22 d’abril del 2008
UNA VEU QUE ABRAÇA
Dechen Shak-Dagsay va néixer al Nepal fa 49 anys. És filla d’un lama tibetà i quan era petita, degut a l’ocupació del govern xinès, ella i la seva família van haver de refugiar-se a Suïssa. Canta mantres. La seva música m’encanta i gràcies a en Kamal, vaig saber que feia un concert a Barcelona, el 8 d’abril, i hi vaig poder anar. En tenia moltes ganes, estava molt il.lusionada i em va encantar.
El mateix dia, a la contra de la Vanguardia, li feien una entrevista, i 3 respostes em van agradar especialment:
-Diuen que la seva veu cura.
-No crec que tingui res que veure amb la veu, depen de l’actitud, de la motivació. Amb la meva música puc arribar a la gent i abraçar-la, com una mare que acuna un nen. Crec que tots tenim aquest potencial; si creem aquest bonic sentiment d’abraçar, la nostra veu canvia. La qualitat de la veu, com tot, prové de l’evolució interior.
-Des de quan medita vostè ? A qui resa ?
-Des que era petita m’assec a orar amb la meva família. Tenim molts déus que ens protegeixen i resem per ser compassius i desenvolupar saviesa. Però no s’arriba a la il.luminació resant a un déu. Has de treballar per la transformació interior, deixar a un costat les emocions negatives, transformar-les en compasió, això és Buda, una ment il.luminada, com la de Jesús.
-Quina ha estat la millor ensenyança que li ha deixat el seu pare?
-De petita tenia sentiments molt negatius cap als xinesos. Ell em va ensenyar la importància de no desenvolupar odi dins nostre. Vaig entendre que els xinesos no són els responsables, ho és el sistema. Amb el temps em vaig relaxar i vaig ser capaç de parlar amb ells i me’n vaig adonar que ens en rèiem de les mateixes coses.
Fotografies realitzades per la Monalitza (http://www.elsomriuredemonalisa.net/) amb la música de Dechen Shak-Dagsay
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Jo la volia anar a sentir però em vaig confondre de dia :-(
L'entrevista a La vanguardia em va agradar molt. Molt interessant.
Mont
bruixoleta...
la música i la veu de la dechen, llegint-te, són com una abraçada ben agradable...
m'agrada l'ensenyança de no alimentar l'odi... i que explique que això va ajudar-la a poder parlar... a poder fer-ho amb persones a qui de petita no volia ni veure... i a compartir somriures
t'imagino "encantada" en aquell concert...
)
) )
No hi ha res que em pugui traslladar més en l'espai i el lloc que ocupo dintre d'ell que la veu d'aquesta dona amb els seus repetitius mantras.
Fa un parell de setmanes, en un assolellat i apacible diumenge, la meva parella i jo vam decidir de fer un passeig per un dels trams del GR92 que transcorre pel terme municipal del meu poble i amb la Dechen Shak-Dagsay sonant en l'mp4 a cau d'orella, de fons el crepitar de les pedres de la platja cada cop que l'aigua del mar es retirava, gaudint de cada branca, de cada arbre de l'horitzó, del Montsià al fons i dels mil aromes que es podien anar desfilant un per un. En arribar a casa, la sensació era tant agradable que vaig fer una petita composició amb les fotografies que anava disparant a mesura que avançavem en el camí i un dels mantras de la Dechen Shak-Dagsay.
Fa un parell de dies, li vaig oferir a la Carme Rosanas, però també m'agradaria compartir-lo amb tu, bruixoleta i amb els visitants del teu bloc.
Namgyel-Ma
Qualsevol cosa, per petita que sigui, si ve del cor... fa més grans els que t'envolten. I diuen que quan saps la manera de canalitzar-ho, aquesta manera es converteix en un do.
Salut!
Crec fermament que el fet de covar odi dins teu et podreix les entranyes... Prò no sentir odi ni ressentiment és tan difícil... Aquesta dona deu tenir aquesta veu perquè no té odi dins. I és fantàstic.
A mi m'havien parlat del concert i m'hauria agradat anar-hi, prò per horaris no m'anava gens bé.
música que abraça... quina sensació més meravellosa, no?
Què bonic el que diu! Una gran veu i una millor persona...
M'ha recordat un porter de l'edifici on treballava anys. M'encantava parar a parlar amb ell i impregnar-me de la seva saviesa.
M'explicava que se sentia molt orgullós de la seva professió i que considerava que era el seu gran treball de vida.
Abraçava amb un somriure o amb unes paraules afables a cada una de les persones que entràvem o sortíem de la casa. Sempre atent a qui aquell dia necessitava una mica més de tendresa...
Em va ensenyar que des del nostre moment, de del nostre lloc, des de la nostra manera d'abraçar als qui ens relacionem, podem donar molt i sí, perquè no: ajudar a guarir moltes ferides.
Un somriure tendre i feliç Diada!
Hola MONT! quina llàstima... T'hauria encantat!! ...quines coses més curioses passen amb la veu, eh? ;-)
IRUNA: sí, que bé transformar l'odi en paraules, somriures i abraçades. En aquell concert, em sembla que estavem tots encantats de rebre l'abraçada de la veu de la Dechen.
Un somriure abraçador (com el que m'has deixat tu...:-)))
MONALITZA: preciosa la composició de fotos amb la música de fons. L'he penjat al blog, pq m'ha encantat!! Les fotos són molt boniques. Gràcies! :-))
TOCAT DEL CARGOL: m'ha agradat molt això que dius. Em deixa pensativa. I seguiré pensant-hi...
NÚR: segur que l'odi ens malmet les entranyes, però a més a més, de veritat. I sí... què difícil transformar-lo en altres sentiments.
Deixar-se abraçar per una música tan bonica, segur que fa que els sentiments negatius es facin una mica més petits.
Una abraçada :-)
MYT: sempre saps trobar allò més bonic en els llocs més inesperats!
Poder entrar i sortir d'un edifici sentint l'abraçada del porter, ha de ser genial. Quina sort!
Segur que les abraçades sinceres curen, encara que sigui l'"abraçada" d'una mirada d'un segon.
Un somriure abraçador i que acabis de passar bona diada tu tb! :-))
Moltes gràcies, bruixoleta. Celebro que t'hagi agradat.
eeeeeeeiiiiii......
què bonic, monalitza!
bona manera de cuidar la vora del mar, fent-li passejades amb esta veu, esta música... i la teua mirada, tan agradable
Publica un comentari a l'entrada