una planta hi quedava la mar de bé, i a més li tocava el solet unes hores al dia. Doncs resulta que més d'un cop i més de dos m'havia trobat la planta a terra, sense cap explicació. La planta havia anat a pitjor des del dia que va entrar per la porta, regal de la meva mare (pobra inconscient), i semblava que no volgués viure més.

Suposo que era el vent que la tirava si les finestres estaven obertes, però tinc la impressió que no sempre ho estaven, i la planta queia igual. Vaig arribar a considerar que empenyia amb les branques contra la paret per impulsar-se i saltar del graó, que està a un metre d'alçada, i és clar, tot de terra per tot arreu, el test per un cantó i ella per l'altre... un desastre.

Ja veus, un expedient X, i una altra prova que no sóc capaç de cuidar éssers vius. I jo vull ser pare?

labruixoleta ha dit...

XEXU: (em sap greu riure, així que, com que no em veus, no sabràs que ho faig)

Així s'impulsava amb les branques per llençar-se al buit? ostres... no sé què dir... em sap greu...

No et guïs per ples plantes ni els animals a l'hora de pensar en la paternitat. Jo estava emocionada i ja em sentia preparada, fins que em van dir que els nens/es, no només mengen els divendres...

...tampoc estic preprada encara. Temps al temps... Una abraçada!

Núr ha dit...

hahahaha! M'encanta la resposta que li fas al XeXu!!! No et guïs per ples plantes ni els animals a l'hora de pensar en la paternitat. Jo estava emocionada i ja em sentia preparada, fins que em van dir que els nens/es, no només mengen els divendres... Gràcies que ho has dit, perquè, si no, més d'un... En fi... Jo no he tingut plantes i sempre m'ha fet por tenir-ne perquè no crec que les sàpiga cuidar després que se m'hagin mort 4 tortugues! Tot i això, les morts de les tortugues tenen una explicació ben clara i biològica: no pots regalar una cria de tortuga a una persona que va néixer al gener! Per què? Doncs perquè les tortugues neixen a la primavera i tenen 6 mesos per alimentar-se fins que arribi el temps fred i comencin a hivernar. Si regales una tortuga a l'hivern, farà massa fred perquè tingui gana i començarà a hivernar sense res a la panxa... I això de posar-los un llum per allargar el dia i tenir la calefacció tot el dia engegada... Primer, és antinatural; segon, és antiecològic; tercer, és una despesa econòmica molt bèstia; i quart, sóc molt calorosa, creieu que tinc calefacció a casa? No penso sacrificar el meu benestar per el d'una tortuga, això ho tinc clar! Per què ningú no ha pensat de fer-me un «val per una tortuga que et regalarem al maig»? No ho sé!

Tornant a les plantes: segurament són més fàcils de cuidar, prò no m'hi he vist mai amb cor... Potser ara que tindré pis nou me'n compriu una d'interior perquè no hi tocarà el sol gaire directament i no tinc balcó... Sempre m'han agradat els geranis, prò em sembla que creixen molt i que els cal sol... Em sembla que acabará sent un cactus, que sempre he tingut la sensació que és com un gat, prò en planta! hehehe

labruixoleta ha dit...

NÚR: veus jo no sabia tantes coses de les tortugues, però ara m'has consolat, pq diria que tots n'hem tingut i a tots se'ns moren! ara ja ho entenc tot... Està molt bé saber que les tortugues cal adquirir-les al mes de maig. Veus? de tot se n'apren.

Les meves 5 plantes estan totes a l'interior, però els dóna el sol al migdia, i es veu que això ja els va bé. Pel que fa a la teva idea de tenir plantes al teu pis nou, els cactus sembla que no requereixen gaires atencions, però... són una mica... no sé... Bé, de fet, tot són gustos, jo tinc un tiet que és un enamorat dels cactus. De totes formes, si apostes pel cactus, pensant que és com un gat, que no se't suicidi com a en Xexu, que llavors tot són disgustos!

Pel que fa a l'anaolgia plantes-animals / fills, ja veus que no te'n pots fiar, o encara posariem els nens a la repisa de la cuina, i mirariem de parir-los al mes de maig! :-p

Una abraçada!!

horabaixa ha dit...

Hola Bruixoleta,

La meva àvia tenia un munt de plantes, feien goig, ella n'estava molt satisfeta. Les entenia, les estimava, i les plantes li ho demostraven.

Sempre he pensat que estimar a les plantes et fa ser una persona diferent. Curiosament les de casa no em duren però a la feina en tinc 2 que fan goig. Hi estic per a elles i les cuido. Sé que elles donen un tó natural que és d'agraïr.

M'ha agradat molt el teu escrit, ha fet que recordés a una de les persones que més he estimat i més m'ha estimat a la meva vida.

Una abraçada

horabaixa ha dit...

Hola Bruixoleta,

La meva àvia tenia un munt de plantes, feien goig, ella n'estava molt satisfeta. Les entenia, les estimava, i les plantes li ho demostraven.

Sempre he pensat que estimar a les plantes et fa ser una persona diferent. Curiosament les de casa no em duren però a la feina en tinc 2 que fan goig. Hi estic per a elles i les cuido. Sé que elles donen un tó natural que és d'agraïr.

M'ha agradat molt el teu escrit, ha fet que recordés a una de les persones que més he estimat i més m'ha estimat a la meva vida.

Una abraçada

labruixoleta ha dit...

HORABAIXA: què bé que facin goig les que tens a la feina, segur que és perquè les cuides i estàs per elles. Me n'alegro que l'escrit t'hagi portat bons records d'algú a qui has estimat tant i que t'ha estimat molt a tu.
Una abraçada :-))