17 de novembre de 2008

"JO, QUAN SIGUI GRAN..."

L’altre dia algú em va dir que una nena molt petita li va dir que “ella de gran volia ser…” (ara no recordo què era…). Tampoc recordo què volia ser jo quan era tan petita, però em va fer gràcia perquè jústament aquest cap de setmana, he trobat un diari que escrivia quan tenia uns 15 anys. Hi havia una pàgina amb una llista de coses, encapçalada per la frase: “quan sigui gran vull…:”

M’ha fet gràcia trobar la llista de coses que un dia vaig dir (o vaig somiar) que faria, pq tot i que la majoria no les he fet, veig que algunes, encara hi són, latents, i de tant en tant es desperten.

No sé què pensaria la meva “jo” de 15 anys, si veiés que vaig tan endarrerida. Perquè si quan tens 15 anys la gent de 20, et semblen mooolt grans, a hores d’ara, jo ja sóc grandíssima...

Però lo bo que té “ser gran”, és que un cop ho ets, ja és per tota la vida. Així que encara no estic fora de plaç.


20 comentaris:

Cesc ha dit...

Sí filla, per tota la vida... i jo que volia ser un dibuix animat...

estrip ha dit...

segur que no deia:
Quan sigui gran vull escriure en un bloc!

Carme ha dit...

Molt ben raonat! Doncs tots plegats encara tenim temps de fer tot allò que tenim pendent.

XeXu ha dit...

És un goig adonar-nos de tant en tant que encara mantenim algun dels ideals de quan érem petits. Això ens diu que canviem molt per fer-nos grans, però part de la nostra essència no es perd. I crec que això és bo. No hem d'oblidar mai el nen que portem dins, de vegades és ell el que evita que perdem el nord.

Assumpta ha dit...

Jo hi ha coses que volia ser quan fos gran que ja sé que no podré ser, com per exemple: mare...

Bé, que no pot ser "és un dir" perquè sí que pot ser... a veure si qualsevol dia m'emporto un ensurt!! jejeje i us faig a tots tiets...

De fet, la meva avia va tenir el seu fill petit (que és el meu padrí) als 46 anys... (ai, ai...) clar que ella ja tenia quatre fills més, el menor dels quals llavors, mon pare, tenia ja catorze anys...

Voleu ser tiets?

Estic fatal, eh? He començat a escriure aquest post (o comentari, que li dieu vosaltres) amb una mica de tristesa i ara em venen ganes de riure, que em recordo que l'estiu passat em vaig dur un ensurt de mort!! Ja havia començat a pensar el nom de la criatura i tot!!... és allò que passa... que ja em feia il·lusió :-)))

Però de fet, seria una bona broma, eh? mami als 47 anys, que ja els faig el mes que bé i crec que tot això dura nou mesos, diuen, oi?

I com ara tinc ganes de divagar diré els noms que vaig pensar l'estiu passat quan "l'ensurt" jajaja i que, ho tinc decidit, serien els mateixos i s'ensurt arribés encara...

- Si fos nena: Maria (això és una promesa que vaig fer a la Mare de Déu i, clar, s'ha de fer... a més així ho celebrariem el mateix dia jeje)

- Si fos nen: Joan Isaac
I si algú em diu que no li agrada m'és igual, eh? A mi sí. I al meu marit també (ell també té dret a opinar, és clar)
Joan com el meu pare... i Isaac perquè m'agraden els compostos i el meu home té un cognom bastant comú i clar, doncs un cognom comú amb Joan al davant... doncs no...
Isaac, com el fill d'Abraham, que la seva dona Sara ja tenia edat de ser iaia quan va ser mami (així Sara que m'ajudi des del cel!! jajaja)
A més, Elisabet, la mare de Joan Baptista, també era granadeta quan va concebre el fill... ja li diu Gabriel a Maria "ja està de sis mesos la que deien estèril"
(Sempre m'ha fet ràbia pensar que a la pobre Elisabet li deien "estèril") i Zacaries, el seu marit, quan l'àngel li va anunciar que seria pare tampoc ho veia massa clar, no... (quina gent més desconfiada)
Doncs això, en homenatge a dues dones valentes: Sara i Elisabet: el meu fillet es dirà (jeje) Joan Isaac.

