30 de novembre de 2008

Jugant, en xinès


Tot i que fa molt fred i tinc moltes ganes de pujar a casa, passo de llarg de la porteria i baixo fins el restaurant xinès. No tinc ganes de cuinar. Entro, i passo de llarg pel llarg passadís plè de taules fins arribar al final. Millor demano menjar per emportar.

I mentre me’l preparen em diuen que segui en una cadira. Davant, al fons de tot, l’avi xinès fa números, l’àvia s’ho mira immòbil. Cambrers amunt i avall. A la dreta la tele, i a l’esquerra, al meu costat, un nen i una nena xinesos d’uns tres o quatre anys estàn assaguts a les tronetes que hi ha a la paret i que fan servir per si algun petit va a sopar allí.

Mirant a l’infinit, els dos nens, repeteixen tota l’estona la mateixa frase en xinés. Tota l’estona, tota l’estona, tota l’estona, el mateix. Amb un to de veu que tb mira a l’infinit. Deu ser algun joc. Però de sobte, la nena, baixa de l’alta cadira, i sense deixar de repetir el mateix, ho diu cada cop més fort, fa un parell de salts davant meu, diria que sense ni veure’m, i torna al seu lloc. Sembla que ha sentit un impuls. Un impuls d’algo més. No sé exàcatament de què, però, de més.

Me la quedo mirant, i quan em veu, comença a tenir vergonya i mentre encrara repeteixen el mateix, va girant i girant el cap i quan girant no en té prou intenta amagar el cap darrera el nen. Per no fer-li passar més vergonya torno a mirar la tele. Però ara, ja ens hem captat tots tres.

Al cap d’uns segons, els torno a mirar. Ara mentre segueixen repetint allò en xinès, tots dos giren el cap avergonyits, però se’ls dibuixa un somriure. Comença el joc. Deixo de mirar-los, i quan ho torno a fer, fan veure que tenen vergonya i riuen. Cada cop repeteixen les paraules més fort. Deixo de mirar-los, els torno a mirar. Deixo de mirar-los, els torno a mirar. I ara, el moment, fins la següent mirada es converteix en una espera alegre, i la mirada sobtada, en un esclat de rialles.

Estan tan esverats que de sobte, l’avi xinès, es gira i, també en xinés, intueixo que els està renyant pel xivarri que fan. Perquè es calmin i l’avi no s’enfadi (per culpa meva) deixo de mirar-los i miro la tv, però pel el xiuxiueig de riures ofegats que sento, sé que ells sí que em miren i que estan esperant. Però no els torno a mirar.

Em criden, ja està el menjar. M’aixeco, pago. I sé que no puc marxar sense una última mirada. Així que els faig un últim somriure de despedida, ells me’l tornen. I mentre passo de llarg altre cop pel costat de totes les taules, i fins que arribo a la porta, els torno a sentir, cada cop més fluixet, tornant a repetir el mateix, el mateix, el mateix, amb el to monòton del començament.

13 comentaris:

Carme ha dit...

Dos misteris a la vegada, el dels infants i el de les llengües desconegudes. Un instant d'espera que s'ha fet intens. Una abraçada.

estrip ha dit...

idioma universal!
que d'adults a vegades anem perdent, a excepció dels enamorats.

Cesc ha dit...

Que monos i tu jugant amb ells, ben fet... ei t'ha quedat alguna cosa del xinés?

Assumpta ha dit...

La veritat és que "ho he visualitzat" perfectament mentre ho llegia jeje
Quasi, quasi he sentit la frase en xinès :-))
Els petits sempre són petits, són genials!! I tu els has fet riure i jugar :-))

Núr ha dit...

hahhaha! M'encanta jugar a aquest joc de mirades de les criatures, sobretot quan els pares fan cara de pomes agres! La riallada d'una criatura és la millor píndola per alegrar el dia a algú!

La propera vegada els dius: "ni shuo shenme?" i ja veuràs quin susto! ("què dius?")

labruixoleta ha dit...

CARME: va ser un instant d'espera que es va fer intens i divertit!

ESTRIP: l'important és no oblidar-lo i els nens sempre ajuden a recordar :-)

CESC: sí, m'ha quedat un somriure!

ASSUMPTA: i ells em van fer riure i jugar a mi. Petonets!

NÚR: ok, m'ho apunto i el proper cop els sorprenc. :-)**

Anònim ha dit...

Un cop vaig anar a la Xina, va ser un viatge maravellós.La gent i els paisatges son magnifics.Tant de bo pogués viatjar en el temps i poder tornar a ser-hi.

labruixoleta ha dit...

ANÒNIM: jo tb vaig viatjar a la Xina, i realment, la gent era molt agradable i especial, i els paissatges, les ciutats, tot, és increíble. Tb en guardo un record genial :-)

Assumpta ha dit...

Hola Bruixoleta... et deixo una abraçada aqui perquè l'article nou no admet comentaris i no sé si és problema de Blogger (com a vegades em fa a mi) o bé tu ho has programat axí... però, per si un cas, doncs queda l'abraçada :-)

Núr ha dit...

...és molt lleig treure l'opció de comentaris sense avisar!

De totes maneres, potser sí que fa més fred, prò a mi ja m'agrada! A veure com està Granada. Diu ma germana que les muntanyes del voltant estan totes nevades... :)

Una abraçada càlida per a tu, bunika, que tant de fred que mostres, no voldria que t'entrés a l'esperit!

Somriures, cuca

labruixoleta ha dit...

ASSUMPTA: gràcies per l'abraçada! ho fa tot més càlid :-)***


NÚR: el fred es veu que ha congelat l'opció de comentar. Però ja està solucionat.
A Granada deurà fer força fred! abriga't i ja ens explicaràs què tal. Segur que t'agradarà molt. L'escalforeta de l'abraçada m'ha arribat a l'ànima. Gràcies! :-)***

Assumpta ha dit...

A la Bajoqueta també li està fallant ara l'opció de comentaris... és ben estrany, eh?
Petonets, guapíssima!!!

NÚR... quina bona vida et pegues!! jajaja. Que ho passis bé!! :-))

labruixoleta ha dit...

ASSUMPTA: lo dels comentaris primer ho vaig bloquejar jo, però després ho vaig tornar a posar normal, i algú m'ha dit que igualment no es podia comentar. No sé. De totes formes, mira, ja he tret el post i tot, massa fred tot plegat.
Me n'alegro de trobar el teu comentari, aquí. Petonets i ara vinc cap al teu bloc a veure si hi ha novetats :-)***