LES SABATES DE XAROL

Un dia de vacances, quan jo tenia 6 anys, portava tota la meva roba preferida. El jersei de ratlles de colors que m’havia fet la iaia, la faldilla groga de pana, els mitjons marie-claire de foradets i les sabates negres de xarol.

Era de nit i tornavem cap a Barcelona en cotxe. Jo dormia i ni la frenada, ni el cop, ni les voltes de campana, em van despertar. El primer que recordo és estar assaguda en un costat de la carretera. Llums, d’ambulàncies, de cotxes, i del peatge. No recordo emocions, ni dolor. Només una escena neutral.

Estava assaguda a l’arcen, tipo indi amb les cames creuades (algú em va posar així) i una senyora em va dir si volia anar a veure els meus pares. No vaig poder aixecar-me, i la senyora va cridar: “aquesta nena no pot moure les cames!!!”. Llavors a mi se’m van emportar en una ambulància diferent. Jo hauria volgut anar amb la del meu germà i la meva cosina. A l’hospital, no em van treure la roba, me la van tallar. La meva faldilla preferida, el jersei de ratlles, les sabates de xarol.

Dels tres mesos que vaig estar al llit sense poder-me moure, recordo, evidentment, les coses importants. Que els meus avis em van regalar el “Súper tocador de la srta. Pepis”! Que guai!!!. L’infermera jove, maca i simpàtica de l’hospital, que em deixava fer-li pentinats en el seu llarguíssim cabell. La jefa de les inferemeres, una típica Rottenmayer, que sempre, sempre em renyava.

El dia que, després d’una de les operacions, volia suc de taronja, i la iaia no va parar fins que me’l van donar... tot i la prohibició i les advertències de Rottenmayer. Me’l vaig prendre i és clar... el vaig vomitar... (una altra medalla que es va penjar Rottenmayer).

Una tarda, quan vaig tornar d’una altra operació, algú m’havia canviat la meva capsa de 24 rotoladors per uns quants llibres (estava en una habitació amb 5 ó 6 nens/es). Quina ràbia, quin disgust!!!... Però al final... aquells contes, durant uns anys, els vaig llegir moltíssimes vegades. Encara els tinc. En un dels llibres hi havia el nom d’un nen i un número de telèfon. Encara podria trucar i dir-li lo enfadada que vaig estar. A mi m’agradava moltíssim pintar... Però també m’agradava moltíssim llegir. Així que en el fons... “no hay mal que por bién no venga”.