“Aquello que para un hombre representa su tesoro y su sabiduría, le parece a otro una locura.”
*
"El viaje a oriente", Hermann Hesse, ed. Oniro, pg.13.
***********************************************************
Aquesta frase és una gran veritat, no s'hi pot fer res, no pots pretendre que tothom tingui els teus mateixos gustos, els teus somnis, els teus ideals, les teves creences, que tots pensin com tu. Tampoc pots voler que tothom t'entengui.
Però és molt important que no ens acabin fent creure que "els nostres tresors i la nostra saviesa" són una bogeria. Perquè llavors som nosaltres qui podem acabar perduts i desesperats.
***********************************************************
Fa mooolts anys, dinava a casa d’una amiga, amb els seus pares, i no recordo el final de la frase, però sé que vaig dir: “jo de gran vull ser...”.
Fràncament, no recordo en absolut què volia ser. Però recordo que la mare de la meva amiga em va tallar i va dir: “quan siguis gran?!! Tu ja ets gran!”. Ufff... quin susto! Aquella frase, aquella sentència va caure damunt meu com una enorme i pesada i insuportable llosa de formigó i va aixafar el meu somni, fins al punt que mai més l’he recordat.
Però el pitjor va ser que em vaig creure que acabava de dir una bogeria, una tonteria, que havia de tocar de peus a terra que ja era massa gran...
Fràncament, no recordo en absolut què volia ser. Però recordo que la mare de la meva amiga em va tallar i va dir: “quan siguis gran?!! Tu ja ets gran!”. Ufff... quin susto! Aquella frase, aquella sentència va caure damunt meu com una enorme i pesada i insuportable llosa de formigó i va aixafar el meu somni, fins al punt que mai més l’he recordat.
Però el pitjor va ser que em vaig creure que acabava de dir una bogeria, una tonteria, que havia de tocar de peus a terra que ja era massa gran...
***********************************************************
Tinc una amiga que l'altre dia em va dir, trista, que ara sap que hi ha coses que ja no farà mai. Com per exemple? com per exemple anar a viure un any a París. Per sort la vam convèncer que sí, que sempre pot anar un any a viure a París.
Conec a un senyor de 90 anys que se’n vol anar a Londres, ell tot sol, de viatge. No està clar que pugui. Ell hi pensa. M’encanta aquest home. És un home que te il.lusió, que riu, que s’emociona, que s’hi fixa. Que somia. Espero que pugui fer el viatge!!!
12 comentaris:
L'altre dia vaig sentir una entrevista a les persones més grans que hi ha a la Universitat... em vaig quedar meravellada: dones i homes de més de 60 anys estudiant històtia, idiomes, art i un que estudia Física!!!Admirable. vaig pensar que jo de gran també vull tenir aquesta empenta
CiocioSan
Mai som prou grans per sommiar.
I a cops la vida dona sorpreses.
Jo tenía un somni i han passat tants anys que ja pensava que mai podria acomplir-lo. I ara per fi podré fer-ho.
Mai s'ha de deixar de tenir somnis.
Un petó,
Anna
Hola CioCioSan! caram, jo també vull tenir aquesta empenta quan sigui gran. De fet espero poder anar tenint somnis sempre!I lo del senyor que estudia Física... això em dóna ànims, pq és la carrera que de joveneta m'hauria agradat fer, i mira, veig que mai és tard! ;-))
Un petó!
Hola Anna!! de fet vas ser tu en un altre comentari que m'hi vas fer pensar en lo important que és tenir somnis i il.lusions. Que bé que puguis acomplir el teu somni... perquè encara millor que tenir un somni és fer-lo realitat!!!
Una abraçada ben forta!
Avui llegia una entrevista que li han fet a Rita Levi-Montalcini (premi Nobel de medecina), està a punt de fer 100 anys. Continua treballant i investigant, dona conferències i escriu articles.
La pregunta que m'ha fet pensar amb tu i aquest post ha estat: Què faria avui si tingués 20 anys?
- pero si ho estic fent!!!
Genial la resposta no???
Cio
Noia, m'has encomant l'il·lusió.
Si, irradies vida i il·lusió per tot arreu i cada cop més. Tinc la sensació de que fa pocs messos quan vas començar el Blog, estaves més indecisa i ara et llegeixo i et veig com molt més segura de tu mateixa, de saber el que vols i quin es el teu camí..potser m'equivoco, però crec que has crescut molt en poc temps.
I, si, s'ha de conservar les il·lusions i l'esperança fins a la mort, com a mínim ;-)))
una abraçada
bruixoleta, té raó el kamal quan diu que has crescut molt en poc temps?
anónima coneguda
Tu que creus anònima Coneguda?
una abraçada
Hola CioCioSan. Realment la resposta és espectacular. Emociona i tot. Ja només puc dir que el meu somni és poder dir el mateix quan tingui pràcticament 100 anys :-))
Hola Kamal, em fas pensar. Com sóc insegura per naturalesa, no estic segura d'estar més segura de mi mateixa.:-SS
El que sí que he notat és que vaig començar el blog amb la intenció de rellegir i reflexionar sobre alguns llibres que tenia als prestatges, i mica en mica un llibre ha portat a un altre, un mestre a un altre, i m'he trobat en un camí on m'hi sento a gust, amb il.lusió d'aprendre i entussiasmada amb tot el que vaig descobrint. Potser aquesta il.lusió es nota, inclús a través del blog.
Una abraçada! els teus comentaris són sempre una bona dosi d'energia positiva :-))
Anònima coneguda: et dic el mateix que en Kamal: tu què creus? :-)
som materia o som materia i espirit
si som matèria i espirit, tu,bruixoleta, has crescut MOLTISSIM!!!,
anónima coneguda
Exacte! Si senyora!
Perdoneu que m'hi torni a ficar, però es que això que diu "l'anònima coneguda" és exactament el que penso.
Apa, ja està. ;-))
una abraçada
Si som matèria i esperit, tant a l'anònima coneguda com a en kamal us considero uns dels meus "mestres espirituals", pq de vosaltres sempre aprenc coses i obtinc respostes sense necessitat de fer-vos preguntes.
Així que res a dir. Estic contenta de que penseu que he crescut interiorment :-)))
Aiiis! Que se'm puja l'Ego fins el sostre! Si pots aprendre alguna cosa de mi m'alegraré molt, però pensa que jo no soc cap mestre de res, vaig de petjada en petjada, sense saber res, a les palpentes, com tothom.
I sàpigues que jo també aprenc de tu.
Ara, ja callo...Ah!..i, si, has crescut com a persona.
una abraçada
Publica un comentari a l'entrada