26 d’octubre de 2008

un silenci de dos segons




Aquest cap de setmana he anat a un seminari sobre “Budisme i Ciència”. Potser en algun altre post en parlo.

Però les últimes sensacions que m’he endut d’allí, han estat les paraules d’un monjo budista.

Una persona que lluita per la pau al Tíbet. És difícil parlar de “lluita per la pau”. Sembla que és contradictori. Suposo que cal entendre la lluita com un treball actiu, però no violent, per aconseguir resoldre un conflicte. Per arribar a un moment de pau.

M’ha commogut la forma tranquil.la, senzilla i realment pacífica que feia servir per parlar d’un problema que molts dels que estaven allí pateixen amb el cor. I en canvi no desprenia un missatge ni d’odi, ni d’agressivitat. Ben al contrari que moltes altres persones que conec, que no pateixen aquest conflicte de forma directa, ni propera i que en canvi, m’han transmes molta agressivitat, tanta, que feien por i tot.

Fins i tot ens ha fet riure quan ha demanat disculpes perquè algun dels aparells que fèiem servir per escoltar la traducció no anaven bé, i ha dit, en broma, que devien ser xinesos… Es poden permetre la llibertat fer alguna broma, i riure, perquè ningú dubta de lo seriós que és per a ells aquest tema. I dur, difícil i molt trist.

I aquest monjo, que parlava decidit, alegre, tranquil, natural i pacífic, durant dos segons, ha hagut de callar perquè s’ha emocionat. I en aquests dos segons, m’ha emocionat a mi i ja no he seguit escoltant-lo. He pensat en la seva història. La d’un nen que va néixer al Tíbet, però que es va haver d’exil.liar amb la seva família a la Índia, però sense la seva mare, perquè la van matar quan ell tenia dos anys.

Ara viu a Barcelona, i aquest estiu va organitzar un viatge a la Índia, a Dharamsala, on va estar estudiant molt anys amb el Dalai Lama, i a Ladakh (les fotos són d'allí), on va viure de petit. La meva tieta va fer aquest viatge amb ell i un grup de gent, aquest estiu. I també em va emocionar quan em va explicar que ell, que com la majoria de monjos budistes, el veus sempre tan calmant, i que deu tenir més de 50 anys, quan va arribar a Ladakh, estava tan content que era com si fós un nen petit. I que va començar a
córrer cap a la muntanya, i es va posar a saltar i brincar de felicitat.

I recordant tot això, mentre ell encara parlava, he pogut sentir la seva sensació de felicitat o llibertat, durant dos segons o més, quan saltava per la muntanya on va crèixer.







9 comentaris:

XeXu ha dit...

Ostres, m'agrada més com ho expliques i descrius que el tema en si, però és molt interessant la manera de pensar d'aquesta gent, i la manera que tenen de prendre's la vida. Són tan diferents a nosaltres... Tot i així, hi ha sentiments humans que són inherents a tot, i es comprova amb això del monjo que estava tan content quan va tornar 'a casa', que no va reprimir el que qualsevol de nosaltres hagués demostrat.

Carme ha dit...

A mi també m'emociones com ho expliques, Bruixoleta, hi ha moltíssimes coses a aprendre d'ells. Si els coneixes una mica, jo els he escoltat també algun cop, en alguna conferència, no et pots creure de cap maenra les mentides dels xinesos quan parlaven d'atacs agressius dels monjos. I després va sortir aquella foto dels soldats o pilicies xinesos amb les túniques a la mà, a punt de disfressar-se...

Hi ha països i persones que han patit molt.

Assumpta ha dit...

És el que jo sempre dic... la Bruixoleta té un encant especial, en la seva forma de veure i explicar les coses, de transmetre-les :-)

"Lluita per la pau" sí que sona estrany jeje... però en el vocabulari que tu mateixa fas servir després tens la resposta: "Treballa per la pau".

