Les "males notícies", sobre com va el món, ens les fem arribar per voluntat pròpia, en tres moments del dia que, normalment, pertanyen al nostre temps de descans, oci, i habitualment coincidint amb els àpats. Ja sigui a l’hora d’esmorzar, amb el diari o la ràdio, o a l’hora de dinar/sopar amb els informatius de la TV. Tot plegat, males notícies i menjar, ho païm barrejat i no és d’estranyar que cada cop hi hagi més gent amb problemes digestius.
La seqüència de la informació és pràcticament sempre la mateixa: primer les notícies que provoquen indignació, por, ràbia, fàstig, tristesa, decepció, pena, frustració, etc. I tot seguit la informació que, malgrat tot, et recorda que també pots gaudir, amb espectacles: esportius, culturals, etc. Finalment per si decideixes passar a l’acció (la que sigui), la previsió del temps.
Aquest tipus de notícies provoquen sentiments barrejats, et preocupes pels altres, et reconforta no ser tu el protagonista, penses que potser hauries de fer quelcom al respecte, però no saps molt QUÈ FER? Perquè si no fas res, quin sentit té tot plegat? Passar una mala estona només per ser una persona amb "culturilla" i poder parlar-ne amb els companys?
Avui, m’han fet arribar la següent frase:
“Cuando reflexionemos sobre nuestro siglo XX, no nos parecerán lo más grave las fechorías de los malvados, sino el escandalolso silencio de las buenas personas”,Martin Luther King.
Em preocupa el meu propi silenci i el desntendre’m de moltes coses. Sóc conscient que queixar-me, responsabilitzar als altres i desitjar que el món sigui un lloc millor, i au, no porta massa enlloc. En aquest sentit torno a repetir la frase que vaig posar en un post anterior:
“Se tu el cambio que quieres ver en el mundo”, Gandhi.
Com em va dir una persona: “sense adonar-nos-en el nostre voltant reacciona molt positivament als nostres canvis”.
I "de mica en mica s’omple la pica"...
5 comentaris:
Es curiós, no me'n havia adonat de la seqüencia dels telediaris, els veia però no era conscient del que tu dius.
Respecte a fer alguna cosa, doncs crec que com tu molt be dius..la frase de'n Gandhi es el millor. La via política o sindical, no serveix. Després de anys amb rotllos sindicals, etc..crec que només l'exemple de tu mateix fent coses que canvin el camí pot servir, doncs el que ha de canviar es la mentalitat o digues-li com vulguis. I dir-ho no serveix, només es útil fer el que tu creus que pot canviar el mon i serà un granet de sorra tu, un jo, un l'altre...etc.
Bon Any i un gra de sorra!
a mi també m'ha sorprès la teua interpretació de la seqüència dels telenotícies...
moltes vegades mos queixem de les notícies, de com mos arriba la informació... i esta manera teua de vore el "menú", com al tarek, m'ha agradat. t'imagines si fos al revés? si primer mos diguessen la previsió del temps, després l'agenda cultural i les notícies més somrients, i al final, les "males notícies"..., què passaria?
més val no donar idees, que encara algú podria utilitzar-ho com una arma de destrucció massiva... o ja ho és ara?
preferixo quedar-me amb les reflexions que fas després...
a mi també em preocupa el meu silenci, la manera que tinc de desentendre'm de moltes coses... és un malestar que m'acompanya a tot arreu... amb ració triple: malestar de pensar que existixen les "males notícies"..., malestar per aquell "què fer?", i malestar quan sé que podria fer això o allò i no ho estic fent.
