29 de juny de 2008

FER LES MALETES, I VOLAR...


Sempre he imaginat l’espai de color negre. En un primer moment, el cel, de nit, pel contrast amb qualsevol altra llum, és totalment fosc. Però quan ja porto una estona mirant-lo començo a veure petits puntets de llum que brillen dins la foscor. I cada cop n’hi ha més. De sobte, el cel està plè de vida, estrelles dibuixant milers de formes, estrelles grans, petites, que brillen, que somriuren, que tremolen, que es mouen, pluges d’estels, algun planeta, la lluna, els núvols, la pluja....

Pràcticament sempre, i sobretot entre setmana, he entrat al blog de nit. Quan el vaig començar a fer em vaig sentir petita i sola dins la foscor del negre ciber-espai, però mica en mica van anar apareixent llumetes, unes hi eren sempre, altres només de tant en tant, i així, he recorregut aquest camí que em marcava “labruixoleta” a prop de persones que han fet que el viatge sigui molt especial.




Gràcies a tots/es per la companyia!

Ara em sembla que ja ho tinc tot. Els llibres els vaig posar a la maleta fa uns dies. La cíber-agenda amb les adreces d’altres blogs, també hi és. L’Elevanda: és una elefanta que ara viu amb mi i que m’acompanya en el viatge (ella però va xino xano caminant, perquè no li agrda volar). I la Bruixoleta... imprescindible, sempre amb mi.

És el moment de deixar aquest blog dels llibres de “filosofies espirituals i creixement personal”. La bruixoleta interior ja fa dies que ha començat a donar voltes. No tinc molt clar cap on apunta...Segons com, sembla que li entra la nostàlgia cap allò que encara no ha deixat, i no vol marxar d’aquí. Però la major part del temps volta sense rumb fix. Això li passa quan nota que ha de moure’s cap a una altra direcció i no sap ben bé quina és.

Bé, doncs, ja tinc la maleta. Obriré el paraigües... i a volar!... Cap on em porti el vent... Fins que la bruixoleta em marqui un nou destí...

21 de juny de 2008

UNA FESTA D'ESTIU

Una festa en un blog té sempre les portes obertes, tothom que vulgui hi pot entrar. Així que tots els que heu arribat fins aquí, ja hi sou.

Tenint en compte que arriba el bon temps us podeu quedar tant a la casa com sortir a la fresca. No sabria dir si és de nit o encara és de dia, o si encara no ha sortit el sol.

Tampoc tinc clar si la casa està perduda dintre el bosc, a la vora del mar, dalt de tot d’una muntaya, enmig de la ciutat, o envoltada de camps.

La durada de la festa és relativa, tot depen de l’estona que tingueu ganes de quedar-vos-hi. També hi ha qui va i bé, qui arriba quan encara no hi ha ningú, o quan ja ha marxat tothom, o quan ja fa temps que la festa va començar. I s’hi està un temps, desapareix i quan en té ganes torna a venir. El temps, depen.

Pel que fa a la gent, no és cosa meva. Hi sou els que hi sou, ara no sé si hi ha molta o poca gent, alguns ja us coneixeu, o us acabareu coneixent aquí, altres veniu sols, sovint arribeu i només hi sóc jo, o ni jo mateixa, però us hi quedeu igualment.

Vaig dir que preparava begudes per a l’ocasió, menjar també, és clar. Els ingredients? Tot el que es necessita per estar a gust, barrejat sense presses. Jo ho he tastat i de seguida se m’ha dibuixat un somriure. Ho vaig preparar amb carinyo així que espero que us agradi!!!

Tothom que vingui pot portar, si en té ganes, el que vulgui, i pel que a fa a la resta, queda també a les vostres mans, només cal deixar volar la imaginació perquè sigui una festa al vostre gust!!!




JA HA ARRIBAT L'ESTIU!!!

17 de juny de 2008

BRUIX(oli)ETA



“No m'ha costat gens trobar el nom del blog. Estic llegint "La brújula interior" d'Àlex Rovira (per cert: molt recomanable), i el nom del blog ha aparegut.
Una brúixola: dóna voltes i voltes buscant i buscant i sempre, al final, troba el que busca.El nom: recorda al de "bruixa" . M'agraden les bruixes. La idea de la dona curandera, solitària, que viu enmig del bosc, en una caseta de fusta, plena de pocions, d'herbes.... algú que es comunica amb els animals, la natura.... I que viu al marge de lo convencional. M'agrada.Així que brúixola + bruixa+ que ho havia de posar en diminutiu o el nom ja estava agafat = la bruixoleta.”

