8 de juny de 2008

VIATJAR, CONÈIXER


Quan tenia 19 anys i just havent deixat la meva primera feina (finiquito en mano) tenia alguns dinerons estalviats i volia fer alguna “aventura”. Anar-me’n a Londres, sola, se’m va passar pel cap, però era massa aventura per al que jo sóc. Vaig decidir anar-me’n sola a passar un mes a un monestir de clausura de Burgos (però a l’hostal del monestir), ja que m'havien dit que estava en un lloc molt bonic.

Hi vaig arribar un dia de primavera. Carregada de llibres. De seguida hi vaig estar molt a gust. A la part de l’hostal, de moment, només hi estavem una noia que preparava unes oposicions i jo. El monestir estava perdut en un indret on només hi havia un parell o tres de cases. Jo em vaig presentar a les monges com una persona atea, demanant-los que, si no els feia res, a l’hora dels àpats (els hostes menjavem tots en una mateixa taula i la “mare superiora” ens feia companyia) no resaria, més que res, perquè tampoc en sabia.

En tot moment van mostrar un enorme respecte cap a mi i la meva condició d’“atea”, em van tractar amb molt de carinyo (és clar, tenia 19 anyets), i aquella “convivència” amb les monges va canviar radicalment la meva concepció “terrible” que tenia de les persones religioses. Els vaig agafar jo també, molt carinyo i respecte.

Està clar que no hi ha res com conèixer les persones per desfer-se de “prejudicis”, i també està clar que molts cops “el roce hace el cariño”. Em faria gràcia trobar algun escrit de quan vaig estar allí. Perquè vaig tenir moooolt temps per estar sola... passejar... llegir...estar sola...escoltar els cants gregorians de les monges... estar sola... disfrutar de les estrelles, el riu, el vent, el camp... i escriure sobre tot plegat. El buscaré.

20 comentaris:

estrip ha dit...

admirable aquesta decisió teva amb dinou anys. Deuria ser una gran experiència. No descarto fer-ho algun dia això. Encara que sigui amb 69 anys en comptes de 19.

Iruna ha dit...

bruixoleta...

recordo quan vas fer aquell viatge...

ne parlaves tan impregnada de tota aquella pau (del lloc, de les monges, d'aquella forma de vida i de sentir, del contacte amb la naturalesa, de la tranquil·litat, de la solitud... de tot), que fins i tot me va espantar una mica pensar que potser t'hi hauries quedat

ja sé que això no hauria d'espantar-me... al contrari... si tan a gust t'hi senties...

però la veritat és que em vaig alegrar que tornesses a la "imperfecta" vida terrenal

quan puge a casa mons pares, buscaré si tinc alguna carta d'aquells dies... si la trobo, ja t'ho diré

no sé si em vas enviar alguna carta... de fet, tampoc sé ben bé si vam parlar mentre eres allà o si este record que tinc és del què explicaves quan vas tornar... però tinc la sensació d'haver-te llegit o com a mínim escoltat mentre eres allà, tan a propet del "cel"... o de déu... o de com vulgues dir-li

sempre m'ha costat comprendre la vida de les persones que decidixen entregar-se en cos i entranyes a "déu"... sobre tot me costa comprendre que puguen "resistir" durant tant de temps a les "temptacions"

me costa... però la rapidesa amb què tu vas sentir-te tan a gust en aquell ambient, amb tanta pau, m'ajuda a comprendre-ho una mica

m'agrada com descrius aquella sensació de solitud, com de silenci... sense ser una solitud ni un silenci absoluts, perquè hi havia les monges a prop teu... i la natura...

esta sensació de tranquil·litat solitària i silenciosa sí que moltes vegades és com una necessitat...i deu ser un plaer trobar-la

bona nit, bruixoelta

labruixoleta ha dit...

ESTRIP: va ser una gran experiència i tant! Mai és massa aviat per fer-ho i evídentment mai és tard! als 69??? Jo t'ho recomano :-)

labruixoleta ha dit...

