Vaig conèixer la Núr (http://lhabitacioneta.blogspot.com/) quan em va donar el Premi Dardo 2008, que veieu a la foto (moltes gràcies!!!). El dilluns al seu blog vaig veure unes fotos de “tios bons-cuerpos dannone” i uns comentaris que em van fer riure. Em van recordar el diumenge passat, quan vaig anar, per primera vegada, al Circuit de Catalunya, a Montmeló. Estavem molt a prop del lloc on es preparen els cotxes per sortir, i jo estava molt impressionada veient com es movien fins arribar als seus llocs de sortida. Rugien molt fort i fèien apartar tothom, com si fóssin una mena d’enormes depredadors del futur. El soroll, com a mínim, posava la pell de gallina.
De sobte vaig començar a sentir molt de xivarri entre el públic, xiulets, homes que es posaven de peu entussiasmats, ulls sortint de les seves òrbites. Jo buscava el cotxe “nacional” o algo semblant... fins que me’n vaig adornar que el “festival hormonal” el provocaven 4 jovenetes de corbes despampanats, amb faldilles curtes i tops apretats, que avançaven coquetes entre els cotxes. Les sirenes que fèien sonar els homes del públic, eren més salvatges i viscerals que el soroll dels cotxes. Si no fós per la reixa, més d’un els hagués saltat a la jugular.
Un cop ja portavem més d’una hora mirant la carrera, vaig decidir anar cap a la grada on no hi havia pràcticament ningú. O sigui la que el sol tocava de cara. La senyora del meu costat (taps a les orelles) feia ganxet. La de més a baix s’embadurnava de crema protectora mentre llegia el diari. I jo, senzillament, prenia el sol.
I allí, amb els ulls tancats, sí que vaig experimentar la carrera. El soroll dels cotxes, convertit en vibracions, era tan potent que podia notar com em travessava la pell. Vaig tenir la sensació de poder notar cada òrgan del meu cos per separat. És curiós perquè fins ara diria que només havia notat la presència d’un òrgan concret quan em fa mal. La del diumenge era una vibració molt subtil, però que em revolucionava complertament el cos, mentre jo seguia immòbil. I els cotxes anaven passant, fent un soroll ensordidor.
En algún moment vaig pensar en les persones que amb els ulls tancats reconeixen perfèctament el soroll de cada cotxe, i així els distingien. Mai he mirat una carrera de cotxes per la tele, però “veure-la” en directe és espectacular. És curiós com a vegades aconseguin “veure-hi millor amb els ulls tancats”.
De sobte vaig començar a sentir molt de xivarri entre el públic, xiulets, homes que es posaven de peu entussiasmats, ulls sortint de les seves òrbites. Jo buscava el cotxe “nacional” o algo semblant... fins que me’n vaig adornar que el “festival hormonal” el provocaven 4 jovenetes de corbes despampanats, amb faldilles curtes i tops apretats, que avançaven coquetes entre els cotxes. Les sirenes que fèien sonar els homes del públic, eren més salvatges i viscerals que el soroll dels cotxes. Si no fós per la reixa, més d’un els hagués saltat a la jugular.
Un cop ja portavem més d’una hora mirant la carrera, vaig decidir anar cap a la grada on no hi havia pràcticament ningú. O sigui la que el sol tocava de cara. La senyora del meu costat (taps a les orelles) feia ganxet. La de més a baix s’embadurnava de crema protectora mentre llegia el diari. I jo, senzillament, prenia el sol.
I allí, amb els ulls tancats, sí que vaig experimentar la carrera. El soroll dels cotxes, convertit en vibracions, era tan potent que podia notar com em travessava la pell. Vaig tenir la sensació de poder notar cada òrgan del meu cos per separat. És curiós perquè fins ara diria que només havia notat la presència d’un òrgan concret quan em fa mal. La del diumenge era una vibració molt subtil, però que em revolucionava complertament el cos, mentre jo seguia immòbil. I els cotxes anaven passant, fent un soroll ensordidor.
En algún moment vaig pensar en les persones que amb els ulls tancats reconeixen perfèctament el soroll de cada cotxe, i així els distingien. Mai he mirat una carrera de cotxes per la tele, però “veure-la” en directe és espectacular. És curiós com a vegades aconseguin “veure-hi millor amb els ulls tancats”.
10 comentaris:
bruixoleta
ets un cas! així que vas anar a "vore" com corrien los cotxes... amb los ulls tancats :)
no he anat mai a un circuit ni de motos ni de cotxes... llegint-te, mos aproximes aquell rugit que deu ser tan i tan fort
me fa gràcia imaginar-te prenent lo sol en aquella grada, "veient" la cursa sense mirar, al costat d'aquella senyora fent ganxet amb taps a les orelles... :)
a mi també em sembla curiós això que dius, que a vegades amb los ulls tancats podem "vore" i apreciar detalls que altres vegades "mirant" mos poden passar desapercebuts
bona nit, bruixoleta
Com la Iruna, t'estic imaginant a les grades del circuit enmig de tot aquell soroll i tu alla prenent el sol al costat d'una senyora fent ganxet.
¡Surrealista!
