28 d’octubre de 2008

... nòmades...

... vius en un lloc...
... un dia, empaquetes les teves coses, i te'n vas a viure en un altre lloc... Al cap d'un temps, tornes a empaquetar, i marxes a viure en un lloc diferent... I ara, vius allí, però saps que és provisional.

... un dia empaquetaràs les teves coses de nou, i marxaras a viure... no saps exàctament on. Però tornaràs a canviar de lloc...

Com menys coses tinguis, menys paquets hauràs de fer. I així, anar fent, anar vivint...


Les tres fotografies són del viatge que va fer la meva tieta aquest estiu a Ladakh, una regió del nord de la Índia. Allí van conèixer un grup de nòmades.

El vídeo del final, és un fragment de la pel.lícula "El perro mongol". L'any passat, o l'altre, la vaig anar a veure, i em va agradar molt. Tracta d'una família de nòmades mongols. El troç que deixo, el recordo especialment.








15 comentaris:

estrip ha dit...

fa poc algú em va parlar del "apego".
és això que ens passa quan canvies de lloc.

hem de fer mandales amb les coses materials, però també les personals no? és diuen així no, mandales?

Assumpta ha dit...

És ben cert que si saps que t'has d'anar movent quants menys coses tinguis és millor... què diferent al que estem acostumats nosaltres, oi?

I jo que encara enyoro Barcelona... i no hi tinc res "material" allí... totes les meves coses, la meva roba, les meves llibretes i capses de colors, els fils, robes i llanes i, sobre tot, sobre tot, sobre tot la persona que estimo, estan aqui... per què penso doncs que enyoro "el lloc"? La llum, l'aire... de la meva ciutat...

L'aire i la llum no són coses materials...

En fi, cabòries meves, bruixoleta... que va com va :-)

Cesc ha dit...

A mi m'agrada ser nòmade tot i portar al cor la meva ciutat.

Carme ha dit...

Ara tenim tantes coses que no ens podem ni bellugar... o sí, però necessitem un camió. Vaig llegir que els indis de Nortamèrica, que t ambé eren nòmades, cremaven cada any totes les coses que no els eeren imprescindibles pel viatge i recomençaven de nou allà on anaven a reconstruir tot el que necessitaven per aquell any.

XeXu ha dit...

Avui parlar de nomadisme m'afecta especialment. No sé si les paraules del principi són teves, però arriben, caram si arriben!

instints ha dit...

jo he canviat molts cops de lloc, i encara en vindrà un altre, i no sé si al futur un altre. De moment, espero que baixin els preus dels pisos!!!
Això sí, les capses i les maletes cada cop són més petites.

Anònim ha dit...

hem costa moltíssim tirar... pot ser és per això que de vegades em sento cansada? perque vaig massa carregada?
clar! si sabés qué he de tirar i qué he de guardar, seria una dona sabia
tu creus bruixoleta que els nómades saben el que és important?

petonets petitets ( que casi no pesen)........... perque no els hagis de tirar

anònima coneguda

Anònim ha dit...

bruixoleta...

les càrregues, el què deixem enrera, el que anem recollint...estic d'acord amb anònima coneguda... és tan difícil saber què hem d'abandonar per fer espai a tot allò de nou que ens porta la vida... són les coses que mantenim el què ens manté els records?

... i és tan difícil decidir quan és un bon moment per canviar, per empaquetar i sortir a buscar un nou lloc... per deixar coses enrere i afrontar noves aventures...

no sé... em fa pensar en tristesa i felicitat a parts iguals. I em suggereix més preguntes encara, preguntes que potser a diari no goso fer-me però que tu em portes... sempre de forma bonica... sempre de forma reflexiva... potser els nómades ens podríen donar un cop de mà... ens podríen explicar com s'ho fan ells... i penso que potser ens respondrien de manera molt senzilla, molt planera, tant obvia per a ells, que no s'aferren a les coses... potser només a la vida... a allò que és important...

:*

M

PD: QUAN ENS VEIEM? Que et trobo a faltar, saps?

Anònim ha dit...

Està b ser nòmada,però es millor tenir una llar on saps que sempre pots tornar.
Per cert,molt bones les fotos,en especial la primera.

labruixoleta ha dit...

ESTRIP: de fet l'apego és allò que ens passa quan sentim que necessitem, o que estem massa lligats o depenem d'algo, no?. I sí, estaria bé no tenir sentiments de dependència, tant pel que fa a les coses materials com amb les personals. Però no sempre és fàcil. A mi fa anys, em van regalar un llibre de mandales i el que havia de fer, era pintar-los per dintre amb colors. Era relaxant fer-ho. Però diria que amb els mandales el que has de fer quan els acabes, tot i la feinada que t'han donat, és desfer-los, per treballar el "desapego". Això ho fan els monjos budistes quan en fan amb sorra, després la bufen.
Potser un dia d'aquests agafo el llibre dels mandales i em poso a pintar... però quan els acabi...els hauria d'estripar?... realment no seria fàcil :-S. Una abraçada!



