27 de març de 2008

AGRADAR, RESPIRAR

Avui, és d’aquells dies que arribo tan cansada a casa que m’adormiria abans de sopar i per això sopo corrents. Llavors m’adormiria al sofà abans de voltar pel món dels blogs, i per això obro l’ordinador corrents.

I es veu que de tan córrer (tot i la lentitud amb què sopo, m’estiro al sofà i obro l’ordinador) em vaig despertant. I el reflex del sol i la frescoreta d’unes gotes de mar a la cara, en mirar per la finestra de casa l’estrip, m’han acabat de despejar.

No fa gaire, tb xafardejant per casa d’ell, vaig llegir que parlava de la sensació de tenir al davant algú que t’agrada tant que no pots ni parlar perquè el cor se’t para. Jo crec que en aquest moment tan intens, tampoc no pots ni respirar, i si ho fas, només aconsegueixes fer una respiració profunda cap endins, com si volguéssis que aquella persona entrés dirèctament dintre teu.

Tot això m’ho ha fet pensar, un altre cop, la meva cançó preferida (que per cert, ja no és la del post verd). Mentre llegia altres blogs, escoltava (com faig obsessivament els últims dies) Coldplay i, de sobte, una cançó, m’ha fet callar, m’ha fet parar de llegir, he pujat el volum, i només podia escoltar. És una cançó que m’agrada tant, que em sembla que se’m posa la pell de gallina, que la música es mou dirèctament per dintre les meves venes, i que respiro al seu ritme.

Hi ha una altra cosa que també fa callar. Quan algú t’acaricia el cap. Quan algú et fa un massatge al cap. No pots parlar. Tampoc pots pràcticament respirar. I si ho fas, només aconsegueixes fer una respiració profunda cap enfora, com si així, el cansament, la tensió i totes les coses que et preocupen poguéssin sortir dirèctament de dintre teu.


Fixeu-vos-hi. Existeixen tantíssimes coses que ens agraden tant que ens modifiquen la respiració...

16 comentaris:

Kamal ha dit...

Que fa que unes frases t'arribin?
Que fa que un escrit se't fiqui dins teu? No ho sé. Però sé que no depèn d'haver utilitzat paraules cultes, imatges brillants,ni res de tot això.
Hi ha qui té la capacitat de fer-te sentir coses amb 4 pinzellades.
Es el cas de aquest post.
Comences amb el fet de estar cansada, però quan arribas al canvi de ritme respiratori, has passat per llocs, moments, sensacions... que et fan sentir pau, felicitat, tendresa, que et fan compartir un moment viu i càlid. El teu escrit transmet una sensació agradable i relaxant de estar viu.

Petons i bona nit!

Iruna ha dit...

bruixoleta...

m'has fet riure llegint lo començament i imaginant-te... amb presses per a arribar abans a una pausa necessària

t'imagino amb la cara mullada contemplant la foto del mar de casa l'estrip... a mi també em sembla refrescant i molt bonica... també m'agrada com escriu i coses que explica

bandida... no mos diràs quina és l'última cançó que respires, que et va fer parar i que t'ompli les venes?

caricietes al cap... quin gustet, bruixoleta...! a mi també m'agraden molt, que me'n facen i fer-ne

tinc ganes de trobar-te... per a que poguéssem posar-mos les mans als caps i entre els cabells llargs

estrip ha dit...

No sé que dir, estic encantat que les gotes mar de casa meva t'hagin esquitxat d'aquesta manera.
A mi m'ha esquitxat un somriure després de llegir-te.

labruixoleta ha dit...

hola kamal! que bé que em diguis que el post transmet una sensació agradable i relaxant, pq estava tan cansada que corria el risc d'encomanar son... :-S

Jo ara aniré cap a casa teva tb a buscar bones i interessants sensacions.

Una abraçada relaxada i plena de vida :-))))

labruixoleta ha dit...

noia... no vaig posar lo títol de la cançó que m'agrada, pq com canvio cada dos per tres, pos per no atabalar al personal... :-)

Però te la dic i escolta-la 9 vegades seguides i ja veuras com a la que fa 6 t'encantarà (me penso que això és lo que me va passar a mi...;-) Se titula "Don't panic" i es de Coldplay.

Tenim pendent una trobada a la platja, i si ara li sumem uns massatges al cap, ja és del tot imprescindible posar data corrents! A vore si conseguim que los esquimals s'apunten al massatge de cap i podem fer una cadena... Seria genial!

Bessitos!!!

labruixoleta ha dit...

estrip: l'esquitx d'unes gotes de mar a canvi d'un somriure... és un intercanvi perfecte. No cal dir res més :-)

Anònim ha dit...