Nanit bruixoleta, que quan tanquis els ulls no deixis mai de veure-hi.
M'has fet pensar en el Petit Príncep:
"Sols es pot veure bé amb el cor. L'important es invisible als ulls"
Petonet dolç, nina :¬)*
Ostres! Jo, més que imaginar-te a tu, m'he imaginat allà, demanant a l'àvia que m'ensenyés a fer ganxet! No sóc gaire de sol, prò m'hauria sacrificat.
La vibració aquesta que descrius deu ser com la d'anar a un concert d'aquells tan heavys, com els que fan al Palau Sant Jordi, oi? Et vibra tot el cos i realment ho experimentes tot molt més profundament. És fantàstic!
Sí... Les hormones primaverals! Ara a la feina ja ens hem calmat més totes -més que res perquè vam decidir «prohibir» l'enviament d'aquesta mena de fotos en hores de feina! ;P Això sí, et confeso un secret, ara que vinc de ca l'estrip: aquest tios queden molt monus a fotos d'estudi i per mirar-se'ls una estona, prò jo no sé si em vindria de gust tenir-ne un així al costat cada dia... No seria molt avorrit?? Crec que al final, i per a fer servir la teva explicació com a metàfora, no em faria vibrar el cos!
un somrís, maca!
Doncs si, amb els ulls tancats es poden percebre moltes coses.
Un dia a classe de Txi Kung- Tai Txí varem fer una practica que consistia en tancar els ulls (unes 15 persones, al gimnàs) i sense parar de fer moviments de Tai Txi, intentar no topar amb ningú. Apart d'ensopegar bastant, al cap de una estona varem començar a sentir, intuir, percebre la presencia dels altres si eren aprop. Com tu dius...es curiós com es pot "veure" o percebre amb els ulls tancats.
Una abraçada amb els ulls clucs. ;-))
IRUNA... això de les carreres és tot un món, i hi ha gent molt aficionada. Les senyores que prenien el sol segur que acompanyaven homes que hi van sovint, i estic convençuda que a l'estiu són ells qui fan el "sacrifici" d'acompanyar-les a la platja mentre prenen la birreta al xiringuito (hoy por ti, mañana por mi...) ;-) Bessitos!!
ANNA: jajaja! sí una mica surrealista, ara que ho dius...
La frase "que quan tanquis els ulls no deixis mai de veure-hi"... m'ha encantat! Una abraçada :-)))
BARBOLLAIRE: "l'important és invisible als ulls", tb molt bonica. M'han entrat ganes de rellegir el "Petit príncep", segur que tb és d'aquests llibres que cada cop que el llegeixes hi trobes alguna cosa nova. :-)))
NÚR: exacte, és com quan estàs al costat d'un altaveu súper potent i el so el notes per vibracions tant o més que per l'oïda.
Pel que fa als "cuerpos dannone"... qui sap, potser a més a més són simpàtics i intel.ligents. Per què no? Tenir-ne un al costat cada dia? caldria coneixe'l, però com a veïnet de despatx... et garanteix l'alegria a la feina! ;-))))
KAMAL: deu ser molt xula l'experiència que expliques de la classe de tai-txi. Des de que us he conegut a tu i a la Myt cada cop m'atreu més el tai-txi...al final ho hauré de provar!
Jo hi ha coses que veig molt millor amb els ulls tancats.
Una abraçada amb els ulls tancats!!! (...espera que els obro un moment per veure que no m'he equivocat amb les tecles... :-P)
a vegades i veiem amb el ulls tancats, ben cert. I a vegades també hi veiem a través dels blocs.
I per cert, ja que la núr m'ha mencionat i aprofitant que jo també vinc de casa seva, em sembla que aquest cap de setmana ha conegut un d'aquests nois tant monus, però avorrits, segons explica en el seu post , i que amb els ulls tancats no s'hi veia.
una abraçada bruixoleta, esperem que la senyora que feia ganxet no fos la senyora d'un d'aquells homes viscerals que tocaven les botzines.
ESTRIP: sí sembla que la núr ha tingut millor experiència visual que no pas vibratòria. La nit té perill... no et pots fiar del que veus ;-)
jajaja! posaria la mà al foc que el marit de la senyora del ganxet no tocava la botzina però se li sortien els ulls de les òrbites (he de confessar que eren majoria els "revolucionats") :-))
benvolguda bruxioleta i benvolgut estrip, qui us ha dit que el desastre amb potes de dissabte era... guapet??? el que passa és que era dolcet, atent i aquestes coses! i el poc atractiu que pogués tenir va desaparèixer en sec!
mira que parlar d'aquestes coses a casa dels altres... quina vergonya!!! almenys fem publicitat els uns dels altres, no? ;)
jajaja! núr, de totes formes ja veus que l'estrip i jo, som força prudents i tampoc hem donat gaires detalls de la teva nit ;-)
Noia, aquestes coses a tots ens han passat un dia o altre. Així que no era ni guapet??... vaja... bé, de fet, sempre és millor dolcet i atent i no molt guapo, que guapo i amarg :-S
Una abraçada!!! :-))))
Publica un comentari a l'entrada