Jugant, en xinès

Tot i que fa molt fred i tinc moltes ganes de pujar a casa, passo de llarg de la porteria i baixo fins el restaurant xinès. No tinc ganes de cuinar. Entro, i passo de llarg pel llarg passadís plè de taules fins arribar al final. Millor demano menjar per emportar.

I mentre me’l preparen em diuen que segui en una cadira. Davant, al fons de tot, l’avi xinès fa números, l’àvia s’ho mira immòbil. Cambrers amunt i avall. A la dreta la tele, i a l’esquerra, al meu costat, un nen i una nena xinesos d’uns tres o quatre anys estàn assaguts a les tronetes que hi ha a la paret i que fan servir per si algun petit va a sopar allí.

Mirant a l’infinit, els dos nens, repeteixen tota l’estona la mateixa frase en xinés. Tota l’estona, tota l’estona, tota l’estona, el mateix. Amb un to de veu que tb mira a l’infinit. Deu ser algun joc. Però de sobte, la nena, baixa de l’alta cadira, i sense deixar de repetir el mateix, ho diu cada cop més fort, fa un parell de salts davant meu, diria que sense ni veure’m, i torna al seu lloc. Sembla que ha sentit un impuls. Un impuls d’algo més. No sé exàcatament de què, però, de més.

Me la quedo mirant, i quan em veu, comença a tenir vergonya i mentre encrara repeteixen el mateix, va girant i girant el cap i quan girant no en té prou intenta amagar el cap darrera el nen. Per no fer-li passar més vergonya torno a mirar la tele. Però ara, ja ens hem captat tots tres.

Al cap d’uns segons, els torno a mirar. Ara mentre segueixen repetint allò en xinès, tots dos giren el cap avergonyits, però se’ls dibuixa un somriure. Comença el joc. Deixo de mirar-los, i quan ho torno a fer, fan veure que tenen vergonya i riuen. Cada cop repeteixen les paraules més fort. Deixo de mirar-los, els torno a mirar. Deixo de mirar-los, els torno a mirar. I ara, el moment, fins la següent mirada es converteix en una espera alegre, i la mirada sobtada, en un esclat de rialles.

Estan tan esverats que de sobte, l’avi xinès, es gira i, també en xinés, intueixo que els està renyant pel xivarri que fan. Perquè es calmin i l’avi no s’enfadi (per culpa meva) deixo de mirar-los i miro la tv, però pel el xiuxiueig de riures ofegats que sento, sé que ells sí que em miren i que estan esperant. Però no els torno a mirar.

Em criden, ja està el menjar. M’aixeco, pago. I sé que no puc marxar sense una última mirada. Així que els faig un últim somriure de despedida, ells me’l tornen. I mentre passo de llarg altre cop pel costat de totes les taules, i fins que arribo a la porta, els torno a sentir, cada cop més fluixet, tornant a repetir el mateix, el mateix, el mateix, amb el to monòton del començament.