No fa gaire vaig conèixer un senyor, que per la seva constitució i la seva indumentària, semblava un mestre oriental d'arts marcials. En això no anava mal encaminada, em va explicar que feia més de 30 anys que practica Tai Xi i Kung Fu. Però xinès, japonès, coreà, ... tampoc no semblava. És kurd, va nèixer al Kurdistàn (ho enllaço per si algú vol saber una mica més del tema), de fet va nèixer a Turquia. Ell em va dir que "ets del lloc on vius, i que per tant, és català". Ok.
La qüestió és que aprofitant que xerravem d'arts marcials, li vaig demanar què puc fer al final del dia per treure'm el cansament de sobre, i paral.lelament carregar piles.
Em va dir que per descarregar fatiga, m'estirés al terra. Jo ( urban girl) em vaig imaginar apartant mobles, a última hora del dia, per descansar damunt el parket (incòmode). I va afegir que si el terra estava humit, millor. Ostres!! em vaig visualitzar tirant una mica d'aigua, i ufff... quin merder, a casa... Fins que... és clar! es referia a estirar-me damunt un terra natural, a un parc, a la platja... Ahhh!!! Ok.
Per carregar piles, em va recomanar que m'abracés a un arbre. No cal detallar la fugisera imatge de mi mateixa, abraçada a l'arbre de davant la feina.
És evident que no és fàcil seguir els seus consells enmig de la ciutat. Però la veritat és que només la idea d'estar ajaguda sobre l'herba, envoltada d'arbres, ja em relaxa...
La qüestió és que aprofitant que xerravem d'arts marcials, li vaig demanar què puc fer al final del dia per treure'm el cansament de sobre, i paral.lelament carregar piles.
Em va dir que per descarregar fatiga, m'estirés al terra. Jo ( urban girl) em vaig imaginar apartant mobles, a última hora del dia, per descansar damunt el parket (incòmode). I va afegir que si el terra estava humit, millor. Ostres!! em vaig visualitzar tirant una mica d'aigua, i ufff... quin merder, a casa... Fins que... és clar! es referia a estirar-me damunt un terra natural, a un parc, a la platja... Ahhh!!! Ok.
Per carregar piles, em va recomanar que m'abracés a un arbre. No cal detallar la fugisera imatge de mi mateixa, abraçada a l'arbre de davant la feina.
És evident que no és fàcil seguir els seus consells enmig de la ciutat. Però la veritat és que només la idea d'estar ajaguda sobre l'herba, envoltada d'arbres, ja em relaxa...
2 comentaris:
Nosaltres a l'escola teniem una familia força especial que cada mati la nena arribava tard perque abans de sortir de casa havien d'abraçar-se a l'arbre que tenien a l'eixida de casa, donar el bon dia i fer no se quantes coses més... jo no veia que fossin una familia més feliç que les altres, diferent si
ho tindré en compte... :-))
Publica un comentari a l'entrada