28 d’abril de 2008

7 MINUTS

Vaig demanar hora amb el metge de la seguretat social, per una persona de la meva família i per mi. Ens van donar les 10:25 i les 10:32 (més o menys). Només set minuts per visita?

Rondines una mica, ho comentes amb algú, et queixes, potser t’indignes, o fins i tot t’enfades. Tot depen de moltes coses. Si estas de bon humor fins i tot et pot saber greu pel metge, ja que per un bon professional, treballar amb aquests marges de temps, deu ser fastigós.

Mentre criticava mentalment el sistema sanitari públic, em va tornar a fer mal allò que em feia mal. Per sort era a casa i em vaig poder prendre algo ràpid. No vaig trigar ni 2 minuts. Silenciada la queixa corporal, vaig seguir indignant-me una estona més amb els metges i tot plegat.

(...ejem... quanta estona he dit que vaig trigar a fer callar el meu cos...?)

Sovint silenciem ràpidament les queixes que ens fa arribar el nostre cos. Fem veure que no les sentim i les despistem. O ens acostumem a sentir-lo rondinar. Allò tan típic: “ jo aguanto molt el dolor, no li faig ni cas”... uix... quin perill... Perquè, de sobte, el cos es queixa a crits, i ja no hi ha forma de fer-lo callar, ens obliga a parar i deixar totes les nostres activiats habituals i a dedicar-li temps complert.

Estaria bé escoltar allò que m’explica el meu cos. Investigar una mica les senyals que em fa arribar. Estar atenta a les seves queixes i fer-li el cas que es mereix. Esforçar-me una mica en buscar les millors solucions... Dedicar-li com a mínim 7 minuts seguits de tant en tant... És poc temps, però normalment no li dedico ni això.

11 comentaris:

estrip ha dit...

i tant, de cos només en tenim un! i ens ha de durar tota la vida.

Anònim ha dit...

Tens bona raó. Jo no li dedico gairebé ni un segon!!!la veritat és que m'el escolto molt poc. El dia que es queixi ho farà tan fort que hauré de parar completament... però de moment...
Mont

Tocat del cargol ha dit...

Molt bó! I molts cops, quan no fem cas al cos...patapam! Ens para ell mateix d'una manera, diguem-ne, traumàtica. Està al límit i apunt d'explotar i és incontrolable. M'ha agradat això dels set minuts. Sembla tan poc temps i lo difícil que és poder-los dedicar a un mateix.
Salut!

Iruna ha dit...

quina gràcia, bruixoleta, esta manera d'explicar-ho i de donar la volta a les tan criticades "visites de metge" de 7minuts :)
ets tremenda!
sort que el cos, fins i tot en estat d'esgotament, no es cansa de parlar-mos i dir-mos què pensa i com se sent..., encara que a vegades no l'escoltem... o no el comprenem prou.
m'agrada que a més de parlar de l'ànima, mos recordes que som un cos.
bona nit, bruixoleta

Kamal ha dit...

Opino el mateix que tu.
Cal escoltar el teu cos.
Hi ha metges que no escolten gaire als "pacients" (de paciència?) i crec que es un error, doncs ningú com un mateix per saber quins son els símptomes o senyals que t'està dient perquè et donis compte de què és el que falla. Cal dedicar-li 2 o 7 minuts, si.

bona niiiiiiit! ;-)

AINA ha dit...

si noia, si, la seguretat social una vertadera vergonya!! i ja ho diu la dita: qui paga mana. es a dir, es comprensible per ex. que un professional de la salut mental estigui visitant 10 minuts a un pacient,medicar-lo i dir-li: ens veiem d´aqui a 4 mesos.. dur, però es així en tots els camps.

pel que fa a lo altre que dius tb tens raó. el cos quant ja en té prou, diu prou i caldria que sapiguéssim parar quant toca.. tota la raó.

aina

labruixoleta ha dit...

ESTRIP: sí, pq amb el cos fotut...la vida... fotuda tb. Una abraçada!

MONT: esperem que això no hagi de passar! escolta'l una estoneta, segur que li farà molta il.lusió notar que li fas cas :-))

TOCAT DEL CARGOL: sí que costa sí dedicar ni que siguin uns minuts a fixar-nos en el nostre cos...
Salut!(...mai millor dit ;-))

IRUNA: és que mos queixem tant dels metges, però natros passem de tot. Tb és veritat que no sempre el comprenem, però com més coneixes algo, més fàcil és entendre-ho.
I tant! lo de l'ànima no ho tinc tant clar, però que som un cos... No hauriem d'oblidar-ho mai!!!.
Bessitos!!!

KAMAL: jajaja! clar, deu ser això, "pacients" de "paciència"... pq 7 minuts després d'estar-ne 43 a la sala d'espera... tela marinera!
Bona nit!! :-)))

AINA: uix, el tema de la salut mental, via seguretat social, és lamentable. Suposo que ho lamenten els pacients, i els professionals, tb.
Sí que hauriem de parar quan toca, però què difícil saber reconèixer aquest moment. Sempre esperem una mica massa...
Una abraçada :-))

Carme ha dit...

Això dels 7 minuts m'ha agradat. Mira que és ben poquet, eh? I no fem ni això. Procuraré seguir el teu consell.

labruixoleta ha dit...

A veure si ho aconseguim. A la llarga segur que val la pena! :-)

MoNaLiTzA ha dit...

Mira...! I vag jo i et llegeixo quen fa dos dies que estic arrossegant una inflamació del ciàtic que m'està esgotant la força i la paciència!
Quànta raó tens, bruixoleta!

labruixoleta ha dit...

MONALITZA: uffff.... el ciàtic.... quan aquest s'inflama sí que ho fa a crits i t'obliga a parar!!!

T'envio des d'aquí pensaments amb una mica més de força i paciència, i una abraçada ben forta!!!