Bruixoleta: Saps si et llegeix molta gent? És que clar... no sé pas què pensaran de mi... :-))

instints ha dit...

jeje, l'Assumpta que bona, sempre deixant marca eh? jajaja.
Jo de gran volia ser bombera, i mira, sóc mestra, tot i que ho vaig intentar eh? però bé, es va quedar en això, en l'intent, així no em quedo amb la sensació de fracàs.
El què no ho he vist mai en cap escrit el què volia ser... ara, hi ha molta gent que encara m'ho recorda..

Núr ha dit...

És que si dic que jo des dels 13-14 anys que tenia claríssim que volia ser traductora, suposo que no té cap mena de gràcia, oi? Tot i que llavors volia anar a estudiar la carrera a Anglaterra, i fer-la d'anlès... L'alemany va venir més tard. I el xinès també...

No recordo ben bé quins eren els meus "jo vull ser" de quan era petita, prò una cosa que sí que tinc claríssima ara és que vull ser mare, com l'Assumpta. Un apunt: Assumpta, bunika, ja has anat a posar el cap dins de l'olla de la marededéu de Núria???

Pel que fa els diaris... en vaig escriure des dels 10 als 25 anys, així que ja pots imaginar quantes coses puc arribar a treure de tot aquell munt de llibretes que tinc a casa! hihihi Sobretot un bon pilot de faltes d'ortografia!!

Assumpta ha dit...

Res, res, que ahir per la nit (matinada) estava una mica piradeta, eh? jajaja

Ara he vingut a veure les bestieses que vaig arribar a escriure... tot cert, eh? :-))

Ostres Núr i això no m'ho podies haver dit fa uns deu anyets? :-) Ara més val que no hi vagi, que la pobre criatura no en tindria la culpa de res... cada cosa té la seva edat lògica i ara em faria una por terrible començar... i què faria el meu petit amb 10 anys i una mare atrítica (*) de 57 anys, pobret?

Clar que tindria un pare de 56, guapo, fort i sa...

(*) L'artitis no és per dir, eh? que ja la tinc fa un munt d'anys... quin pal tan jove, no?

Aquest blog avui sembla una sala de confidències... desprès m'arrepentiré d'haver escrit tot això jaja

labruixoleta ha dit...

CESC: un dibuix animat? què original!, doncs hi ha un món virtual on tot és possible... i mirant la foto que poses, jo diria que ho has aconseguit!... (tot i que si ens hem de guiar per les fotos...jo mai havia volgut ser una brúixola, i mira!).


ESTRIP: ostres, no, segur que això no ho deia, o hauria tingut una graaan "visió" de futur! De totes formes, el teu comentari em fa pensar en el munt de coses que segur que mai ens podem arribar ni a imaginar que un dia passaran.

CARME: sí, vist així, dóna com una sensació de tranquil.litat, per anar fent les coses que encara tenim pendents.


XEXU: tens raó, val la pena no perdre l'essència i alguns dels ideals de quan erem petits, que segur que són "essencials" per no perdre el nord.


ASSUMPTA: Maria, és un nom molt bonic. Joan Isaac, és original. Saps, jo, fa uns mesos vaig llegir part del Nou Testament, i aquestes coses que expliques les conec i m'ha fet il.lusió que ho expliquis. No sé quanta gent llegeix el meu blog, però segur que tots estarem molt contents si un dia ens fas tiets/es! I ja que entrem en lo personal.... has pensat mai en adoptar? segur que hi ha molts nens/es al món que estarien felicíssims de tenir una mare-sagitària tan genial com tu!! :-)***


INSTINTS: el que tu dius, si s'ha intentat, doncs ja és una victòria. Bombera? tu tb ets molt original. Però veig que mestra tb t'agrada oi? :-)


NÚR: que diguis que als 13 anys ja sabies que volies ser traductora, i que ho hagis aconseguit, té molta gràcia, que això no tothom ho pot dir. Felicitats! Si algun dia en treus algo curiós de tots aquells diaris, ens ho expliques eh? Una abraçada!

Assumpta ha dit...

Això de la Bíblia és "lo meu" :-)

labruixoleta ha dit...

ASSUMPTA: perfecte, pq si m'hi torno a ficar, et podré consultar dubtes! :-)))

Assumpta ha dit...

