Quan estàs enamorat/ada, penses en l’altra persona amb el cor i l’ànima. Penses en l’altra persona des d’un lloc molt profund de tu mateix/a.
Quan trenques una relació i ja no tens a prop algú amb qui has tingut un vincle intens, també hi penses amb el cor i l’ànima (encara que els pensaments estàn fets d’un altre tipus de sentiment).
***
Fa anys, una amiga, em va dir: “quan acabes una relació amb un noi, durant un temps, te’l segueixes trobant. Fixa’t-hi”.
En aquell mateix moment ja varem començar a repassar. I efectívament, després de deixar la relació, durant els mesos següents , me’ls he trobat a tots, un o més cops, i no precísament en llocs on soliem anar, sinó en els llocs més inesperats. I passats els primers mesos, potser no els he tornat a veure mai més. Curiós...
Durant uns anys, hi havia un noi que era el meu amor platònic. Ens coneixiem, però no teniem cap mena de contacte. El temps que va ser el meu amor platònic, me l’anava trobant un o dos cops cada any, per qualsevol racó de la ciutat, inclús fora de la ciutat. Un dia vaig deixar de pensar en ell, i ja no l’he tornat a veure mai més.
Quan penses en algú amb el cor i l’ànima, és possible que l’atreguis? És necessari que l’altre també pensi en tu? Es troben dues persones que pensen l’un en l’altre, si ho fan amb un sentiment prou fort i profund?
Fixeu-vos-hi.
En aquell mateix moment ja varem començar a repassar. I efectívament, després de deixar la relació, durant els mesos següents , me’ls he trobat a tots, un o més cops, i no precísament en llocs on soliem anar, sinó en els llocs més inesperats. I passats els primers mesos, potser no els he tornat a veure mai més. Curiós...
Durant uns anys, hi havia un noi que era el meu amor platònic. Ens coneixiem, però no teniem cap mena de contacte. El temps que va ser el meu amor platònic, me l’anava trobant un o dos cops cada any, per qualsevol racó de la ciutat, inclús fora de la ciutat. Un dia vaig deixar de pensar en ell, i ja no l’he tornat a veure mai més.
Quan penses en algú amb el cor i l’ànima, és possible que l’atreguis? És necessari que l’altre també pensi en tu? Es troben dues persones que pensen l’un en l’altre, si ho fan amb un sentiment prou fort i profund?
Fixeu-vos-hi.
25 comentaris:
Jo vaig estar un temps pensant en algú amb el cor i l'ànima i sentia que aquest algú també hi pensava. Ho notava. Però mai vam passar d'aquí, segurament perquè ell patia unes..., diguem interferències molt fortes d'un passat que, de tant llunyà i dolorós, se li havia enquistat al cor. :'(
Mai l'oblidaré
SERENDIPIA... ES DIU AIXÒ NO?
MONALITZA: aix, les interferències del passat... què dolentes si s'enquisten.
...però mentre pensaveu l'un en l'altre us vau trobar algun dia per casualitat???
ESTRIP: m'has deixat molt intrigada amb aquesta paraula que no havia sentit mai. L'he buscat a 3 diccionaris que tinc per casa i no l'he trobat. I per internet, ho defineixen "com un descobriment científic produït per un fet accidental", tipus lo de la poma de Newton.
Trobo que no vindria a ser això.
mmmm... els camins d'internet també compten?
mira quins temes de treure tu també....
petons i llepades pensatives!
bruixoleta...
potser quan vas dixar de pensar en aquell amor platònic vas continuar creuant-te amb ell, però sense "trobar-te'l", sense veure'l... i vés a saber què sentia ell... potser ell sí que t'ha continuat "trobant"... vés a saber...
potser no. potser tens raó i només vos vau trobar mentre vau sentir aquella atracció. de fet, les persones procurem trobar-mos quan sentim l'atracció de fer-ho...
no ho sé, xiqueta.
bona nit i caricietes al cap i a l'esquena
La quantitat enorme de persones que han passat pel teu davant i que cadauna podia haver fet un gir a la teva vida perquè ho desitjaves de tot cor i al controlar-ho mentalment no en fem cas i continuem cecs. No sé si ve al cas, però fa temps em van preguntar si creia que hi havien persones guanyadores i perdedores, i jo vaig contestar que no, que hi havien oportunitats i que només calia aprofitar-les. Crec amb això que dius de què si desitges alguna cosa amb la teva ànima, allò se t'acosta més, simplement estàs més receptiva i oberta. Hi parem més atenció.
Salut!!
