"Procura que el niño que fuiste no se avergüence nunca del adulto que eres"
"La Brújula interior". Álex Rovira. Ed. Empresa Activa. Pg.90
L'altre dia, amb uns amics, parlàvem de nens: dels nostres, dels coneguts, dels nens que vam ser. I vam fer unes risses (sanes) comentant, que si aquest no para de tocar-se la "tita", que si l'altra a la que pot li ensenya la "patata" als amics, que si els de més enllà juguen a metges "jo t'ensenyo, tu em toques", etc...
Tamé hi ha altres temes que fan menys gràcia, com ara els nens que es van fent grans i encara no s'aguanten el pipí, els que peguen , els que diuen mentides, als que els peguen, els que no aprenen prou depressa, els que s'espanten fàcilment, etc...
Hi ha molts moments en la infantesa en que t'acaben fent creure que ets dolent, que t'hauries d'avergonyir de fer segons què, que no ho fas bé. I tot una mica barrejat i borrós t'acompanya mentre et vas fent gran.
Així que jo ampliaria la cita del començament afegint 2 frases: :
"Procura que el adulto que eres no consiga que un niño se avergüence de sí mismo"
"Procura que el adulto que eres no se avergüence del niño que fuiste"
Una abraçadeta de la Bruixoleta
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
bruixoleta,
el dia que vas escriure això, no vaig trobar les paraules per a contestar-te... volia preguntar-te, "i a part de procurar, què podem fer quan això ja ha passat?, quan ja hem provocat esta vergonya a la consciència d'un xiquet o d'algú, quan ja mos avergonyim dels xiquets que vam ser..."
és molt difícil saber què podem fer amb el passat, el llunyà i el més immediat... "això he fet? això ha fet? això ha passat? per què? i quines conseqüències ha tingut o està tenint o tindrà? i és possible que tal cosa o tal altra sigue "per culpa" d'això o d'allò? què podem fer-hi?..."
tenir l'oportunitat de parlar-ne, de pensar-hi, de mirar enrera i mirar-mos ara... sovint resulta necessari, pels altres i per a natros.
desfer nusos, vergonyes... què difícil és tantes vegades...!
"procurem"... i després tornem a ser poca-vergonyes (quan no hauríem de ser-ho) i a tenir massa vergonyes (quan potser tampoc caldria tenir-ne tantes)...
gràcies, bruixoleta, perquè sempre m'has ajudat a "procurar" comprendre'm i comprendre als altres.
(si no t'escric més no és per falta de ganes... és perquè llegir-te vol dir quedar-se un bon rato pensant... removent entranyes... també per la "vergonya" de comentar... per la dificultat de trobar paraules...)
ai, bruixoleta... m'han agradat molt les teues frases del final... (i què difíciles són a vegades...)
que xalésseu a la mercè!
bessito d'esquimals
Iruna, em fa tanta il.lusió trobar un comentari!!!! Pensava una resposta a les teves preguntes, però el teu comentari està plè de respostes, així que les meves, no calen. Trobar paraules és difícil, però a mi em sembla que tu tens facilitat per trobar les mes encertades. Bessitos!!!
bruixoleta, no em digues això que ja saps que hi ha coses que em costen molt i m'han costat molt... les teues paraules sempre m'han calgut
una abraçada, i ja callo
Publica un comentari a l'entrada