Els que vulguis :-))

És un tema que m'encanta... De fet mai se'n sap prou... però jo en sé una miqueta :-)

Anònim ha dit...

l'altre dia m'explicaven un treball a fer en una dinàmica de grups: una llista de 50 desitjos, per ordre de prioritat.
jo no l'he fet aquesta llista, però diuen que surten coses molt interessants
ara que ja soc gran, pot ser sí que un dia intentaré fer-la (¡és que em sembla que 50 és massa!)
no sé si aquests desitjos, als 15 anys, haurien sigut totalment diferents, suposo que si
anònima coneguda

Nuria (fenix) ha dit...

Dons jo volia ser grand i ja està.
Ara tinc un professor de música que el primer dia de classe de solfeig,
va preguntar-nos a tots (30 a 60 anys)quin instrument voliem tocar quan fossim grands.Podeu inmaginar-vos les rialles?.
Bo... sempre hi ha temps per apendre,per començar de nou .

iruNa ha dit...

A mi m'agrada de tant en tant recuperar diaris de quan era petita i veure com he canviat tant en algunes coses i com gens ni mica en d'altres.
Quan pensava en què volia ser de gran no tenia cap idea clara... recordo que només deia: "faci el que faci, jo vull ser feliç".
Apa, i em quedava tant ampla. El que ningú m'havia dit era que la felicitat és la professió més dura, la més difícil i complicada de la vida. I començo a creure que vivia enganyada i que aquell ideal de felicitat no existeix.
Imagina't doncs que t'has passat tota la infantesa i adolescència desitjant una cosa i que te n'adones que és mentida...
M'ha agradat això de que quan ets gran ho ets per tota la vida... però com se sap quan ja ets gran?

labruixoleta ha dit...

ASSUMPTA: compto amb tu doncs! Una abraçada :-)))

ANÒNIMA CONEGUDA: 50?? són realment molts desitjos, però per desitjar que no quedi, segur que n'acaben sortint 50 i més i tot. Segurament molts haurien siguit diferents als dels 15, però potser alguns coincidien. Bessitos :-)***


NÚRIA (FÈNIX): doncs si ja ets gran...el teu desig fet realitat durarè tota la vida, què bé! Està bé la pregunta, i ho vau aconseguir o encara esteu "en ello"?

IRUNA: el desig de ser feliç, fem el que fem, és dels bons. Doncs ara que just comences a creure que vivies enganyada, no t'ho creguis gaire, i intenta anar atrpant algun moment que altre de felicitat, facis el que facis. Un o altre apareixerà.
Això de saber quan ets gran... és molt personal, no voldria dir cap edat que si hi ha algú que en té 89 i pensa que no ho és, no serè jo qui li porti la contrària. Jo, personalment, diria que ja ho sóc. Però tot és relatiu.
Una abraçada :-))

Núr ha dit...

No pateixis, que és a casa! M'ha dit que havia oblidat deixar-te una nota! Com que sap que demà vaig a la fira creativa, m'hi ha volgut acompanyar. He recordat que un dia es volia pintar les ungles i les hi he pintades jo! Espero que t'agradi el color! :)

labruixoleta ha dit...

NÚR: m'has deixat sense paraules!!! Genial!! Bua!!! M'encanta tot!!!!!!! el color, perfecte. Tot perfecte! ets una crack!!! Pots estar segura que aquest dibuix un dia serà el protagonista d'un post!!! I la branqueta de lavanda...al·lucino!!!

Espero que la fira creativa et segueixi mentenint en forma aquesta creativitat que ja tens als 100%!!

MOLTÍSSIMES GRÀCIES :-)))))*******

Laura ha dit...

Ai, jo de molt petita volia ser pollaire. Després ja vaig voler ser actriu, després astrofísica... va guanyar això últim i vaig començar la carrera però no la vaig acabar. Ara tinc una feina privilegiada que em permet fer altres coses no remunerades que m'omplen molt. Ah, Assumpta: jo sé que tampoc no podré ser mare, però a la nena que mai no tindré li hagués posat Griselda, de totes totes. Per això "Lady Griselda" és el meu nom de guerra a tot arreu. Caram, és un post de confidències, aquest! :-)

labruixoleta ha dit...

LAURA: de pollaire a astrofísica, passant per actriu, curiós. sí que és un privilegi tenir una feina que et deixa temps per fer allò que t'omple. Doncs mira, posats a confessar, a mi, fa anys m'agradava molt Gisela (s'assembla una mica no?), però ara de nena, no ho tinc clar. Una abraçada :-)