Aquest va ser un dels dos posts que vaig escriure el dia que vaig començar el blog. Es pot dir que últimament he estat fent una mica de “bruixeta” ja que m’he envoltat dels meus olis essencials i n’he fet algunes barreges. No són olis per ingerir, són per fer fregues, o massatges, o per cremar i olorar.

Ja porto uns dies a la caseta del bosc preparant begudes i menjar per a la festa de benvinguda de l'estiu (que serà evidentment el dia 21). També estic liada empaquetant tots els llibres i altres coses del blog, pensant en la mudança. Tot i que encara no tinc nova casa. Encara estaré per aquí tot el mes de juny. I mentre penso com podria ser el meu nou blog, encendré el cremador amb oli de lavanda que m’ajudarà a meditar-ho tot relaxadament.


14 de juny de 2008

TANCO ELS LLIBRES

Vaig començar a fer aquest blog per comentar llibres que tenia ganes de resumir i treballar. Per aprofundir-ne una mica més que amb la lectura i prou.

Vaig començar al setembre, quan comencen els cursos acadèmics. Bon moment per obrir llibres i posar-se a treballar (abans de comentar-los al blog, els he llegit, subratllat i resumit sencers, això és el que més feina m'ha donat). I ja estem a juny. Arriba la calor, l’estiu, les vacances. Bon moment per deixar els llibres per més endavant.

Aquest blog és el lloc on he comentat llibres de creixement personal, psicologia i sobretot de filosofies espirtuals. El primer que vaig comentar va ser “La Brúixola interior” de l’Àlex Rovira. Ara m’estic llegint “Els Set Poders”, del mateix autor. Bon moment per anar plegant. Final rodó. Quan l’acabi, el guardaré amb altres llibres pendents de llegir i/o resumir. Sempre serà una bona excusa per tornar a començar.

El viatge interior continua (és un viatge que no s’acaba mai). Tanco els llibres, els desaré a la maleta. Quan fas una viatge, mai saps quan pots necessitar-ne un.

Ara toca preparar la festa de “final de curs”. Com no m’agraden les festes de despedida, prefereixo pensar que és la “cíber-festa d’inici d’estiu”. Així que em tancaré a la meva “caseta del bosc” (on hi tinc els olis, les herbes, i tots els ingredients per cuinar i fer pocions de bruixoleta) a preparar-ho tot.





13 de juny de 2008

HEROIS

Jo no era així... Però tenir amics adictes a les sèries és el que té: t'hi acabes enganxant. Primer en sents parlar als sopars, i un dia et passen la primera temporada sencera d'una de les millors. Ja està. Comences mirant un capítol ara una nit, ara un altra, i al final, cada dia, si no et controles. Fins i tot et pot passar que miris fins a 4 capítols seguits (o més...tot i saber que a l'endemà has de matinar).

Avui començava la segona temporada d'"Herois" i és clar, no me la podia perdre. No és de les que més m'entussiasma (les d'heroïs, en general, no són el meu fort). Però la seguiré, no puc evitar-ho. Per al meu gust, el millor de tot: la música que li han posat: "Heroes" de David Bowie (deixo la barreja sèrie-música aquí baix per si la voleu escoltar-mirar).

Aquesta cançó ja em feia somiar i desitjar quan era molt joveneta i sempre em re-mourà.

Jo no era així... Però tenir amics adictes als blogs és el que té: t'hi acabes enganxant. Primer en sents parlar als sopars, i un dia hi entres, per curiositat. Un altre dia fins i tot poses un comentari. Fins que acabes obrint un blog. Comences amb un post ara una nit, ara una altra. I ja estàs atrapat/ada. Avui ja havia entrat abans de sopar. I després de mirar la sèrie volia tornar a entrar, perquè no havia llegit tots els blogs! (no dormo tranquil.la). I aquí estic, escrivint un post (espero que només un... amb lo tard que és i sabent que demà he d'anar a treballar)


10 de juny de 2008

NOSALTRES SOM UNA PART DE LA TERRA

Dels llibres que em vaig emportar al monestir de Burgos, en recordo un: “Nosaltres som una part de la Terra”, missatge de Seattle, el gran Cabdill dels indis Dewamish, al president dels Estats Units d’Amèrica, el 1855.

