4 d’abril de 2008

El dia del meu bateig

Aquest és un post per al cap de setmana. O sigui menys profund, menys polèmic. Un post per a uns dies més ociosos i relaxats (per a la majoria de gent). És senzillament la meva primera experiència amb la religió.


No tothom pot explicar els records que té del dia del seu bateig. Jo sí, perquè tenia 7 anys.

Quan ella va decidir que ens volia batejar al meu germà i a mi, no tothom hi va estar d’acord. Així que una de les primeres coses que recordo són les llargues i tenses discussions dels grans, tancats a la cuina de mobles vermells de casa la iaia.

Com suposo que ningú es va preocupar massa d’explicar-nos com anava tot allò, vaig decidir preparar-me pel meu compte. Així que vaig agafar una targeta recordatori de quan l’enterro del meu avi, i amb ella a la mà, donava voltes i voltes a la taula del menjador, aprenent-me el “Padre nuestro”. I no amb poc esforç, me’l vaig aprendre tot. Quedaria com una reina!

El dia del bateig recordo estar molt contenta i il.usionada. Dels meus pares, un no va voler venir. La meitat de la meva família no hi era. I de l’altra part, la meitat tampoc van venir. Però si ara em preguntéssin, jo devia estar tan emocionada, que diria que hi era tothom.

Per fi va començar. Anavem el meu germa i jo amb una caputxeta blanca (jajaja, pobre, el meu germà, ell tenia 4 anys...) agafadets de la mà pel passadís fins el costat de l'altar, i allí ens van batejar. Llavors, el moment esperat, on jo em podria lluir amb el “Padre nuestro” que em sabia de pe a pa.

Ostres! Va ser un “Pare nostre”!!! En català!! Jo el sabia de memòria en castellà! Quin lio!!! No el vaig poder seguir... Aquest, potser, va ser el meu primer contacte amb el món espiritual, amb el món de la religió. Aquest va ser, segur, el meu primer moment de confussió absoluta. D’anar perduda. De trobar quelcom que no esperava. D’haver-me equivocat. La sorpresa i la dificultat ho van paralitzar tot, l’estona que va durar l’oració.

Però en fi, sigui com sigui, aquell dia el recordo, tot plegat, com una dia molt feliç.


Després d'aquest post, miraré de fer-ne un amb les meves conlcusions personals sobre Jesucrist, i un últim citant el Nou Testament, i així ja tanco la sèrie de "cristianisme".

Bon cap de setmana a tothom! :-)

23 comentaris:

Gatot ha dit...

Llegeixo, amb un somriure als llavis, la teva explicació de la circumstància confusional -que no confessional-, del primer contacte conscient religiós.

Jo amb la teva edat era escolà i a mi el que em preocupava era "quan" havíem de fer sonar les campanetes per indicar la gent que havia d'agenollar-se. Quan feia 15 dies que feia d'escolà... van treure les campanetes.

Per cert... vas anar a missa cada diumenge després de la comunió? (jo si, per feina!)

petons i llepades eclesials!

Gatot ha dit...

Ais... he dit comunió quan volia dir bateig.... perquè suposo que et van batejar i et van donar la comunió. O no?

Kamal ha dit...

Ets un pou de sorpreses.
Jo no recordo el dia del bateig, era massa petit, però el de la comunió si. Uns 7 anys, vestit de mariner, blau fosc, misal em mà amb un rosari com de perles penjant del canell...
Quin mal dia vaig passar!. No em feia gents de gràcia anar a agenollar-me, resar no recordo ni què (el pare nostre , potser?)...Després les fotos a casa de un fotògraf, fent postures per a quedar més "maco".
Buf!..crec que allà va començar la meva carrera com ateu. I, si, vaig passar anys anant a missa molt sovint...els col·legis de frares ja ho tenien això...
Pel que he llegit ets una dona molt organitzada, medites el contingut en funció de si és pel cap de setmana, més lleuger...el segon...i la rematada final amb el NT.
Noia, un cap ben moblat, si.

Petons a dojo pel cap de setmana!
;-)
Es fa així? :-*

labruixoleta ha dit...

Gatot: ara sóc jo qui riu amb el tema de les campanetes. jajaja que bo! Aix... preocupacions infantils... Tan bé que s'estava jugant i prou!

Nops, la comunió no la vaig fer pas. De fet, no l'he fet mai. Només el bateig.

I no, no he anat a missa més en ma vida (bé, sí, a alguna boda, i uns dies que vaig estar en un monestir). Ara que he llegit els evangelis m'agradaria anar-hi.

Una abraçada!! :-))))

labruixoleta ha dit...

