El riu del Temps

Tinc 33 anys. Si d’aquí uns 2.000 anys, algú em volgués conèixer... mmm... difícil... Encara podria deixar alguna coseta escrita... seria suficient...? Però i si no deixo res? ... I si avui, algú volgués saber qui sóc, a partir d’allò que altres diuen de mi?... Com es deia aquell joc que un li diu algo a l’orella a un altre i així en cadena fins que resulta que el missatge original, quan arriba a l’últim ja no té res a veure?

Ara vull intantar conèixer algú que va viure uns 33 anys, ara en fa uns 2.000 ...mmm... complicat... M’acosto a un riu. El riu del Temps. On l’aigua flueix sempre en un únic sentit, cap endavant. Jo estic en un punt del riu i vull anar fins un home que es troba molt endarrera... no serà fàcil... Em llenço a l’aigua. La corrent em porta, com sempre, endavant. Però faig un gran esforç i començo a nedar contra-corrent.

A mesura que avanço cap enrera, em trobo obstacles que vénen cap a mi arrossegats per la corrent. S’acosten tot de grups, vénen de lluny, la corrent fa temps que els arrossega: catòlics, protestants, ortodoxos, testimonis de jehovà, i molts altres. Són tants, vénen amb tanta força, se m’emporten. Parlen de l’home que vull conèixer. Tots diuen saber la veritat. Em costa esquivar-los. M’afafo a una roca i els deixo passar. Estic cansada. L’aigua és freda. Em costa seguir.

Segueixo en contra de la corrent. Es fa fosc. Sento veus, no hi puc veure, però escolto, imagino. Parlen de la dictadura, de l’esglèsia catòlica, de la repressió, dels càstigs. Començo a tenir por, ràbia, i és molt fosc. I encara més enllà, enmig de la negra nit, veig ombres, la Santa Inquisició. Tinc molta por. No vull seguir. Estic cansada i començo a pensar que no vull conèixer aquell home. No puc més.

Però comença a sortir el sol, ha passat el pitjor. I finalment, arribo als llibres més antics que parlen d’ell. Són del s.I dC. Els menys contaminats pel pas del Temps. Estic contenta. Emocionada. Surto de l’aigua. Espero a secar-me (no els vull fer malbé). I en un raconet, a l’ombra d’una olivera començo a llegir. És la informació més antiga que conec d’ell.

Deu fer un parell de mesos que llegeixo aquests 4 llibres. Com vaig dir, intentaré explicar quines conclusions trec de Jesucrist (ojo, que ho faig com a “home”. El tema de Jesucrist com a “fill de Déu”, és massa complicat per mi i, de moment, ho aparto). Potser m’agradarà, potser no.

I ara, és quan hauria de començar aquest post. Però com ja porto massa estona. Només diré que: m’AGRADA MOLTISSIM (em sorprenc a mi mateixa dient això, pq no m’ho pensava, però és així). Diria que no li trobo pegues. Això és difícil dir d’algú. Si més no, les pegues poden ser vençudes coneixent el context i l’època en què va viure, i tenint en compte que el conec a través de terceres persones.

El volia conèixer, i ara sento, amb certa tristesa que m’hauria agradat tant conèixe’l en persona...Tant... Però vaja...sempre em quedarà pensar que tinc la sensació d’haver-lo conegut. A través d’escrits, sí.

Perquè si no fós possible conèixer algú captant quelcom que transcendeix les paraules, ara tots els blogaires seriem uns autèntics desconeguts... i no és pas veritat!