Ahir, ens vam despertar a Prullans, a la Cerdanya. Vam aprofitar que feia un dia de sol esplèndid (tot i que feia força fred), per anar a passejar una estona per la muntanya.
Caminant, caminant vam fer cap a un riu, i allí ens vam quedar una estona. M'havien parlat dels beneficis d'estar en contacte amb els arbres (ho explico al post "El Bosc I"). Ho volia sentir. Em sembla que jo, sóc més aviat, dona d'aigua. És el que més em relaxa. Ja sigui el mar, un riu, una piscina, una font, un llac...
Estar a la vora del riu ens va serenar. Però tot plegat va ser una estona, un paisatge. Jo sóc molt urbanita, em sentia una mica estranya, una mica "forastera".
Ara tinc la certesa que per viure, per experimentar realment la natura, per deixar que em penetri pels porus de la pell, per entendre allò que em vol explicar, em caldria una estada més llarga. (prenc nota)
4 comentaris:
Saps que és molt bonic el què fas?
Fas somriure i fas pensar i fas gaudir durant uns moments... i no és gaire freqüent. És tant bonic com tu.
Finalment he entrat i ha valgut la pena. Com tot el què es fa al teu costat. :)
Ens hem de veure més sovint!!Ara de sobte et trobo a faltar més.
M
Gràcies!!!! quina il.lusió que per fi t'hagis animat a entrar!!! El que tu em dius sí que és bonic. Una abraçada ben forta!!
aquesta fot és preciosa. qu'i l'ha fet?
anónima coneguda= aanónima
Gràcies. L'he fet jo, però clar, el que és preciós és el lloc. Bessitos!
Publica un comentari a l'entrada