M'agrada llegir-te :-))

(Creuo els dits perquè surti... ja m'ha donat no sé quants errors, crec que blogger està una miqueta malalt últimament)

Cesc ha dit...

Quines fotos més txules... saps, a mi aquest tema del budisme m'agrada gratament, tot és pau i tranquil·litat, tenen altres formes de parlar i de veure les coses, tot molt més calmat i gens fals...

labruixoleta ha dit...

XEXU: ara no sabria dir si el tema principal és el budisme, l'ocupació del Tíbet, o el viatge. Però en qualsevol cas, estic contenta que em diguis que t'agrada com ho explico, gràcies .-).
De fet no sé si són molt diferents de nosaltres. De vegades com més conèixes a la gent més te n'adones que al final, tampoc som tan diferents. Deu ser això que dius dels sentiments inherents.
Però sí que hi ha cultures molt diferents, i la budista, és molt interessant. A mi em dóna força bon rotllo, pq miren de prendre's la vida amb calma, sense molestar massa a ningú, i són molt tolerants i respectuosos amb altres cultures o religions o el que sigui.
Una abraçada!


CARME: el més trist de tot, és que arriba un moment en què ja no ens creiem massa res, però sempre ens queda escoltar una mica el nostre interior i establir un criteri propi. El govern xinés ho ha manipulat molt tot. I en general, els monjos budistes miren de resoldre el conflicte de forma pacífica, però si al final, a algun monjo li va sortir una mica l'agressivitat... tots som humans, i quan pateixes tant... Però sí, jo prefereixo pensar que es pot arribar a resoldre les coses de forma pacífica. I ells segur que ho intenten.
Sí que es pot aprendre moltes coses d'ells i tant. Gràcies :-))***


ASSUMPTA: tu sí que ets especial...sempre em mires amb bons ulls i això em reconforta molt :-))). De fet, en aquest cas, només he descrit el que altres em van transmetre a mi. Diria que el mateix monjo de qui parlo, és el que va dir l'expressió de lluitar-treballar per la pau. I estic segura que ell ha de fer un treball interior i un esforç molt gran per actuar d'una forma pacífica. M'agrada el bon rotllo que porten amb la vida els budistes i la seva filosofia. Tot i que quan profunditzes una mica... és molt complicada per a mi. Petonets :-))


CESC: suposo que aquesta mena de calma i sinceritat interior que transmeten, la treballen molt. De fet no paren de parlar del gran treball que comporta arribar a segons què, i la paciència, i la voluntat, i l'esforç que cal fer. De fet del tema del Tíbet gairebé no en van parlar, només un moment al final. I el gruix de les conferències.... uffff.... jo em perdia tota l'estona. Complicat.
Les fotos són una passada.... em va fer tanta enveja!!! A veure què passa amb la Índia, que per a mi sempre ha estat un amor platònic i espero anar-hi aviat (això ja fa uns 14 anys que ho dic). Faré meditacions budistes per calmar-me.
Uix, que parladora estic. Bé, ja està. Una abraçada!!

instints ha dit...

a vegades, cal sentir aquestes històries per ser conscients de qui som, on estem i què tenim. I avegades, també tenim enveja sana d'allò que no tenim. Només cal mirar les fotos, quina pau transmeten, com ells. Gràcies pel post!!!

labruixoleta ha dit...

INSTINTS: gràcies a tu per agraïr el post :-). Suposo que com més històries coneguem més conscients som de qui som, on estem i què tenim. I enveja per aquest viatge tan preciós.... molta!

horabaixa ha dit...

Hola Bruixoleta,

Molt hi ha a aprendre. No vivim com ho hauriem de fer. Aixó ens neguiteja.

Que té que sempre els més pacifics sòn "invadits". Tan dificil és acceptar-nos com som amb les nostres diferències?

Una abraçada

labruixoleta ha dit...

HORABAIXA: es veu que sempre hi ha qui veu als diferents com innacceptables, i si són pacífics els converteixen en presa fàcil. Trist. Molt hi ha a aprendre, i tant.
Una abraçada!