el post impossible...

(nota de començament: volia titular el post “Budisme i ciència”, però en acabar-lo i veure lo liat i complicat que m’ha quedat, el titulo el post “impossible”... ja he avisat)

Ja vaig comentar que aquest cap de setmana he estat en uns seminaris de Budisme i Ciència. La veritat és que se m’escapaven molts conceptes i em costava seguir el fil de les conferències, perquè el budisme és un món desconegut per a mi.

Parlaven sobretot de la visió científica i la visió budista de “la ment”. Pel que em va semblar entendre, la científica consideraven que era aquella que sitúa la ment en una base neurològica, o sigui, inseparable de la matèria orgànica. En canvi, els budistes, afirmen que la ment és com una mena de consciència, o de vida conscient, independent del cos, tot i que pot expressar-se a través d’aquest.

Això em va fer pensar en el dia que jo em plantejava si és possible que hi hagi una “ànima” que pot no estar lligada al cos. Els budistes diuen que sí. I això dóna sentit a la seva teoria de la reencarnació i el karma.

Quan va arribar el torn de les preguntes, em va semblar entendre (pq ja dic que no estic massa segura d’haver entès res) que algú considerava que algunes de les teories que la ciència no pot explicar de forma objectiva, passen a formar part d’allò que les “religions” o altres filosofies o el que sigui, dónen per cert, basant-se en la “fè”, o en “creences”.

A partir d’aquí, la persona que consdierava això, li va plantejar a un dels conferenciants, que era Físic (per tant el més proper al que nosaltres entenem per científic), que això de “creure” en algo que no es pot demostrar, és algo al que ens tenen acostumats les religions i que no l’acabava de convèncer (mmm…ufff… em costa expressar-me bé, pq ja dic que era tot complexe i ara, de memòria, se’m fa difícil). Com si ens haguéssim de limitar a “creure el que veiem” i prou (més o menys era això).

L’expert en Física li va contestar que els científics constantment creuen allò que no veuen. Que precísament això és el que els fa avançar. Primer hi ha una hipòtesi, una teoria que només és probable, una idea, una possiblitat. Però algú creu en ella. I precísament per aquesta “fe” en allò es poden arribar a passar anys treballant per descobrir. I ,potser, finalment, poder donar una explicació “visible”, o científica, o objectiva.

En fi, que m’ha sortit un post molt llarg i liat, per acabar no sabent exàctament què volia dir. Potser això, que “creure” molt en algo no és res dolent, encara que no es pugui demostrar. Que la “fe” en algo, “mou muntanyes”. I no ha d’anar necessàriament relacionat amb cap religió en concret això de la “fe”. Que potser tots creiem, o tenim fe, o somiem o el que sigui, en coses impossibles, i qui sap si no és aquesta fe, el que fa que tot sigui possible.