Hola Kamal! la teva explicació de la comunió tb m'ha arrencat un somriure :-))). Quines coses ens feien fer!! ;-)

jajaja! sobre el tema de la planificació, no ho acostumo a fer, però després d'uns comentaris tan profunds en els últims posts, ja no em queda gaire cosa a afegir en posts. Tot allò que potser hauria anat dient ja ho han dit altres persones o jo mateixa contestant.

I la veritat, el tema el podria allargar molt, pq m'interessa i podria no acabar mai, per això m'"obligo" a planificar i anar tancant el tema.

Jo... no sóc massa experta en el tema dels simbolets però pel que veig en altres blogs, diria que sí que això són els petons :-*

Bon cap de setmana :-**

MoNaLiTzA ha dit...

Jo..., llevat de la confirmació, he passat pel bateig, comunió i casament. (Sempre m'he demanat si el meu matrimoni es podria anular per no estar confirmada en la fe, però ja, hores d'ara la veritat és que tant se me'n dóna..., ja el vaig anular jo mateixa fa 7 anys)

Als meus xiquets els vaig fer batejar quan tenien 15 mesos. Vaig ser molt feble i em vaig rendir a la pressió constant de la meva mare (és terriblement pesada i insistent). Quan va arribar el temps de les comunions, els hi vaig donar a escollir a ells si la volien prendre o no. Ells van decidir que sí. Tu diràs! Tant regal i tanta joguina! Qualsevol s'hi nega!
És el que estavem parlant al replà de baix, bruixoleta. Allò dels ritus i les tradicions que són divertides o no. A les criatures, el fet de la comnunió pel que significa en la fe, realment els importa un rave. El que de veritat els mola és la fiestuqui que s'organitza amb tot aquest sarau.
O no?

Au..., jo ja he dit la meva (saps bruixoleta? s'hi està bé aquí! com a ca ta cosina, que també s'hi està de fàbula) ;)

Bon diumenge!

labruixoleta ha dit...

Hola Monalitza! sí, el que dèiem... això dels rituals que més aviat són tradicions, i normalment: diversions.

Respectant qui segueix els rituals amb sentiment religiós, jo, personalment sempre els he viscut més aviat com diversions. Per tant, per a mi, una boda és una festa. I el matrimoni, en el fons del cor, l'anula cada ú quan s'acaben segons quins sentiments. Els papers són lo de menys.

Trobo molt bé que tons fills poguéssin decidir si volien fer o no la comunió.

I no entenc per què hi ha gent que està tan en contra de batejar, fer la comunió o casar-se, i en canvi celebren la nit de reis, i fan una mona per setmana santa.

Som complicades les persones... :-)

M'agrada molt trobar-te per aquí, així que ja saps: ets benvinguda sempre que vulguis!
Una abraçada ben forta! :-))))

Kamal ha dit...

Si bruixeta, tota la raó.
Jo no vaig batejar mai les meves dues filles, ni les vaig fer fer la comunió, etc. Si elles volen ja ho faran elles.
O sigui, crec que estan en pecat! Valgue'm Deu!!!
S'ha de ser coherent amb el que penses, oi?
Doncs, jo dono FE de que ho he intentat. ;-)))

apa, petons!!

MoNaLiTzA ha dit...

Jo no hi tinc res en contra del bateig, de la comunió o del casament, però segurament m'hagués estimat més que, de la mateixa manera que ells van escollir si volien fer la comunió o no, hagués volgut saber si ells volien triar aquesta cnfessió, com la seva. Diguem que jo vaig triar el restaurant i ells van decidir si volien dinar o no. :)
Jo no vaig poder triar, m'ho van donar tot fet. I hores d'ara no tinc gaire clar si la catòlica cristiana hagués estat la que hagués triat, si és que n'hagués triat alguna.
He viscut certs aspectes que tenen a veure amb persones que se suposa que han entregat la seva vida a aquest Déu en el que diuen que s'emmirallen, que m'han decebut enormement. A part de tot el que coneixem de pròpia ma dels grans caps de l'església, de les seves opinions i de les seves decisions.

Així que, de la mateixa manera que vaig anular el meu matrimoni, com tu dius, en el fons del meu cor. També he anulat de dintre meu aquesta església que em presenta i em vol obligar a complir amb una sèrie de preceptes i actituds completament esbiaixades i fora dels contexts que amparen totes i cadascuna de les societats que habiten el planeta. Perquè és sectària, injusta, cruel i inhumana. D'aquesta església no en vull saber res, però això no fa que deixi de creure. Crec en l'home. En la persona. I interpretacions a part, penso que Jesús va ser un d'aquests homes i el que ell va ensenyar ha de ser l'única fe que avui en dia es pot seguir o creure, si és que es vol creure en alguna cosa a més a més.

