5 de juny de 2008

Potser...

“Como monje budista, creo que si vivimos de una manera correcta como buenos seres humanos, aunque no se utilice ningún calificativo religioso, en realidad eso nos está preparando para el nirvana. Pero por el contrario, si se habla mucho del nirvana pero se cometen todo tipo de actos negativos en la vida cotidiana, se estará incurriendo en el error”. “El ojo de la sabiduría”, Dalai Lama. (Pg.14)

Fa uns mesos que he començat a llegir i interessar-me per les filosofies espirtuals i les religions, i he pogut observar que moltes de les persones “atees” que conec, presenten una sensibilitat espiritual o tenen i miren de desenvolupar certes qualitats que descriuen les filosofies espirituals, d’una forma molt més coherent que algunes persones “religioses”. Potser d’una forma innata, inconscient. Potser el que fan les filosofies espirituals és fer més conscients certs aspectes que totes les persones tenim. Potser al final, tampoc parlen de res de l’ « altre món » -i mai millor dit- (tot depen de com s’interpreti tot plegat, de qui ho interpreti i per què). Al final potser tant la persona espiritual com l’ateu poden estar defensant el mateix, tot i que explicat en diferents “idiomes”.

“Siempre he creído que hay dos niveles de espiritualidad: en un sentido, la espiritualidad son las diversas y variadas religiones. Ésa es una categoría. En otro tipo de espiritualidad, se puede ser no creyente, es decir, carecer de una religión particular. Al mismo tiempo, se puede ser un buen ser humano, una persona cálida, un ser humano con un sentido de responsabilidad cooperativa basada en la compasión o el buen corazón. Ése es otro nivel de espiritualidad”. "El ojo de la sabiduría", Dalai Lama, (Pg11)

NOTA: després de més de mig any llegint sobre filosofies espirituals i religions, personalment distingeixo entre: “religions” (grups organitzats) i “vida espiritual” (que pot o no coincidir amb una religió determinada).

6 comentaris:

MoNaLiTzA ha dit...

Potser hi ha qui intenta descobrir lo més profund de si mateix i així, alhora, descobrir lo més profund de la persona en general, i potser hi ha qui intenta descobrir lo més profund d'atres persones que s'han pres -més o menys encertadament- com a model per a poder descobrir lo més profund de si mateixos.
Ambtot, també hi ha qui segueix el ramat o el vent d'allà on bufa.
Jo sempre he estat molt creient tot i que no he practicat allò que els homes m'han intentat imposar. El meu Déu ha estat sempre una imatge que s'ha encarnat en els cirurgians quan operaven un dels meus fills a vida o mort..., que ha estat el mestre o la professora que els han donat la suficient inspiració per encaminar-los cap a un futur engrescador per ells, que ha estat el conductor dels autocars que han portat els meus pares a voltar per mitja Europa i els ha retornat sans i estalvis a casa...
No sé si interpreto prou bé la idea que en tinc jo del meu Déu, però no ho sé dir d'altra manera.
Fins ara mai mha decebut i sé que si algun cop les coses no van com jo li prego que vagin, no serà perquè "ell" no ho hagi intentat -o això espero- :D

Kamal ha dit...

Hola Bruixeta,
Com a ateu practicant, ;-)) crec que el que dius esta ben dit. Molts cops qui es defineix com a ateu, fa una recerca de la espiritualitat i no la troba allà on li van dir que era i troba moltes coses en el seu camí de recerca. En canvi hi ha molt creient que ja es troba bé amb en el que li han dit i no fa gaire exercici de aprofundir dins seu. Es queden quiets davant la religiositat, ja els hi esta bé la oficial. I molts ateus se l'han de fer a mida, diguem-ne....a més, també coincideix que aquell qui guarda dins seu inquietuds busca, el que no, no. I fent camí es troben moltes coses..
Com tu les van trobant! Tenint un "cul inquiet" com tu, sempre trobaràs moltes coses enriquidores per a tu.
Paraula de Ateu!!

Petons amb fe alternativa!

labruixoleta ha dit...

Hola MONALITZA! mira, si algú m'hagués preguntant què entenc per "espiritualitat", no hauria sabut molt bé què contestar.

M'has donat la resposta, ja que en certa manera és la "búsqueda de lo més profund". Potser només per tal de conèixer-ho millor, o per treure'n la part més "bona", o per treballar sobre la "dolenta", i també, potser, per descobrir-ne d'altres i poder-les experimentar.

En qualsevol cas, és una sensació de connectar amb una part molt profunda de nosaltres mateixos. M'ha anat de conya el teu comentari.

Pel que dius del teu "Déu", crec que una mica capto la idea, i em sembla una "bona idea" encarnada en moltes persones. Està molt bé també.

Una abraçada ben forta! :-)

labruixoleta ha dit...

KAMAL! mira, buscant, buscant, et vaig trobar a tu, i de tu a la Myt, i així, nar fent, fins que he trobat en aquest món virtual tot de persones que m'han acompanyat e aquesta "búsqueda" per tot allò més espiritual. I és francament la part més enriquidora de tot plegat.

Estic totalment d'acord en això que dius. Sovint ens posem una "etiqueta" (ateu, religiós, espiritual), i finalment ens quedem amb l'etiqueta i oblidem ser allò que representa. També passa que potser ho acabem barrejant una mica tot plegat.

Però sembla que ens agrada més "buscar diferènies" amb els altres, que no pas buscar allò que en el fons tots compartim.

Una abraçada compartint un camí alternatiu, i no deixant mai de practicar! :-)))

Carme ha dit...

Jo crec que l'espiritualitqat en el sentit de cercar allò que tenim de profund, de transcendent és patrimono d etots els homes, encara que no siguin creient o religiosos. Hi ha una dimensió de l'home que no és material i que hi ha ateus practicant s que l'han volguda explicar també a la s ev a manera com el filosof Andrée Comte-Sponville fa al seeu llibre "L'ànima de l'ateisme" malgrat que no creu en cap Déu i ententa deixar clar que ningú pot demostrar que existeixi, després parla d'aquest a dimensió espiritual, d'aquesta connexió amb la vida que sentim a vegades, tots, creient o no i que jo crec que també s'ha de cuidar i desenvolupar per a tenir una vida plena i feliç... però cadascú s'ho monta com pot.

labruixoleta ha dit...

CARME, mai millor dit, tothom s'ho monta com pot.

El millor és que ningú ens imposi ni ens vulgui fer creure res, i amb la informació o les expriències personals que tenim cada ú, triar el camí que més ens agradi.

Prenc nota del llibre que cites.
Una abraçada! :-)