Això sí que és un raonament cintífic! :))
I es podria dir que sí, bruixoleta, casualment soliem coincidir o, ben mirat i pensant en lo que ha escrit aques "tocat del cargol", potser no va ser tant casual. Qui lo sa?! ;)
La paraula que volia dir l'estrip és SERENDIPITAT: Descobriment casual o imprevist fet per un investigador en el curs d’una recerca orientada a altres objectius i amb pressupòsits teòrics diferents. (DIEC2). Hi ha una pel·lícula americana amb el John Cusack (ole ole ole) titulada Serendipity i que parla de tot això...
Prò aquest no és el tema que deia labruixoleta...
No sé per què passen aquestes coses... Potser sí que els nostres pensaments poden influir en la casualitat, o potser és que al destí li costa una mica d'actualitzar-se (Ctrl+F5 per a actualitzar la caché!)...
No ho tinc gaire clar, prò sí que tinc una pregunta: si és així, que quan talles te'l/la trobes durant un temps, i llavors deixes de veure'l/la... què se suposa que vol dir quan te la tornes a trobar? Que el destí et torna a jugar una mala passada? Que aquesta persona ha de continuar formant part de la teva vida? Que encara hi penses, prò no ho saps??
Hi ha coses que no sabrem mai, i potser ho hauríem d'agrair! hihi
GATOT:els "camins"...d'internet... i tant que compten!!! estic segura que hi estas d'acrod ;-)
IRUNA: a l'amor platònic me'l vaig començar a trobar per casualitat fa molts anys, i ens miràvem fíxament i prou.
Un dia ens vam conèixer, i uns anys després va seguir sent amor platònic, i si ens creuavem, xerravem una estona.
Podria ser que haguéssim tornat a estar a prop i no ens haguéssim vist... tb pot ser... vés a saber.
TOCAT DEL CARGOL: a vegades és difícil que el cor i la ment es posin d'acord. Quan el cor apunta en una direcció, i la ment vol controlar-ho i anar cap a un altre camí... uff... mal rotllo.
Tens raó, cal aprofitar les oportunitats i és més fàcil que ens arribin si hi estem atents i receptius.
existeix la casualitat...? són accidentals els accidents...? com dius tu: qui lo sa!
El tema és que mentre pensaveu i sentieu algo, us vau anar trobant...
NÚR: realment, no està gens clar.
Quan talles amb algú i te'l tornes a trobar al cap de molt de temps... caldria fixar-se si hi ha alguna cosa que va quedar pendent, un sentiment obert. Caldria saber si és possible que un dels dos encara pensi en l'altre...
Díficil saber què pensa l'altre si no tens prou confiança per preguntar-li.
Tens raó, hi ha coses que millor no saber mai :-)
Ara s'ha posat de moda una teoria que fa molts i molts anys que existeix i que en diuen "La llei de l'atracció" es basa en que els pensaments emeten en una freqüència determinada que atreu fets, coses o persones que puguin emetre en freqüències semblants. Diuen que la llei de l'atracció és com la llei de la gravetat actua tant si la coneixes com si no, tant si te la creus com si no. Jo tot això m'ho prenc amb una mica de distància. Podria ser, per què no? Pensar l'un en l'altre potser atregui les persones cap als mateixos llocs o no! No seré pas jo que us vulgui convèncer, sinó només volia afegir que hi ha qui s'ho creu al peu de la lletra i no només amb les relacions, sino amb qualsevol altra cosa de la vida. Diuen: pensa en positiu i atrauràs coses positives. Jo penso que el que diu el Tocat del cargol és la realitat, aprofites millor les ocasions, les oportunitats, les veus, te n'adones. Però no se sap mai si pot haver-hi alguna cosa més. Aquest fet concret del que tu ens parles Bruixoleta, sembla que ho confirma.
En canvi a mi crec que no m'ha passat mai. Trobar-me la gent per casualitat, els amors platònics o no... no m'ha passat mai i això que sovint hi somiava de trobar-los per casualitat.
Hola Carme! sí, de fet, ara està molt de moda aquesta teoria gràcies al llibre "El Secreto", que està tenint molt èxit.
Suposo que per poder-ho convertir en quelcom científic, tant per acceptar-ho com per refutar-ho, s'haurien de tenir en compte moltíssims casos i fer totes les operacions estadístiques que fés falta.
El problema és que tot i que molta gent pot aportar dades en contra, no és fàcil aportar-ne a favor, perquè sovint, no ens fixem en aquests fets, ja que els comptem com simples "casualitats". Jo crec que deixen de ser-ho, quan la casualitat es repeteix massa sovint.