és curiós, perquè només amb un granet d'arena, acabar una feina, per exemple, o molts altres detalls, una bona part del malestar se transforma en una sensació de bon rotllo...: lo món està ple de desastres, jo mateixa sóc un desastre, però no tot és horrible, no tota jo ho sóc, i m'alegra poder viure estos moments.
bona nit, bruixoleta
Bruixoleta... torno al teu blog després de molt de temps i un cop acabat l'empatx nadalenc de turrons, consum i regals... i com sempre, aconsegueixes arrancar-me un somriure entre les llaganyes i les "llàgrimes" del primer dia de tornada a la feina. Quina mar de coses, i totes boniques, i totes sinceres, i totes tu. Em sembla que jo faré servir el teu blog com la meva pedra de relaxació ;)...jo diria que funciona... que em dóna bons i tranquils moments, moments en què no penso en res ni en ningú... només en el què tu escrius... ei! aixó pot ser molt poderós, ja ho saps?
I com sempre... al final et trobo a faltar... veiem-nos!
Petons amb somriure...
M
PD:Veig que el club de fans augmenta per moments, eh?
penso que tens raó, que ens donen males notícies mentres menjem i lo pitjor deu ser que pot ser res no ens afecta, debem estar també inmunitzats, casi res ens sembla insoportable, perque si no,tancariem la tele, pero ja ho soportem tot: les guerres, els morts, les desgracies, els problemes...
jo crec que anem aprenent a donar l'esquena als problemes dels altres
els nostres, de problemes, sí que ens costa que no ens descoloquin, qualsevol minudencia que ens afecti, NO LA PODEM SOPORTAR!!!
és veritat que no tothom és igual,
menos mal.......
bruixoleta, ! em fas pensar!
anónima coneguda
Hola Tarek. Tens raó, és una mica qüestió de canviar de mentalitat (o com se li vulgui dir). Si volem un món més sincer, més respectuós, més equitatiu, més sensible o més el que sigui... doncs ja sabem què hem de procurar canviar de nosaltres mateixos per fer-ho possible.
És bonic el que dius: anirem sumant granets de sorra :-)
Una abraçada!
Iruna: sempre volem la mala notícia primer, i lo bo per al final. Si fós al revés... ufff!!! ens quedaria molt mal cos (o millor dit, més mal cos!).
A mi em sembla que tu t'impliques en més coses que no pas te'n desentens. El malestar, agobia, però potser millor això que la indiferència i la insensibilitat.
Lo que dius és molt significatiu: un petit detall, una petita feina acabada que dóna bon rotllo. El bon rotllo és difícil que porti a una guerra, injustícia o crueltat. I com diu en Tarek: sumem granets de sorra...
M.: quina il.lusió tornar-te a trobar per aquí! Ja et trobava a faltar. Les teves paraules sí que són boniques, sempre!
Que em diguis que estar per aquí et dóna relaxació i bons moments, és el millor que em podies dir, li dóna sentit a tot plegat. (prometo no abusar del poder que m'otorgues dient que aquí estas sota la meva exclusiva influència!! jeje! ;-)).
I pel que dius del "club de fans", al nadal ja se sap... tothom volta d'aquí cap allà, però glups, el fet que vinguin fins aquí a donar un cop d'ull, està molt lluny de convertir-los en fans! Però en fi... que jo també t'estimo!! :-)
Ens veiem aviat!
Anònima coneguda: sí, els horaris de les notícies coincideixen amb els dels àpats, però jo intento no fer-ho coincidir mai. Llavors mai trobo el moment de "culturitzar-me", aix! he de pensar quin és el millor moment.
Una mica immunitzats debem estar, perquè mirar accidents, morts, guerres, discussions, etc, i anar menjant... no és molt normal (el meu gosset penso que no seria capaç). Però no crec que ens sigui tan indiferent com ens pensem. Potser racionalment ho tolerem, però vés a saber, el nostre gran i proper desconegut "el nostre cos" no sé si és tan indiferent...
Sí que ens anem fent una mica insensibles als problemes dels altres, però també està bé començar per solucionar els nostres. Que a vegades no els volem veure (els importants, clar).
Me n'alegro de tornar-te a tenir per aquí!!!
Bessitos!! :-))))
Publica un comentari a l'entrada