Jo, urbanita com sóc, em vaig trobar, d’un dia per l’altre, vivint enmig del camp, lluny de tot i de tothom. De seguida em va semblar “estar davant d’un paissatge” encantador. I ho vaig trobar un entorn perfecte per començar a llegir el llibre que us he comentat. Però, curiosament, em va semblar avorrit, no em va “enganxar” gens.

Passaven els dies, i em trobava tan a gust que no necessitava moure’m d’allí. Fins i tot les monges em van haver de convènçer perquè anés a Burgos a visitar la ciutat. Tant van insistir que hi vaig anar i, reconec, que va valer la pena. Està plè de llocs fantàstics.

De volta al monestir, recordo passar estones passejant pel camp, estirant-me a l’ombra d’algun arbret a disfrutar del silenci del vent, del moviment de les fulles, de la corredissa d’algun conill. I per les nits, mirant per la finestra, sota els milers d’estrelles, escoltava els grills, m’hipnotitzava l’aigua del rierol... I així de mica en mica, vaig deixar d’estar “davant d’un paissatge bonic”, per passar a estar “enmig d’un lloc ple de vida”.

Vaig tornar a agafar el llibre, perquè no m’agrada deixar-los a mitges, i de sobte, era un llibre diferent. Tot el que llegia m’entrava pels porus de la pell, les paraules convertides en sensacions em corrien per les venes. El vaig començar i acabar sense poder parar. Perquè allí, en aquell indret, vaig recordar que nosaltres, som una part de la Terra.

Les meves paraules són com les estrelles, mai s’extingeixen”, va dir el Gran Cap Seattle. El seu poble no va sobreviure. Les seves paraules no es van escoltar.

Jo recomano a tothom que l’escolti, i si ha oblidat, que recordi.

8 de juny de 2008

VIATJAR, CONÈIXER


Quan tenia 19 anys i just havent deixat la meva primera feina (finiquito en mano) tenia alguns dinerons estalviats i volia fer alguna “aventura”. Anar-me’n a Londres, sola, se’m va passar pel cap, però era massa aventura per al que jo sóc. Vaig decidir anar-me’n sola a passar un mes a un monestir de clausura de Burgos (però a l’hostal del monestir), ja que m'havien dit que estava en un lloc molt bonic.

Hi vaig arribar un dia de primavera. Carregada de llibres. De seguida hi vaig estar molt a gust. A la part de l’hostal, de moment, només hi estavem una noia que preparava unes oposicions i jo. El monestir estava perdut en un indret on només hi havia un parell o tres de cases. Jo em vaig presentar a les monges com una persona atea, demanant-los que, si no els feia res, a l’hora dels àpats (els hostes menjavem tots en una mateixa taula i la “mare superiora” ens feia companyia) no resaria, més que res, perquè tampoc en sabia.

En tot moment van mostrar un enorme respecte cap a mi i la meva condició d’“atea”, em van tractar amb molt de carinyo (és clar, tenia 19 anyets), i aquella “convivència” amb les monges va canviar radicalment la meva concepció “terrible” que tenia de les persones religioses. Els vaig agafar jo també, molt carinyo i respecte.

Està clar que no hi ha res com conèixer les persones per desfer-se de “prejudicis”, i també està clar que molts cops “el roce hace el cariño”. Em faria gràcia trobar algun escrit de quan vaig estar allí. Perquè vaig tenir moooolt temps per estar sola... passejar... llegir...estar sola...escoltar els cants gregorians de les monges... estar sola... disfrutar de les estrelles, el riu, el vent, el camp... i escriure sobre tot plegat. El buscaré.

7 de juny de 2008

EL OJO DE LA SABIDURIA


El ojo de la sabiduría”, del Dalai Lama, (ed.Kairós), me’l va recomanar una monja budista de la Casa del Tíbet, advertint-me que no era senzill. I no, no ho és. Però més que complicat m’ha semblat terríblement fred, racional. Tenia la sensació d’estar llegint un “manual d’instruccions d’algún aparell electrònic”, o un “manual d’instruccions de com arribar a ser buda”. Llistes de virtuts, normes de comportament, regles d’acció, descripcions de qualitats.