IRUNA: noia.... em fas somriure......la pau, la naturalesa, la tranquil.litat, les monges, el monestir, inclús la gent que vaig acabar coneixent...és possible que te'n parlés per carta, segurament fins i tot per telèfon.

Però noia...."tan a propet del "cel" o de "déu".... Ja recordo que et preocupava una mica que pugués fer-me monja... jajajja! Però si era pràcticament més atea que tu! (que ja és dir!!).

Últimament ja no sé què dir-te i si marxo cap a un monestir, preocupa't en serio, que això de l'espiritualitat m'està agradant molt!! ;-)

Bessitos!!... i si un dia t'apuntes a anar a un monastir, amb els esquimals, m'apunto. S'hi està molt a gust! :-))))*****

Kamal ha dit...

Sembla que l'acabes de penjat el post, encara esta calentet.
Jo quan tenia 20 i molt poquets , estudiant una carrera que es mes llarga que les altres i treballant a un lloc molt gran que es dediquen a guarir malalts....em va semblar que vivia a una societat (españa + el Dictador+ etc)falsa i hipocrita. Vaig convidar als amics a sopar, els hi vaig dir que ho regalava tot, que marxava i que potser no tornaria mai més, vaig deixar els estudis i la feina i me'n vaig anar a "fer el hyppie". Si, creia que eren els unics "honestos" de la societat....Vaig fer rodar molt, paisos... auto-stop, dormint a parcs, estacions o flats anglessos. I també vaig anar a petar a Londres, rentanplats , etc. Deuria ser com una meta, aixó de Londres.
Una experiència que també li recomano a tothom, encara que una mica diferent que la teva, però en un camí de retrovament personal.
Es important això que vas fer tu i/o potser jo, doncs et situa en el teu lloc en el mon.
Ho explico perquè m'ha fet gracia la , diguem.ne coincidència.
Per altra banda veig que aquest blog es com un niu de Ateus Espirituals...;-)))
Ah..la darrera i callo, la espiritualitat no esta renyida amb l'ateisme, ni amb el respecte per la gent que té creences religioses.
Bé, però això tu ja ho saps, oi?
O sigui, callo.

Bona nit i tapat! ;-)))

MoNaLiTzA ha dit...

Doncs jo no vaig anar tant lluny i ho vaig fer de més grandeta. De fet tenia ja 38 anys i després d'aconseguir recuperar el meu jo, al que feia molt temps que no veia, em va venir de gust estar sola amb ell durant uns dies i per això vaig marxar a un mas perdut entre les serralades de Prades i la Mussara.
Hi vaig estar bé, però pel meu gust massa sola, així que al cap d'un parell d'anys hi vaig tornar, però amb companyia. Sense dubte m'ho vaig passar molt millor el segon cop ;)

labruixoleta ha dit...

Eps KAMAL!! lo teu sí que va ser una bona aventura!! Et vas atrevir fins i tot amb Londres!!! I el més gran atreviment: vas deixar la carrera de medicina per anar a voltar món!!! Olé!!

Així que un hippie... ja m'ho semblava ja...Doncs mira, parlant del tema, a mi, de fet, el monestir me'l van recomanar unes amigues molt hippies i poc religioses que hi havien anat a passar uns dies.
Coincidències... ("Dios los crea y ellos se juntan") ;-)

Rep una abraçada afectuosa d'una atea-espiritual (m'agrada l'etiqueta) en ple camí de retrovament!!!

Myt ha dit...

Ostres Labruixoleta! 4 dies sense entrar i tot el que m'he perdut... :-)

A veure si trobo una estoneta i vinc a llegir-te en calma que segur és enriquidor.

"Massa aventura pel que jo soc", dius... Anar a un monestir de clausura de Burgos i enfrontar la solitud i tot el que segur vas viure, és tenir un gran "Jo soc", que pel que es veu, va fer un gran pòsit pel teu "Jo" d'ara.

Burgos és una de les ciutats espanyoles que no em faria res anar-hi a viure si es donés el cas, m'agrada molt.

Una abraçada i un somriure

labruixoleta ha dit...