Bruixoleta, I el moment d'esperar i rebre una notícia?
Quan saps que s'apropa, després de molt d'esperar, i la respiració s'accelera com en una cursa desenfrenada i empresa en direcció desconeguda... com per arribar abans al moment de saber... i quan arriba aquest moment, finalment, tot s'enlenteix fins a aturar-se al teu voltant i sembla que la respiració s'encomani d'aquest ritme lent, llarg, etern, fins que fas una gran inspiració i quedes en espera, en el buit...i respirar ja no és important... important és saber...
i després d'un instant infinít tot retorna... tot recupera lentament el seu moment i els pulmons expulsen, en una gran expiració, un gran pes de cos...com si després de contenir-te tant tot hagués de sortir de dins... fins que ja no queda aire als pulmons i només tens un sentiment... de felicitat o de tristesa...un sentiment que ho omple tot, fins a l'últim racó dels teus pulmons.

M

PD: Petons... molts :))

Anònim ha dit...

dieu tots coses tan maques...

de vegades tinc ganes d'expressar i escriure sentiments tristos i no m'atreveixo perque crec que aquest no és l'espai adequat

està bé aquest blog. plé d'energia positiva
petons
anónima coneguda

Gatot ha dit...

també la por talla la respiració... ens agrada la por? les pors?

hi ha moments que encomanen tristesa i ens deixen sense aire.

suposo que amb el temps -i sense recomanar ningú que ho practiqui- ens podem immunitzar d'alguna manera a certes sensacions desagradables convertint-les en domèstiques. De domèstiques a habituals, i d'habituals a conegudes hi ha un pas. D'habituals a normals i a agradables...

podem pervertir les sensacions? no ho sé.

però poden seguir deixant-nos sense aire.

petons i llepades anaeròbiques!

Kamal ha dit...

Anonima coneguda...Això no es casa meva, però crec que la expressió de sentiments tristos no es dolent.
Segur que Labruixoleta t'agrairà que escriguis coses a casa seva.
La vida ja ho té això, està plena de moments tristos i de moments alegres, tots reflexen parts de la vida mateixa. Per mi , i parlo com a convidat, pots fins i tot plorar aqui, ningú et farà cap lleig, ans al contrari, segur que qualsevol t'ofereix una mà càlida i acollidora.

Una càlida abraçada ;-)

labruixoleta ha dit...

M.: una descripció fantàstica, perfecta. Res a afegir. He respirat al ritme del teu comentari.

Petons!... més encara! :-)))

labruixoleta ha dit...

Anònima coneguda: PER FAVOR: expresa els teus sentiments, m'encantarà llegir sobre la teva tristesa. Només faltaria!!!

A mi sí que em faria trista pensar que algú pugui pensar que en aquest blog només es poden expressar sentiments feliços.

Bessitos, i estic esperant que m'arribi la teva tristesa o alegria ben aviat :-))

labruixoleta ha dit...

Hola gatot!... la por talla la respiració. A mi no m'agrada gens la por.

Però a vegades sí que hi ha algo que em pot agradar tant que fins i tot em fa por. Això ja és una altra cosa... Però preferiria no tenir por a allò que m'agrada.

La tristesa tb deixa sense aire... O segons com provoca respiracions lentes i profundes, tan profundes i lentes com la tristesa.

Potser quan ens habituem a una sensació, en part la modifiquem una mica, segur que perd intensitat. És una forma d'immunitat, per no esgotar-nos.

Però no hem d'oblidar les nostres snesacions per dèbils que siguin. Hi són per alguna cosa. Prevenir...? Jo tampoc ho sé...

Una abraçada plena d'aire! :-)

labruixoleta ha dit...

Què bé Kamal, tot el que li dius a l'Anònima. Moltes gràcies :-))

Ep, Anònima! ara no et sentis obligada a estar sempre trista eh!! ;-)

Tots tenim moments de tot. Això no pot ser d'una altra manera.

Myt ha dit...

Hola labruixoleta, que bonic!

Així com és importantíssim gaudir d'una respiració adequada la major part del nostre temps, per la nostra salut física i emocional, que valuosos són també aquests instants en que sents que et manca l'alè per l'emoció! Et sents al cel i el cos i la ment es desfan convertint-se en l'alè que ens dóna vida

Darrerament em trobo amb moltes "sincronitzitats", ho veuràs si passes per casa alguna estoneta ;-)

Bon cap de setmana

labruixoleta ha dit...

hola myt! això que dius que "et sents al cel i el cos i la ment es desfan convertint-se en l'alè que ens dóna la vida", sí que és bonic ! :-))

Passo per casa teva sempre. Ja fa mesos que no em perdo un post :-)) Mira, ara hi vinc.

Una abraçada ben forta!