19 de març de 2008

SOBRE EL AMOR Y LA SOLEDAD



Sobre el amor y la soledad (Ed.Kairós), és un recull de xerrades que Krishnamurti va fer per diversos llocs, en diferents moments, sobre els dos temes que anuncia el títol del llibre. La veritat és que m’ha agradat molt la forma que té en Krishnamurti de pensar, reflexionar i observar. També m’agrada la idea d’apropar-se al tema de l’amor, a partir de tots aquells altres setniments que sovint hi estan relacionats i mica en mica anar arribant a l’essència, a l’amor.

Jiddu Krishnamurti va néixer a la Índia el 1895. Considerat un mestre inclassificable, les seves xerrades i escrits no tenien connexió amb cap religió o filosofia específica, i no pertanyien a Orient ni a Occident, sinó que eren per a tothom.

En el nucli de la seva ensenyança estava la idea que els canvis fonamentals de la societat només poden tenir lloc a partir de la transformació de la consciència individual. Accentuava constantment la necessitat del coneixement propi.

Destacant sempre la “urgent necessitat d’una obertura per aquest enorme espai del cervell que conté en sí una energia inimaginable”. Krishnamurti va seguir parlant per tot el món fins la seva mort, als noranta anys.

"El amor no puede ser cultivado, no puede ser dividido. El amor no es un recuerdo. El amor no es cosa de la mente o del intelecto. És sólo amor. Vean, una flor plena de perfume no se preocupa por quién viene a aspirarlo o por quién le vuelve la espalda. Igual ocurre con el amor." Pg. 150
***
"No debemos ocuparnos del amor, el cual nace de manera espontánea sin que lo busquemos expresamente, sino que debemos interesarnos en las cosas que impiden el amor." Pg.41




6 comentaris:

barbollaire ha dit...

M'ha encantat aquesta "sèrie" sobre l'amor, bruixoleta...

"No debemos ocuparnos del amor, el cual nace de manera espontánea sin que lo busquemos expresamente"...
aquesta frase fa esment a la forma amb la que intento passar per aquesta vida... sense buscar res... però amb els ulls oberts per anar trobant: coses, persones, moments, somriures, amors...

Si, si... amors... m'ha costat acceptar-me... durant molt temps he cregut en allò que m'havien ensenyat: sols ha d'existir uns ulls, una boca, una veu.
No és cert... Això és posseir... No estimar... No per mi... no ara.

Per què no puc estimar sense egoisme, sense possessió, sense demanar exclusivitat?

Si ho explico seré marcat com un cràpula, un poca-vergonya, un vell verd?

Saps? fins fa poc encara tenia "punxadetes" per algú que estimo molt i semblava (dic semblava) passava un xic de mi.

Fins que he pogut comprendre que tot aquest rebombori intern era degut a no saber "acceptar-me"... tenir la sensació de fer alguna cosa "bruta", "lletja"...

Però ho és estimar? Sentir que estimes algú incondicionalment?
Si, no ho negaré, fins i tot amb un punt de desig... Peró entès, aquest desig, com una passa més. Què és pot fer o no, i que saps que no canviarà, per res el sentiment.

M'he enrollat massa, nina, i crec que he anat fora del tema... Però tots aquest pots teus m'han dibuixat grans somriures, dintre i fora.

Per cert, jo sóc més de blau. Ja saps la dita, no?
"A qui res li escau, posa-li blau" jajajajaja!.

Perdones la "persianada", nina?

Petonet dolç
;¬)*

labruixoleta ha dit...

Evídentment estimar o desitjar, o les dues coses alhora no pot ser mai una cosa bruta ni lletja. Al contrari, és una de les coses més boniques que hi ha.

Pel que fa al tema de l'exclussivitat jo encara em pregunto qui s'ho va inventar i ens va fer creure que estimar o estar enamorat de més d'una persona és terrible i t'ha de fer sentir malament.

I a vegades penso que ens ho hem inventat nosaltres mateixos pq ens agrada que l'altra persona només ens vulgui a nosaltres. És evident que tots tenim una mica (o molt) de gelosos, de possessius. I l'exclussivitat ens dóna una certa tranquil.litat.

Com tu dius, a vegades els nostres rebomboris interns són deguts a no acceptar-nos a nosaltres mateixos, per això suposo que val la pena mirar-nos una mica a nosaltres i no només a tot el que ens envolta. Què difícil acceptar-se, però deu ser meravellós.

També deu ser fantàstic estimar sense egoisme, sense possessió, sense exclussivitat. Jo, evidentment, no ho he aconseguit.

Tb intento anar per la vida amb els ulls ben oberts, observo, m'hi fixo atentament. I sempre vaig trobant detalls que m'agraden.

A casa teva vaig trobar, fa temps, un bon exemple de sensibilitat, valentia, generositat i paraules boniques per tothom, malgrat les "punxadetes" que puguis anar tenint. Això em va cridar l'atenció, em va donar molt bones vibracions de la teva forma de ser, ja t'ho he dit algún altre cop.

Amb els ulls i el cor obert per deixar entar-hi moments, persones i somriures, t'envio una abraçada forta i de color verd (va... verd-blavós... ;-) :-)))))))

barbollaire ha dit...

ets un sol...

(us ve de família, segur...)
petonet dolç (ondia! no puc dir verd que sonarà fatal!!!)

;¬)*

labruixoleta ha dit...

jajajaja! sí, lo de petonet verd està catxondo (...ups, això tb sona fatal ;-).

I a la família sí, hi ha algú que és un sol ;-))

Kamal ha dit...

M'encanta la vostra conversa.
Es just el que penso. Estic en un moment en que necessito viure i de fet ho faig i estimo i visc procurant no establir llaços de possessió. Això tenint parella és difícil. Cal aprendre de nou , aprendre un altre tipus de relacions en que puguis, com dieu, estimar a més de una persona i si vius amb algú, has de deixar que entre els dos corri l'aire o digues-li com vulguis. En Osho també té un llibre anomenat "Amor, llibertat i solitud" I parla d'això, del "desapego" (desaferrament?). I, com en barbollaire he hagut de "saltar" pel damunt de la meva "rigidesa" per poder deixar que les emocions m'acostin a una persona o no...
Bé, ho heu expressat tant bé, que no cal que afegir res. Només ...
"Dejad que en vuestra unión haya espacios.
Y dejad que los vientos del cielo dancen entre vosotros.
Amaos el uno al otro, pero no hagais del amor una atadura:
dejad que sea como un mar que se mece entre las orillas de vuestras almas. Khalil Gibran.

Una abraçada i molt amor en llibertat!

labruixoleta ha dit...

És bonic això que dius, aquesta sensació de deixar-se espai, de notar els vents del cel dansant entre dos persones que s'estimen, d'anar fluint com les ones del mar, sense lligams... Dóna una sensació de llibertat i no sé... sembla que es respira millor, que és sa...

Però... és difícil per a mi... Que el meu amor no només m'estimi a mi??? ufff... se'm remou tot des de lo més profund de les entranyes... Els gelos, el sentiment d'exclussivitat, em costa fer-los callar.

Però deu ser maravellós estimar des de la llibertat i sense esperar res a canvi.

Una abraçada lliure i dansant amb el vent :-))