MONALITZA: segur que el primer cop, l'estar més sola et va poder apropar més encara al teu jo retrobat. Deuria ser una experiència xulíssima, a mi m'hauria encantat.

De totes formes, potser al mas, hi estaves sola, del tot? Això ja no sé com deu ser, perquè jo estava moltes estones sola, o millor dit, molt ben acompanyada per mi mateixa, lo qual em va encantar. Però és clar, estava en un lloc on hi havia més gent.

A mi m'encantaria tornar-hi, acompanyada. Tampoc descarto tornar-hi sola.

labruixoleta ha dit...

Hola MYT! realment aquell moment segur que va marcar profundament la meva vida, tot i que en aleshores no ho vaig veure. Si més no, em va apropar i fer tenir gran respecte i simpatia per les persones religioses, lo qual ja va obrir una porteta.

El meu avi era de Burgos, no de la ciutat. I mai amb la meva família hi vam anar (de fet va venir aquí molt jove). Només hi he estat un cop, quan vaig anar al monestir. Però és una terra que em desperta certa tendresa (pel que representa) i m'agradaria tornar-hi aviat.

Una abraçada molt forta!!!

Gatot ha dit...

sovint, posar-te en unes condicions que no són les habituals et poden fer comprendre una mica més al món (els altres) i a un mateix...

has provat mai de "viure" durant 24 hores com si haguéssis de viure sempre en cadira de rodes? o sense vista?

a vegades, fer aquest "assaig" només un parell d'horetes ja et dona molta informació desconeguda...

imagina't un mes!!! :)

crec que va bé pel cervell "poder" fer canvis situacionals de tant en tant... amb 19, 29, 39, 49, 59... 69? i me'n alegro que et quedéssis amb ganes de repetir!

per cert... un mes... i no vas tenir cap dia de "temptacions"????
:D

petons i llepades monacals!

labruixoleta ha dit...

GATOT: això que dius de provar de viure situacions que surten de l'habitual, ha de ser molt curiós. Potser ho provo algun dia, ja t'ho explicaré.

Segur que et fa adonar-te'n de moltes coses.

Pel que dius de les temptacions, pensa que jo estava a l'hostal, com hauria pogut ser un hostal qualsevol. No feia la vida de les monges, elles vivien a part. Jo només les veiea de tant en tant i ara una ara una altra.

Per tant, en cas que algo m'hagués temptat, no me n'hauria estat pas, que jo no feia cap mena de clausura!!! :-)

Una abraçada!

barbollaire ha dit...

Potser el més dur no és anar a un lloc i ser-hi...
Segurament el més dur és trobar-se un mateix. (o saber-se trobar)

No ens enganyem, en l'ambient habitual en que ens movem, costa trobar aquest moment de retrobament, introspecció, silenci...
Per què costa tant el silenci?

Podem estar a les fosques, però si sentim remors, o converses, o músiques, no passa res...

Però el silenci? Ens fa més por, potser, que un altre cosa?
Jo no he estat mai fent aquesta mena de "convivencia".
Però si he estat nits a muntanya... amb tot el silenci que t'envolta, i tota aquella llum que desconeixies que podia existir allà dalt...

I m'he trobat parlant-me: de vegades als dins. Altres en veu alta.
Explicant-me coses i sentint com les explico. I escoltar-les com si fossin noves.

I coneixent-me i reconeixent-me amb altres ulls.

I saps què? Ho he de tornar a fer. Pujar i sortir a recordar com son les nits estelades, lluminoses i solitàries.
Per fer-me companyia i tornar a explicar-me coses què, el soroll que ens envolta, cada dia no ens permet.

Perdona la "persiana", nina.

Un petoent i una abraçada, xiqueta :¬)*

labruixoleta ha dit...

Tens raó BARBOLLAIRE, anar a un lloc i ser-hi no és tan complicat com trobar-se a un mateix.

Ens costa trobar-nos, potser perquè ens acabem coneixent i tenim por del que hi trobarem? No ho sé...

