10 de juny de 2008

NOSALTRES SOM UNA PART DE LA TERRA

Dels llibres que em vaig emportar al monestir de Burgos, en recordo un: “Nosaltres som una part de la Terra”, missatge de Seattle, el gran Cabdill dels indis Dewamish, al president dels Estats Units d’Amèrica, el 1855.

Jo, urbanita com sóc, em vaig trobar, d’un dia per l’altre, vivint enmig del camp, lluny de tot i de tothom. De seguida em va semblar “estar davant d’un paissatge” encantador. I ho vaig trobar un entorn perfecte per començar a llegir el llibre que us he comentat. Però, curiosament, em va semblar avorrit, no em va “enganxar” gens.

Passaven els dies, i em trobava tan a gust que no necessitava moure’m d’allí. Fins i tot les monges em van haver de convènçer perquè anés a Burgos a visitar la ciutat. Tant van insistir que hi vaig anar i, reconec, que va valer la pena. Està plè de llocs fantàstics.

De volta al monestir, recordo passar estones passejant pel camp, estirant-me a l’ombra d’algun arbret a disfrutar del silenci del vent, del moviment de les fulles, de la corredissa d’algun conill. I per les nits, mirant per la finestra, sota els milers d’estrelles, escoltava els grills, m’hipnotitzava l’aigua del rierol... I així de mica en mica, vaig deixar d’estar “davant d’un paissatge bonic”, per passar a estar “enmig d’un lloc ple de vida”.

Vaig tornar a agafar el llibre, perquè no m’agrada deixar-los a mitges, i de sobte, era un llibre diferent. Tot el que llegia m’entrava pels porus de la pell, les paraules convertides en sensacions em corrien per les venes. El vaig començar i acabar sense poder parar. Perquè allí, en aquell indret, vaig recordar que nosaltres, som una part de la Terra.

Les meves paraules són com les estrelles, mai s’extingeixen”, va dir el Gran Cap Seattle. El seu poble no va sobreviure. Les seves paraules no es van escoltar.

Jo recomano a tothom que l’escolti, i si ha oblidat, que recordi.

10 comentaris:

Gatot ha dit...

segurament si tinguéssim un botó per "obrir" l'esponja absorbent de sensacions i coneixements de quan érem infants... ara és una mica més complicat: hem de tancar el botó dels prejudicis i les malfiances... :)
fins i tot, el de la mandra...

potser... amb tants impulsos informatius-electrònico-magnètics-culturals... ens saturem fins a no poder sentir... gaire!

petons i llepades encuriosides!

Núr ha dit...

M'ha passat algun cop, això d'agafar un llibre per primer cop i deixar-lo, i tornar-lo a agafar més tard i que llavors sí que m'agradés. Evolucionem i canviem i els gustos i les coses que ens atreuen també.
Suposo que el contacte amb la natura et va obrir alguna porteta dins teu que et va fer veure aquest llibre d'una altra manera... :)

Iruna ha dit...

una abraçada
terrícola
bruixoleta

(escolta... me vénen ganes de fer-te preguntes d'ignorància total: vas vore si aquelles monges de clausura també llegien llibres? i si en llegien, hi havia de tot? també novel·les?
hi havia televisió? escoltaven la ràdio? cantaven? ballaven? escoltaven músiques?
quines formes tenien d'estar en contacte i de comunicació amb la resta del món?
m'agradaria saber com vivien el dia a dia... i de quines maneres se relacionaven amb la vida de fora del monestir...
te pregunto tot això gairebé com si les monges no fossen també "terrícoles"...
és la ignorància, bruixoleta... ja tenies raó, que viatjar pot ajudar a conèixer)

bona nit, bruixoleta viatjadora

estrip ha dit...

escoltaves els grills i els grills t'escoltaven a tu.
Tens el record bastant fresc, eh!
hi tornaries ara?

labruixoleta ha dit...

GATOT, tens raó, em sembla que sentim massa el "soroll" de tot allò que ens envolta (i el nostre propi) i ens acaba saturant. L'esponja s'ha anat secant, i els forats s'han fet petits i de vegades ens costa deixar que ens entrin les sensacions i tot plegat sense posar-hi masses barreres.

Estaria bé aprofitar tot allò que hem anat aprenent i saber desaprendre tot allò que no serveix per res...Díficil però no impossible!!

Una abraçada :)

labruixoleta ha dit...

NÚR: sí, és curiós com tot al voltant nostre canvia si nosaltres canviem. A vegades també canviem nosaltres si canvia allò que ens envolta.

(uix, quin lio de canvis!!... l'important és anar canviant, evolucionant i no quedar-se mai estancat!)

El contacte amb la natura em va fer sentir-la viva. La ciutat, té el risc de fer-nos oblidar això tan important.

Petonets! :-)***

labruixoleta ha dit...

IRUNA: difícil respondre a les teues preguntes.

Elles estan totalment connectades amb el món exterior d'una forma epsiritual.

El món exterior i terrícola el coneixen perféctament pq totes el van viure fins que van decidir fer-se monges.

Estaven força ben informades de tot (això cridava l'atenció), però no sé quines fonts utilitzaven per rebre informació.

La seua vida "ora et labora" i sortir del monestir: lo mínim (eren monges de clausura).

Ballar no les vaig veure... cantar sí (va ser una experiència única).

És una vida molt diferent a la nostra, em costa resumir. Espero que una idea t'hagis fet.

BESSITOS TERRÍCOLA-ESPRITUALS! :-)*

labruixoleta ha dit...

ESTRIP: doncs ara que ho dius, tinc una gran quantitat de records molt vius d'aquells dies, inclús dels moments més "senzills".

I tant que hi tornaria. I m'agradaria tornar-hi a la primavera, pq allí els hivierns són molt freds i als estius segur que hi ha massa gent.

Em vaig plantejar fer-ho aquest any, escapar-me una setmana al maig o al juny, però la feina m'ha atrapat.

Myt ha dit...

Hola Labruixoleta!

Gràcies per recordar-nos la importància de l'escoltar. Ens costa sovint escoltar els altres i a nosaltres mateixos.

Quan connectem amb el nostre Sentir, percebem les coses de forma molt diferent i el missatge mai no s'extingeix, no creus?

Diuen que la millor forma d'apropar-nos a la veritat és passant el màxim temps a la Natura, escoltant-la amb el cor, observant com en som un element més d'ella...

La dona"Ternero de Búfalo Blanco, deia:

"Y si lo haces de esta manera,
es decir, si verdaderamente unes
tu corazón y tu mente como Uno Solo,
cualquier cosa que pidas
así será"

Una tendra abraçada

labruixoleta ha dit...

Hola MYT, és veritat, quan connectem amb el nostre Sentir, es viuen les coses d'una altra manera i podem aprendre i descobrir moltes coses.

M'agradaria poder estar en contacte amb la Natura prou temps com per poder sentir el cor i la ment en equilibri i i units del tot.

T'escolto a tu i el que dius de la dona de Ternero de Búfalo Blanco i espero poder arribar a aquest moment d'Unió.

Una abraçada ben forta!! :-)****