15 d’abril de 2008

LES SABATES DE XAROL

Un dia de vacances, quan jo tenia 6 anys, portava tota la meva roba preferida. El jersei de ratlles de colors que m’havia fet la iaia, la faldilla groga de pana, els mitjons marie-claire de foradets i les sabates negres de xarol.

Era de nit i tornavem cap a Barcelona en cotxe. Jo dormia i ni la frenada, ni el cop, ni les voltes de campana, em van despertar. El primer que recordo és estar assaguda en un costat de la carretera. Llums, d’ambulàncies, de cotxes, i del peatge. No recordo emocions, ni dolor. Només una escena neutral.

Estava assaguda a l’arcen, tipo indi amb les cames creuades (algú em va posar així) i una senyora em va dir si volia anar a veure els meus pares. No vaig poder aixecar-me, i la senyora va cridar: “aquesta nena no pot moure les cames!!!”. Llavors a mi se’m van emportar en una ambulància diferent. Jo hauria volgut anar amb la del meu germà i la meva cosina. A l’hospital, no em van treure la roba, me la van tallar. La meva faldilla preferida, el jersei de ratlles, les sabates de xarol.

Dels tres mesos que vaig estar al llit sense poder-me moure, recordo, evidentment, les coses importants. Que els meus avis em van regalar el “Súper tocador de la srta. Pepis”! Que guai!!!. L’infermera jove, maca i simpàtica de l’hospital, que em deixava fer-li pentinats en el seu llarguíssim cabell. La jefa de les inferemeres, una típica Rottenmayer, que sempre, sempre em renyava.

El dia que, després d’una de les operacions, volia suc de taronja, i la iaia no va parar fins que me’l van donar... tot i la prohibició i les advertències de Rottenmayer. Me’l vaig prendre i és clar... el vaig vomitar... (una altra medalla que es va penjar Rottenmayer).

Una tarda, quan vaig tornar d’una altra operació, algú m’havia canviat la meva capsa de 24 rotoladors per uns quants llibres (estava en una habitació amb 5 ó 6 nens/es). Quina ràbia, quin disgust!!!... Però al final... aquells contes, durant uns anys, els vaig llegir moltíssimes vegades. Encara els tinc. En un dels llibres hi havia el nom d’un nen i un número de telèfon. Encara podria trucar i dir-li lo enfadada que vaig estar. A mi m’agradava moltíssim pintar... Però també m’agradava moltíssim llegir. Així que en el fons... “no hay mal que por bién no venga”.

12 comentaris:

MoNaLiTzA ha dit...

La capsa de rotuladors te la van canviar per uns quants llibres i per quelcom més.
Quelcom que has guardat tant profundament i tant a flor de pell alhora, com per a arribar a compartir-ho ara amb tothom, després dels anys transcorreguts.

M'agradaria pensar que la única cosa que vas perdre en l'accident, va ser la teva roba preferida i les teues sabatetes de xarol.

Un petó.

Gatot ha dit...

És curiós pensar a què donàvem importància quan erem cadells.

en llegir-te, intentava recordar alguna roba que m'hagués agradat "especialment" o en quina portava quan vam tenir un accident amb el meu pare. En sóc incapaç...

Segurament tots tenim les nostres "preferències importants" i, jo diria quasi segur, records de tracte amb diferents persones.

Jo recordo dues o tres persones que em van enganyar. Amb ximpleries, si vols... però jo els havia cregut i mai més els he tornat a creure en res.

Potser per això m'agrada tant poc la mentida. :)

petons i llepades de records!

Kamal ha dit...

A mi també m'agradaria pensar que només et vas endur unes operacions i la pèrdua de les sabatetes de xarol.
No et conec prou per saber-ne més.
Tot i així, es molt important el que has fet, verbalitzar-ho en públic.
Si és el primer cop collonut! Es el primer pas per assumir coses del passat i si no es el primer, potser es el primer per normalitzar-ho.
Amb tot, el relat està ple de tendresa, amb la mirada de una criatura de 6 anys. Enhorabona!
Sembla que no només fas bé les crítiques de llibres. ;-))

Una abraçada i unes sabatetes de xarol!

labruixoleta ha dit...