De fet la meva experiència al monestir, va ser igual com passar nits la muntanya, o com va dir la MONALITZA, com anar a un mas. El fet és marxar lluny, tenir temps per estar amb un mateix.

Escoltar el silenci.

Jo també tinc ganes d'anar lluny i trobar nits estelades, lluminoses i solitàries. I escoltar-me, a veur què m'explico...

Una abraçada :-)**

Núr ha dit...

Ostres, això ha de ser una experiència brutal, oi? La solitud ens acosta més a nosaltres mateixos i també ens ajuda a ser més receptius.

Jo vaig anar a un col·legi de monges i n'hi havia alguna de molt «bruixa», prò també n'hi havia de molt maques. Les «bruixes» tenien un to molt adoctrinador, quan parlaven i sempre em van fer sentir culpable per no haver fet la comunió. Crec que va ser un gest molt maco que les que vas conèixer respectessin la teva condició de no creient.

I, com molt bé dius, viatjar et permet conèixer els altres i també a tu mateix! A mi sempre m'ha fet pànic viatjar sola, prò aquest estiu em llanço a fer el viatge cap a Toronto. Allí hi haurà una amiga que als matins farà classes, així que els aprofitaré per descobrir-me una miqueta! Espero poder llegir alguna coseta, també!

Somriures!

Carme ha dit...

Acabo d e deixar un comentari parlant de l'espiritualita t atea i ara la trobo aquí també.
M'agraden aquestes xerrade s dels teus comentaris. Qualsvol s'hi pot trobar bé, aquí.
I això del silenci, que diu en Barbollaire, és qüestió d e pràctica. Jo hi estic acostumada al silenci i crec que el necessito de tant en tant. Quan estic sola, sovint no poso música, ni tele ni res. A vegades si.

labruixoleta ha dit...

Hola NÚR, suposo que quan tens temps per conèixer més a fons a les persones, a tot arreu en trobes de tot tipus. Així és la vida, una mica de tot. A mi ja em sembla bé, tampoc m'agraden gaire els extrems.

Les monges que jo vaig conèixer em van semblar molt senzilles i bona gent, però tampoc les tinc idealitzades.

Segur que el viatge a Toronto et porta a conèixer molta gent, i també a tu mateixa tots aquests matins que tindras per anar al teu aire. Ja ens ho explicaràs!!

Una abraçada ben forta!! :-))

labruixoleta ha dit...

CARME, de fet no cal marxar a cap lloc per trobar silencis ni moments per estar sols, ja que els podem aconseguir aquí mateix. Però a vegades ens costa més perquè ens hem acostumat a buscar estímuls constantment.

Segur que els teus moments de silenci i d'estar sola son molt enriquidors. Jo també miro de trobar-ne de tant en tant.

Com dius tu, és qüestió de pràctica i de perdre la "por" que tenim algunes vegades quan ens sentim tan sols que només ens tenim a nosaltres mateixos.

Jo també estic a gust llegin-te, per aquí i pel teu blog, així que quan tinguis ganes de trencar silencis ja ho saps!!

Una abraçada!! :-)**

amenorcambamor ha dit...

hola bruixoleta,jo vaig fer als 17,18 anys una cosa semblant vaig anar a viure a una cova a l'hivern aqui a menorca,va ser perque no ens quedaven diners i va esser la millor solució,tot i que no anava sola i era amb el xicot que sortia en aquell temps,peró l'experiencia no la canviaria per res del món,en vaig apendre moltes de coses,entre elles apreciar els marevellosos silencis que et trobes al dia i a la nit,segueixo vivint a menorca i ara als 38 anys m'anadono que necesito els silencis per aserenar el meu intranquil esperit,jo soc d'aquelles persones que sola a casa no poso la tele,ni la radio,ni la música ni res....un petó desde menorca mireia

labruixoleta ha dit...

caram mireia, lo teu sí que va ser tota una aventura. Viure en una cova a l'hivern... ha de ser realment una experiència molt interessant. I com dius tu, res com els silencis per aserenar l'esperit.
Una abraçada!