Llàstima que no en siguem més per aquí i podriem fer una llista de "sí m'ha passat" o "no, no m'ha passat"... i en podriem treure una conclusió...
Un petó bonica! :-))
Jo si que crec en la força del pensament. A mi m'ha passat de pensar en algu i trobar-me. o tenir moltes "casualitats" amb algun amic o amiga que sintonitzem molt. pensar el mateix, dir el mateix, actuar igual... jo crec que el poder de la ment que no aacabem de desenvolupar del tot i no sabem com fer-ho. Si ho podessim fer.. uiii no se, fa por pensar-ho. Potser tindriem massa poder
Mont
A mi m'ha passat com a Mont...
Arribar a pensar el mateix que un altre persona i, davant la pregunta inesperada d'un tercer, contestar tots dos a la vegada i el mateix, paraula per paraula...
Trobar-me de forma casual... Alguna vegada he propiciat l'escenari per trobar aquesta "casualitat".
En fi...
"Pero.. haberlas hailas, no?"
Petonet dolç ;¬)*
Hola Mont! potser el potencial de la nostra ment no el desenvolupem, com dius tu, perquè no sabem com fer-ho, perquè ningú ens ho ensenya, i jo crec que tb pq no ens interessa gaire.
Pel que fa al poder, tots els llibres que vaig llegint de filosofies espirituals, parlen del poder. Sembla ser que en el treball de desenvolupament interior, el poder, apareix. I en aquest moment cal anar molt en compte, pq si no se'n fa un bon ús pot ser molt perillós, es pot girar en contra de la gent, però al final, sempre en contra d'un mateix.
I la por... un altre dels obstacles que tb apareix i que cal treballar.
Una abraçada!!!
Barbollaire: jeje... així que propiciant les trobades eh?... tramposillo :-P
A tots ens passen aquestes "casualitats", el que caldria veure és si són realment degudes a l'atzar, o hi ha algun patró que es repeteix.
Jo, de moment, m'hi aniré fixant.
"Haberlas... hailas"... això diuen ;-)
Una abraçada :-))
ai, bruixoleta... això que dius del poder... m'agrada que ho digues
per què tant desig a desenvolupar "el poder de la ment"? a mi també em sembla "perillós" orientar el desig d'esta manera. no m'agrada la idea
una abraçada (ja he obert los apunts... però m'he despistat un moment, me catxis...) bessitos!
A mi coses com ara pensar el mateix qeu algú altre, dir el mateix al mateix moment que un altre, endevinar què dirà abans que ho digui, ui! això si que em passa. Sovint.
I desenvolupar el poder del pensament no em faria pas por, sinó al contrari, ja m'agradaria.
jo penso que quant un amor es trenca sempre fa mal, i molt. arà bé, penso tb que al principi es trobaràs amb aquella persona i pensaras: osti! sempre el veig i no voldria.. voldria oblidar-lo. i quant l´has oblidat, senzillament te´l trobes igualment, però com el sentiment ja ha passat, no li dones la mes mínima importància...
o almenys es el que a mi m´ha anat passant al llarg de la vida amb les Històries amoroses que he tingut.
la ment a voltes juga males passades....
un bloc molt bonic
IRUNA: tens raó. No sé per què en el creixement personal, i la possibilitat de desenvolupar capacitats mentals, sempre ho enfoquen relacionant-ho amb el "poder"...
... potser és per motivar a la gent. Pq a pràcticament tothom li atreu el poder. Però tb haurien d'advertir que el poder pot ser molt bo però tb molt dolent.
Los apunts... què difícil posar-s'hi i què fàcil distraure's, eh?? tots ho sabem prou això ;-))) ànims!!
Hola CARME!, doncs això potser vol dir que tens facilitat per connectar amb la gent. I tb que t'hi fixes, que segur que hi ha molta gent que ni se n'adona.
A mi tb m'agradaria desenvolupar les capacitats mentals que ja tinc, i qui sap, potser altres que ni conec (però que potser tb tinc).
Però és el que dèiem amb la Iruna, s'utilitza la paraula "poder" i tamopc és que hi hagi una intenció de controlar, influir o dominar res, i clar, la paraula pot portar a confussions.
Una abraçada :-)
hola AINA! segur que això que dius tb és veritat. Al principi li donem molta importància a les trobades, pq ens afecten molt. I amb el temps, potser ens seguim veient, però no ho tenim tan present, pq ja no ens afecta gaire.
Sí, a vegades és "emprenyadora" la ment...
Gràcies per venir fins aquí! Una abraçada!! :-))
Publica un comentari a l'entrada