Ups... ara em sap greu haver escrit aquest post, que potser algú s'ha amoïnat. Sorry...

És que volia parlar d'una altra cosa, però ho vaig deixar per un altre post, per no allargar-me. I l'accident, era com per fer una introducció.

Sempre he parlat d'aquell accident sense cap problema, ja que diria que no va representar cap problema més greu que trencar-me i dislocar-me els fèmurs, però em vaig recuperar sense cap problema i al cap d'uns mesos ja tornava a anar saltant per tot arreu.

No vaig perdre res més important que les sabates de xarol i els rotoladors (diria... si tinc algun trauma està latent). Por a anar en cotxe sí que tinc, però com això li passa a tanta gent, tampoc tinc clar si va ser per l'accident.

Gràcies als 3 per les paraules dolces i sinceres, i torno a dir que em sap greu no haver deixat més clar que tot plegat no va tenir més importància :-))) (:-S)

Un petó, MONALITZA, bonica. :-*

Sí que és curiós els records que es guarden de quan erem cadells... Petons i llepades (sinceres) GATOT.

Una abraçada ben forta i gràcies per les sabates de xarol KAMAL, m'ha fet molta il.lu pq no n'havia tingut mai més, i ara estan de moda!!!! :-)))

Myt ha dit...

Tota una experiència de la que ara, en la distància, segur que en valores molts moments d'aprenentatge...

Te'n regalo unes altres de recanvi, aquestes de xarol vermell que també es veu que seran super fashion ;-)))

Petonets

estrip ha dit...

eps, bruixoleta, jo també no sabia si hi havia quelcom més. Ja veig que no.

i què, li trucaràs?

Montserrat ha dit...

Ostres!!! el tocador de la Srta Pepis!!! no ho havia recordat més... m'encantava!!!

Kamal ha dit...

Uf! menys mal que no hi havia res més.
Me'n alegro!!!

Petons. ;-))

Anna ha dit...

Bruixoleta, és ben curiós com recordem algunes coses de quan erem petits, me'n alegro de que l'accident no fos res més que això un accident i que el teu record sigui el de les sabatetes i els rotuladors, però com bé dius "no hay mal que por bien no venga"

Tens una coseta a casa meva. Petonets.

labruixoleta ha dit...

MYT: precísament dels aprenentatges és del que volia parlar... queda per al següent post. Sabates de xarol vermell?? estaré estupendissima i fashion a tope :-))) Gràcies!!

ESTRIP: precísament avui estic a casa ma mare, i quan he vist el teu comentari he anat a remenar armaris i he trobat els llibres, el nom i el telèfon!!! quina emoció!! devia fer més de 20 anys que no els veia!!! I de sobte em feia corte telefonar...jajajaja! (que tonta!), però ho he fet i ...merda! el telèfon ja no existeix i pel nom a telefònica no m'han trobat ningú... Potser esperar més de 25 anys és massa temps.
Una abraçada!!

MONTSERRAT: jajaja! tu tb el tenies?? era xulíssim!!!

KAMAL: una abraçada :-))

ANNA: m'ha emocionat un premi de part teva! Mira, em vas semblar una persona molt especial des del primer dia que vaig trobar-te. El penjaré amb el següent post. MOLTES GRÀCIES!!!!!

Núr ha dit...

Quina llàstima que no hagis trobat el petit intercanviador de rotuladors! T'imagines??? Hauria estat de pel·lícula! hihi

A mi, el que em sorprèn, és com molta gent és capaç de recordar la roba que duia un dia concret... Jo és una de les coses que menys recordo dels meus «dies importants». O, de vegades, gent que es recorda de què duien les altres persones en un record seu...

Com que ja vas servida de sabates, jo et regalo una fantàstica capsa de colors de fusta, que són els mllors per a pintar!

labruixoleta ha dit...

hola núr!! ostres, trobar el petit intercanviador hauria estat molt sorprenent. En cas que algú hagués contestat no tenia molt clar com enfocar el tema...pq ... ja em diras... :-SSSS

Una capsa de colors de fusta!! genial!!! Gràcies!!! :-))