Ostres..., em sembla que m'he tornat a "allargar una miqueta" jeje... Es que m'agrada molt el tema, però no voldria ratllar-te ni a tu, ni a la concurrència ;P
Perdó doncs per la "llargada". :D

Núr ha dit...

Senyora, us demano si us plau que passeu per l'habitació dels mals endreços... Hi trobareu quelcom per a vós!
I bon cap de setmana tingueu!

Iruna ha dit...

bruixoleta..........

un post menys polèmic per a la virtualitat... però a mi no em sembla menys profund

quan me vas dir que jo no hi era el dia del teu bateig... me vas sorprendre. com pot ser? si gairebé diria que vos recordo a tu i a ton germà amb aquelles caputxes de tovallola al cap que us anaven petites perquè ja no éreu bebès... tens raó. no hi era... i mons pares tampoc. ella va decidir batejar-vos... i poca gent a la família va acompanyar-la en aquella decisió...

ja et dic... gairebé me semblava recordar fins i tot l'església... però dec confondre'm amb lo record de la missa que van fer quan va morir la iaia, on sí que hi vam anar tots... no? (t'ho pregunto perquè ara ja no sé si puc fiar-me gaire dels meus "records"...)

per a "ella" imagino que va ser una decisió important... jo no recordo les discussions que expliques dels grans a la cuina de la iaia... no per este motiu. ni recordo cap dinar especial, cap celebració...

no sé si abans, després o durant, vaig tenir el desig de fer la comunió (no m'han batejat mai)... i amb una cançó del sisa i molta "broma" mon pare m'ho va treure del cap...

"quan sigues més gran, si vols, ja ho faràs"... i el fet és que no he volgut fer cap d'estos rituals, ni el bateig, ni la comunió, ni casar-me...

saps quines van ser les primeres frases "religioses" que em sembla que vaig aprendre? i de molt petita... "jesusito de mi vida / tú eres niño como yo / por eso te quiero tanto / que te doy mi corazón"

això m'ho ensenyava la mare de ma mare quan me quedava a dormir a casa seua... agenollada al llit, mentre em donava una figureta d'un nen jesús per a que li fes un bessito... i a mi em sembla que ja m'agradava fer-ho... però era una mica com una activitat "clandestina" :) en esta família tan atea...

noia... si vas al cel, emporta't un movil i el carregador de la bateria i així mos truquem, vale?

una abraçada a tu, a ton germà i a ta mare

estrip ha dit...

jo només vaig plorar, i ara sé perquè. I ara si pogués donar-me de baixa ho faria. Però això no vol dir que no cregui en la bondat de molts homes creients i sobretot amb homes com Vinceç Ferrer.

labruixoleta ha dit...

Hola Monalitza! de fet quan em referia a persones que donen tanta importància a no fer segons quins rituals, quan n'estan fent uns altres que tb són de base religiosa, no em referia pas a tu.

A tots ens donen moltes coses "fetes" quan som petits. A mi (a part de batejar-me, que no va ser més important que fer la carta als reis o fer un pessebre) em van donar "fet" el ser atea i més aviat anti-religiosa.

Per això ara tinc ganes d'investigar una mica i arribar a les meues pròpies conlcussions.

Veig que hi ha molta gent que té molt males experiències amb l'esglèsia catòlica. Jo la conec poc. La conec de lluny. No puc opinar. Cada ú tindrà els seus motius per parlar-ne malament, o bé.

Jo, com has fet tu, estic intentant arribar a Jesús, a l'home. A veure què aclareixo...

Allarga't tant com vulguis! A mi no em ratlles gens. Al contrari, pq el tema m'agrada i m'agrada sentir tot tipus d'opinions.

Una abraçada!! :-))

Montserrat ha dit...

Llegint el teu post he recordat (feia anys i anys que no ho recordava) que vaig fer la comunió dues vegades, be no, de fet tres!!!
la primera va ser com tothom, la misa amb totes les meves amigues de l'escola, amb el meu vestit llarg i vam anar a dinar la familia. El diumenge següent van tornar a posar-me el vestit i vam celebrar-ho amb els amics de la família a un restautant. La tercera vegada va ser el següent any. El vestit m'anava bé i vaig tornat a repetir la misa, la comunió, ls fotos... no recordo on vam anar a dinar

labruixoleta ha dit...

kamal! sí suposo que està bé mirar de ser coherents. Tot i que a vegades és difícil. Però està bé intentar-ho. Tinc FE en tu, i estic convençuda que mires de ser-ho ;-)

Com li deia a la Monalitza, està bé deixar que siguin els fills qui decideixin.

De totes formes, els pares si estimen als seus fills, acostumen a prendre decissions pel seu bé. Jo estic segura que qui va decidir batejar-me o va fer de cor amb el sentiment que ens protegia, en certa manera.

