9 de març del 2008

PIANOS BLAUS


Quan m’avisen que s’ha d’arreglar un altre piano, hi vaig encuriosida. Què li passarà? Com deu ser? Què és el que s’ha espatllat? El podré arreglar?

Mentre el propietari/a, em va explicant què és allò que no funciona bé, jo ja vaig passant la mà per la fusta. N’hi ha de molts tipus, caoba, abet, faig, etc... Cada una té un tacte diferent. Només amb el tacte ja vaig esbrinant l’edat, l’esforç que ha hagut de fer l’instrument al llarg de la seva vida, com l’han tractat, si és ressistent, o fràgil.

He vist pianos de tot arreu. La majoria són d’aquí, però també n’he vist d’Argentina, Austràlia, Japó, Síria, Uruguai, Moldàvia i molts llocs més. És fràncament interessant, perquè si els propietaris són del mateix lloc que l’instrument, t’envolten d’una cultura llunyana i enriquidora.

El piano consta de quatre parts principals: caixa, cordes, mecanisme i pedals. M’hi fixo. I començo a buscar i tocar: cordes, pedals. Noto la tensió, sento la vibració, observo: potser hi ha alguna cosa trencada, la busco.

I el teclat. Segons com, sembla que el piano es resisteix a ser tocat. La tecla oposa ressistència, no es deixa enfonsar pels meus dits. Potser només alguna part del teclat es mostra ressistent, o està bloquejada. Vaig provant...

Potser el piano pateix quan el remeno. Alguns pianos també em fan patir a mi. Les meves mans es queixen, pateixen, i els meus braços també, i tot el meu cos es fatiga. Depen de la quantitat de feina que tinc aquell dia. I del tipus de feina.

És important que em cuidi jo. Alguns dies vaig a la piscina abans de començar a treballar. Llavors m’assec davant el piano i de sobte tot flueix. Hi ha una fussió entre l’instrument i jo, el tacte, el contacte, la coordinació, puc sentir les vibracions, es barregen amb les meves, s’uneixen, aconseguim el mateix ritme, el mamteix to, i mica en mica comença a sorgir la música, una música que es barreja amb el record blau de la piscina, una música que es barreja amb el ball dins l’aigua.

Aquests són els pianos del color blau de l’aigua. Quan les energies positives flueixen... M’agrada nadar... I m’agrada la meva feina.


(quan vaig començar el blog, vaig decidir que no explicaria quina és la meva professió. En aquest post, parlo d’una professió que ni és la meva, ni té res a veure. Però tenia ganes de parlar de la bona sensació que tinc quan treballo després d’haver anat a la piscina. Com, la feina flueix, i jo estic més descansada, atenta, concentrada i en definitiva, la gaudeixo molt més)

14 comentaris:

iruna ha dit...

bruixoleta...!

m'agrada moltíssim això que has escrit

me sembla una manera preciosa d'escriure pensant en la teua feina sense parlar-ne directament, mitjançant la imatge que has trobat dels "pianos blaus"... de les teues mans... i de tot lo teu cos, de tota la teua manera de sentir, enllaçant-ho amb la feina que fas, viscuda amb tant de sentiment.......

noia... què bonic...!

bona nit, bruixoleta

Maite Fruitós ha dit...

No hi ha moments millors que aquells en que fluim amb la Vida. Què bellament expressat, bruixoleta! :-)

La vida flueix incessablement i el benestar és la base de tot el que existeix i flueix vers nosaltres, si permetem que ho faci.

Quan realitzem la feina des del cor, relaxats, sense resistències ni excessiva auto-exigència, amb energia positiva, com tu dius, tot flueix i et fa sentir que estimes el que fas i que ets on vols. T'obre el cor i et connecta a la música de la Vida...

Una abraçada plena de fluïdesa :-)

Montserrat ha dit...

Que bonic això que has escrit!!! GENIAL m'ha agradat molt i molt.
Jo tinc molta empatia amb el piano i ho he trobat preciós.
felicitats

Barbollaire ha dit...

Potser vaig errat (no ho dubto), però semblaria com si la teva feina tingués a veure amb les mans...

O si no, fas alguna mena d'activitat amb elles... perquè el teu post transmet les sensacions del tacte d'una forma viva...

Parles de resistència, no de força a fer per...

Preciós, preciós, nina...

Un petonet dolç ;¬)**

Kamal ha dit...