ASSUMPTA: és que nosaltres estem acostumats a pensar en una vida sedentària, i llavors, ens podem permetre el "luxe" d'anar acumulant coses. Però si tens a la persona que estimes a la vora... tot lo altre...és igual!. El que dius de l'enyor de barcelona, és molt bonic.... Així que, des de bcn, t'envio una miqueta d'aire d'aquí, que avui com no ha parat de ploure està una mica més net i és molt fresc! Petonets frescos i barcelonins (segur que la ciutat tb t'enyora a tu!):-)*****


CESC: allò que portem al cor, és el que realment importa. Lleuger equipatge i molt enriquidor. I és el que ens omple de veritat. T'agrada ser nòmade? què bé, així et saps adaptar bé als canvis :-))


CARME: sí, necessitem un camió, perquè necessitem massa coses, potser. Això ja cada ú sap què necessita. Per escrits teus antics, diria que tu tb ets de les que sap guardar les coses importants al cor. El que dius dels indis, potser hauriem de ser tots una mica més nòmades per deixar de donar tanta importància a les coses. Està bé el que feien. Nosaltres sempre estem a temps de llençar, o reciclar, o inclús, regalar que tb són opcions bones, oi? Una abraçada :-))***


XEXU: t'han arribat? així tu, nòmade també? A mi m'ha arribat l'escrit que has fet avui. Amb moments com el que expliques, les altres coses es relativitzen!


INSTINTS: fent les maletes cada cop més petites és quan ens acabem quedant amb el que realment ens importa. Està bé saber triar.
Esperem que baixin els preus dels pisos, que afluixin les hipoteques i que ara no puguin els lloguers, que baixin tb! Sinó, haurem d'acabar en comunes... tot i que tampoc seria mala idea potser... en fi, una abraçada!!


ANÒNIMA CONEGUDA: jo crec que els nòmades han de fer un esforç per saber què és l'important. La vida sedentària ens fa donar massa importància a tot, no? Vinga doncs, un dia d'aquests intenta saber si has de llençar algo, i potser sí que aniras ménys carregada... això ja és una qüestió personal. Em quedo amb aquests petonets petitets! i te n'envio a tu també :-))····


M.: és realment difícil saber triar quines són les coses importants. De les que guardem per recordar, potser el dia que en trobem una i ja no ens fa recordar res important... ja no ens serveix per a res. I els records importants són els que estan al cor, oi? La vida ens va portant a fer canvis. És preciós això que dius dels nòmades, de la forma senzilla com potser ens poden explicar que el més important, és aferrar-se a la vida...
Eh, t'acabo de trucar però no t'he trobat. Demà ho torno a provar, que jo també et trobo a faltar! Una abraçada :-)*****


ANÒNIM: tenir una llar on saps que sempre pots tornar és un tresor. Tens raó. Són genials les fotos, sí :-)

horabaixa ha dit...

Hola Bruixoleta,

La sensació de provisionalitat també té el seu encant.

Ser nòmada no sempre es dolent sempre i quan sigui per pròpia voluntat.

Omplir-se de coses, no deixa gaudir del que és més senzill.

Una forta abraçada

Gatot ha dit...

em temo -o no- que la condició humana és inevitablement nòmada; en tant que humans... se suposa que pensem, i que els nostres pensaments canvien amb el temps, amb la vida, amb les vivències pròpies i alienes...

vull imaginar que els "patriarques" dels humans, els il·luminats que ens volen salvar de nosaltres mateixos i dirigir-nos van decidir un dia fer-nos socials i fer-nos creure que el mitjà (el sedentarisme) era la finalitat: dos i dos són quatre; fes una família per sempre; guanyat la vida i sigues sumís a la majoria...

saps? bruixoleta?... penso que els moments, les sensacions, els records són importants... en cada moment; i que malgrat això, sobrevivim...

que bons els moments de joia, que durs els moments de dolor! i... sobrevivim...

diuen que la Història no és més que la suma d'un munt d'historietes; potser la vida no és més que la suma d'un munt de vivències... i nosaltres al mig, sempre canviant, sempre nomadant...

petons, bonica!

labruixoleta ha dit...

HORABAIXA: tens raó en tot el que dius. Qualsevol cosa pot tenir encant si és el que volem, llavors tot és senzill i podem gaudir.
Petonets :-)***


GATOT: haver-nos de guanyar la vida dóna per fet que la tenim perduda d'entrada (algo semblant vaig llegir en no sé quin llibre), lo de les coses "per sempre", pot acabar en frustració, és arriscat. I ser submís... mal rotllo.
Però...2+2=4... això sí, no? que sinó m'hauré de replantejar massa coses :-S.

Sempre hi haurà qui ens vol fer creure el que ells creuen, qui ens voldrà salvar de nosaltre mateixos i qui ens voldrà dirigir, però la finalitat aquí és que nosaltre siguem capaços de decidir si els fem cas o no..

I de moment, anar canviant, nomadant, sumant historietes i vivències... sobrevivint a les doloroses i gaudint de les joioses... És bonic com ho expliques.

Petons :-)))

Núr ha dit...

Ha de ser una vida dura... N'he vist algun reportatge, dels nòmades mongols, i també en vaig veure una exposició a Tarragona.

M'has fet pensar en el dia del meu trasllat... Sé que tinc moltes coses, prò sempre he pensat que tenia poca roba: vaig omplir quatre maletes només amb roba... I em pregunto si realment cal tenir tantes coses i després penso que segurament no, prò... i els records?

labruixoleta ha dit...

els records importants... dins el cor. Sinó, és que tampoc eren tan importants. Tots tenim tantes coses... però si et vas movent sovint, val la pena començar a fer l'equipatge més petit.
Espero que t'hi trobis bé al teu nou pis i no et calgui moure en molt de temps. Una abraçada!