Potser l’intent d’explicar el budisme en un llibre tan curt el fa tan esquemàtic que el converteix, per al meu gust, en un “totxo” del qual m’ha costat molt treure’n el suc. Tots els posts que n’he fet estan basats en fragments trets només de la “Introducció”. Això no m’havia passat encara amb cap dels llibres que he anat comentat al blog.

Potser tot i la curosa traducció hi ha una forma de pensar i conceptualitzar la realtiat massa diferent de mi, com per poder entendre en profunditat. En fi, ja no sé si el “budisme” no m’és proper, si és que el Dalai Lama és un home molt racional que no em transmet “vibracions emocionals” o és senzíllament que no he encertat el llibre. Llegiré alguna cosa més del Dalai Lama i també m’agradaria conèixer la figura de “Buda” d’alguna font que no estigui mediada pel “lamaïsme”.

Serà que l’he llegit en mal moment, perquè la contraportada del llibre comença dient « he aquí una obra magistral acerca de los fundamentos de la enseñanza budista ».

5 de juny de 2008

Potser...

“Como monje budista, creo que si vivimos de una manera correcta como buenos seres humanos, aunque no se utilice ningún calificativo religioso, en realidad eso nos está preparando para el nirvana. Pero por el contrario, si se habla mucho del nirvana pero se cometen todo tipo de actos negativos en la vida cotidiana, se estará incurriendo en el error”. “El ojo de la sabiduría”, Dalai Lama. (Pg.14)

Fa uns mesos que he començat a llegir i interessar-me per les filosofies espirtuals i les religions, i he pogut observar que moltes de les persones “atees” que conec, presenten una sensibilitat espiritual o tenen i miren de desenvolupar certes qualitats que descriuen les filosofies espirituals, d’una forma molt més coherent que algunes persones “religioses”. Potser d’una forma innata, inconscient. Potser el que fan les filosofies espirituals és fer més conscients certs aspectes que totes les persones tenim. Potser al final, tampoc parlen de res de l’ « altre món » -i mai millor dit- (tot depen de com s’interpreti tot plegat, de qui ho interpreti i per què). Al final potser tant la persona espiritual com l’ateu poden estar defensant el mateix, tot i que explicat en diferents “idiomes”.

“Siempre he creído que hay dos niveles de espiritualidad: en un sentido, la espiritualidad son las diversas y variadas religiones. Ésa es una categoría. En otro tipo de espiritualidad, se puede ser no creyente, es decir, carecer de una religión particular. Al mismo tiempo, se puede ser un buen ser humano, una persona cálida, un ser humano con un sentido de responsabilidad cooperativa basada en la compasión o el buen corazón. Ése es otro nivel de espiritualidad”. "El ojo de la sabiduría", Dalai Lama, (Pg11)

NOTA: després de més de mig any llegint sobre filosofies espirituals i religions, personalment distingeixo entre: “religions” (grups organitzats) i “vida espiritual” (que pot o no coincidir amb una religió determinada).

1 de juny de 2008

El tracte "humà" entre "éssers humans"

El contacto físico con la madre es un factor crucial para el desarrollo. Eso nos demuestra claramente que el cuerpo del ser humano da la impresión de estar muy conectado con el afecto humano.”El ojo de la sabiduría”, Dalai Lama, ed.Kairós, pg.12

************
Al hacernos mayores, a veces descuidamos el valor positivo del afecto. Debido a la carencia de este sentimiento humano tan básico, a veces los profesionales que se supone deben servir a la humanidad acaban siendo destructivos. Sin simpatía humana, la ciencia, la tecnología, la educación, e incluso la religión, se transforman en ocasines en algo destructivo.El ojo de la sabiduría”, Dalai Lama, ed.Kairós, pg.12

En quin moment s’ha deixat d’exigir que els professionals que tracten amb persones presentin uns mínims d’ "intel.ligència emocional” i només es valori un altre tipus d'intel.ligència que segons com, ens acaba "deshumanitzant"?