Hola Bruixeta, què bonic!
He tornat de 3 dies de contacte amb persones, natura, de contacte amb mi mateix...i em trobo aquests pianos blaus....Preciós!. A més, m'has transportat sota l'aigua. M'encanta anar a la piscina o al mar amb unes ulleres, un tub i les aletes....i apa, a gaudir del blau de l'aigua , dels peixos nadant al teu voltant i sentir el silenci, ara convertit ja en el so dels teus pianos blaus.

Molts Petons! ;-))

Anònim ha dit...

Iruna: gràcies! segur que t'ha agradat perquè tu també ets de l'aigua, i de les sensacions, i ho has pogut sentir.
Bona nit i bessitos!!


Myt: de fet, aquest escrit me'l va inspirar en part, el teu post on surten les ballarines que no hi senten i que es mouen gràcies a la vibració dels tambors i l'alè al coll.
Una abraçada connectada a la música de la vida :-))


Montserrat: no ho havia pensat mai, però potser a través del piano tu pots conèixer les sensacions que tinc jo a la feina. I jo, a partir de la meva feina puc conèixer allò que notes tu quan toques el piano.
Tot és poder notar les vibracions dallò que ens envolta. Un petonas!!


Barbollaire: bé, he utilitzat el tacte perquè és una bona eina per captar i expressar, moviments, vibracions, connexions... M'afalaga que un poeta tan sensible com tu, em digui que és preciós, gràcies! :-))

Kamal: els dies de contacte amb la natura, amb un mateix, amb la gent... tot això barrejat amb l'aigua tb es converteix en un altre piano blau...
Una abraçada positiva com les vibracions de l'aigua!

gatot ha dit...

"és important que em cuidi jo..."

m'agradaria cuidar-me una mica més, bruixoleta, i sovint se'm fa difícil. Sembla com si alguna circumstància fos prou important com per barrar-me el pas a la piscina.

per sort, noto encara vibracions. pròpies i alienes. malgrat la pell morta, malgrat les cuirasses.

i saps? em sembla que fa temps jo també havia mirat d'arreglar algun piano. I sovint, malgrat el cansament de l'esforç, trobava més goig en la feina que no pas m'haguéssin arreglat a mi.

petons i llepades vibradores!

gatot ha dit...

per cert... una descripció fantàstica , de realística, eh? :)
petonassos!

Anònim ha dit...

hola gatot, cuidar-se no és pas fàcil. Ens costa molt a tots. Però a vegades val la pena tenir-ho present.

Sentir les vibracions pròpies i dels altres ja és una forma de cuidar-se. Potser és més sa deixar que entrin les bones vibracions de la gent que ens estima, que no pas anar cada dia al gimnàs.

És una bona feina la d'arreglar pianos eh? malgrat el cansament... ;-))

Una abraçada!!

Anònim ha dit...

bruixoleta, bruixoleta, dius unes coses tan boniques-maques...

jo sempre preguntant,

és que aquest blog et fa venir aquests pensaments-sentiments-emocions?
és que el blog és màgic?
tens aquests sentiments-emocions-pensaments perque els has de portar al blog o sense el blog també existirien?
qué bo arreglar pianos que estan mig trencats de tanta música i de tanta no música!
abraçada
anónima coneguda

Anònim ha dit...

jajaja! quines preguntes anònima!!

Aquesta vegada et contesto jo amb una pregunta:

Tu creus que el blog em fa a mi... o jo faig el blog???

Jo tinc molt clara la resposta. Espero que tu tb. Bessitos!!! :-)))

Anònim ha dit...

sempre tens raó

tu fas el blog

muàs!!!!!

anónima coneguda

Anònim ha dit...

bruixoleta,
però sense el blog, no series la bruixoleta

ets:
sempre bruixoleta,?
una mica,?
molt,?
poc,?

un blog fa ser diferent?

anónima coneguda

Anònim ha dit...

potser el blog mostra una part de mi que d'altra banda no compartiria tant amb altra gent. Perquè segurament si anem a fer un cafè una tarda, no t'explicaré tot el que diuen els mestres espirituals, i tampoc et parlaria dels pianos blaus.

Però tant el que aprenc dels mestres, com la sensació dels "pianos blaus" existiria dintre meu, amb o sense blog.

De totes formes un blog tb et moldeja en certa manera, sí que tb influeix en mí. Però no fa ser diferent.

Però està clar que sense el blog seria la mateixa que ara, pq "la bruixoleta" no és un personatge, sóc jo. En tot cas, l'únic virutal és l'apodo :-))

Bessitos!!!!!