Em sembla perfecte doncs. Tots els pares influeixen els seus fills, a vegades allunyar-los de la religió ja és una forma de condicionament. A mi, em va passar això (a part del dia del bateig, la religió quedava molt lluny a la meva família)

Una abraçada!!!!

labruixoleta ha dit...

jajaja! una caputxa de tovallola petita!! jajaja! nooooo.....!!! no era així!!! ... està clar: no vas venir. Tampoc ens van pujar al braç i ens van posar l'aigua com fan als bebés. La veritat, ara que ho dic, no sé com va anar el tema de l'aigua.

Noia... tu resant el "jesusito de mi vida" de forma clandestina a casa l'abuelita?? jajaja! (no pateixis, quedará entre tu i jo)

Vols dir que jo puc anar al cel perquè estic batejada i tu no??? En tot cas, tu aproxima't per allí i ves recitant el "jesusito de mi vida" i segur que algú farà la "vista gorda" i tb et deixarà passar...

No sigui cosa que tan a munt no hi hagi cobertura, i què faria jo sense tu??? ;-)

Bessitos!!!

labruixoleta ha dit...

Ei estrip! mira, com dèiem amb la Monalitza, els rituals religiosos si no es fan amb el cor, es converteixen en simples tradicions o celebracions.

Per tant, segur que ja estàs donat de baixa. A més, sempre et pots consolar pensant que si més no, vas protestar plorant una estona ;-)

Una abraçada :-)

labruixoleta ha dit...

Montserrat! tres vegades?? això sí que és celebrar algo!! espero que t'ho passéssis tan bé com jo el dia del meu bateig!

Una abraçada!! :-)))

labruixoleta ha dit...

Hola núr!!! torno corrents de casa teva per donar-te les gràcies pel regal. Si rebre quelcom sempre sorpren, rebre-ho d'algú que mai t'havia deixat cap comentari, ja és com increíble. No sé com has arribat fins aquí, però ets molt benvinguda!! :-)))

Jo no faré la cadena, pq ja vaig donar un premi fa poc a tothom que m'agrada (potser avui, afegiria a l'estrip, ja que el seu blog em va atrapar de seguida). Però així que acabi la sèrie de posts que parlen del Nou Testament, penjaré el teu premi en un post.

MOLTISSIMES GRÀCIES i ara torno corrents cap a casa teva a estar'm-hi una estona.

Una abraçada emocionada :-)))

Myt ha dit...

Ostres bruixoleta, que us imagino! ;-)

Fa poc vaig anar a un bateig i mai no havia vist llençar tanta aigua sobre el cap d'un nen. Darrera en venia un que tindria uns 5 anyets i veient el panorama, per poc l'han d'arrossegar fins l'altar per rebre les aigës beneïdes... ;-)

Jo era molt petita, però sé que també va faltar gent al meu bateig. La que tenia que ser madrina (la mare de ma mare) es va enfadar i no va venir perquè no em van posar el seu nom (que ja havia aconseguit posar a sa filla sense demanar-li permís en néixer i que mai no li havia agradat...)

Està bé que el puguis recordar i més com un dia feliç.

Un petonet, bruixoleta encaputxada :-)

Núr ha dit...

A casa, ma mare no em volia batejar, prò tota la seva família la van acabar convencent de fer-ho. Amb ma germana, prò, que és un any més petita que jo, va decidir que no passaria per l'aro. I així va ser fins que amb 3 o 4 anys de ma germana, la meva padrina (tieta) va tornar enredar ma mare perquè, clar!, la meva cosina petita havia de fer la comunió i si ma germana era batejada el mateix dia, podrien compartir despeses del convit.

Això, sí! Quan em va arribar el dia, vaig ser jo que vaig decidir de no fer la comunió! I ma germana sí que la va fer... hehehe

Molt bona la teva història! I ja t'imagino donant voltes al voltant de la taula amb l'estampeta a la mà!

labruixoleta ha dit...

hola myt! jajaja que bo! jo no recordo que ens tiréssin gaire aigua, estavem de peu, i amb algun objecte ens van tirar una mica d'aigua. Sinó... quin susto!! ;-)

Ja veig que aquestes festes són un lio, pq sempre hi ha algú que s'ha d'enfadar per algo... Catxis la mar! com ens compliquem la vida :-)

Un petó! :-))

labruixoleta ha dit...

Hola núr! com li deia a la Myt, veig que aquestes celebracions són un lio pq mai està tothom d'acord en tot!... distrets que estem ;-)

Està molt bé això de que cada germana decidís pel seu compte. Senyal que realment ningú us obligava a res.

Una abraçada! :-)))