16 de març de 2008

des del bosc

Fa unes hores que he arribat de la casa del bosc. I encara puc notar les bones vibracions de l’agradable companyia de la meva tieta i la meva cosina. El gust boníssim del formatge de la raclette del sopar, i els creppes de fruites, xocolata i nata de l’esmorzar. La brillantor del munt d’estrelles d’ahir a la nit. El raig de sol que m’ha despertat aquest matí. La muntanya. I el passeig entre els arbres, les flors, les fulles seques del terra. El vent, i el Sol.

I amb totes aquestes sensacions, em disposo a llegir en Krishnamurti, per descobrir què més diu en el llibre: “Sobre el amor y la soledad”...:

"¿No les da placer mirar un árbol solitario en medio del campo? ¿No les da placer contemplar la luna sobre las montañas, como tal vez la contemplaron anoche? Fue un gran deleite, ¿verdad? ¿Qué hay de malo en ello? Pero la dificultad empieza cuando el pensamiento dice: “qué bello es esto, debo conservarlo!”. Pg.112

"La belleza se nos manifiesta cuando la mente se halla en completo silencio. Está lloviendo y se puede escuchar el chapoteo de las gotas. Uno puede escucharlo con sus oídos, o puede escucharlo desde ese profundo silencio. Si lo escucha con la mente en completo silencio, entonces la belleza de ese sonido es tal que no puede expresarse con palabras o sobre un lienzo, porque esta belleza es algo que está más allá de la autoexpresión." Pg.135

"El amor no es una cosa de la mente. Sólo cuando la mente está de veras quieta, cuando ya no espera nada, ni pide ni exige ni busca, ni posee, cuando ya no siente celos, ni temor, ni ansiedad, cuando está realmente en silencio, sólo entonces es posible el amor. "Pg.41

8 comentaris:

Kamal ha dit...

M'encanta la darrera frase. Me la quedo. Només quan la ment està en silenci...es possible l'amor....ho he de rumiar. Gràcies per la info.

Bona SS!! ;-))

Una abraçada

Myt ha dit...

Hola labruixoleta!

Quines sensacions tan precioses aquestes que descrius! Què millor que cercar els màxims instants per sentir-nos connectats a la natura...

Jo vaig poder gaudir ahir d'unes hores passejant arran de mar i també vaig sentir mil vibracions dins meu. Un bon aliment per tota la setmana, veritat? :-)

Estic d'acord, en que només silenciant la ment, el nostre ésser pot contemplar l'essència de les coses i veritablement no calen les paraules, ets totalment en el present, impregnant-te del que et regala...

Personalment, no estic tant d'acord amb aquests savis mestres, en quan parlen de no cercar, ni desitjar...
No és ja un desig el cercar el "no desig"?...

Crec que és necessari parar la ment en molts moments, però també penso que alhora necessitem instants en els que es manifesti ben viva, imaginant, creant, dibuixant la direcció per on volem caminar, tenint esperances...

Penso, que veritablement amb exigències, possessió, ansietat i desconfiança, l'amor no pot existir, però sí estic a favor de la ment positiva, creativa, que l'enriqueix, que li dóna "xispeta" i el fa més vibrant :-)

Una dolça abraçada

labruixoleta ha dit...

hola kamal! rumia-ho però no t'hi capfiquis gaire que si no ja li poses soroll a la ment ;-)

Ostres tu! què complicat això de deixar la ment en silenci... no??

He de començar a practicar la meditació, que segur que m'ajudaria en totes aquestes coses.

Una abraçada :-))

labruixoleta ha dit...

hola myt! mira que jo soc una persona urbana, i em sento tan a gust a la ciutat. Però realment el contacte amb la natura és genial.

Avui em sento com renovada, com si hagués carregat piles. Realment és un aliment fantàstic per a tota la setmana!El mar a mi m'enctanta.

Això que dius de "no cercar", "no desitjar", ufff.... quins temes tan complicats!! Desitjar "no desitjar", sí que és un desig... però: tb deu ser possible senzillament no desitjar res, així, sense buscar-ho... Glups!! què difícil tot això...

Pel que dius de la ment, estic d'acord amb tu. No crec que se l'hagi de fer callar sempre. Segur que és millor treure'n la part positiva i creativa. De fet la ment és una gran ajuda amb què comptem. Tens raó.

Una abraçada amb vibracions d'arbres i muntanyes :-)

Iruna ha dit...

no sé no sé, bruixoleta...

esta pàgina 41 descriu una "forma d'amor" que moltes vegades he imaginat... però... llegint-la, tinc una mica la sensació que és un intent d'arrencar alguna cosa al conjunt de la vida, com quan intenten separar-ne el cos i la ment, o "l'ànima"... com quan me parlen dels ulls, dels peus, dels dits o del cervell de l'aicard, com si fossen realitats independents...

potser sí que és possible l'amor en silenci... però no només en silenci; sense ansietat, però també amb ansietat; sense temor, però també amb temor; sense gelosia, però també amb gelosia; sense possessió, però també posseint o sent posseïda... l'amor és fràgil... però també pot ser molt resistent

com mos agrada i com no mos agrada viure l'amor és diferent

no penso només en l'amor entre dos persones...

pensa en l'amor a la vida, per exemple... pot "trencar-se" fàcilment... però sovint s'autoalimenta... no sé com dir-ho... aquell bosc, aquella companyia, aquelles creppes... les paraules que mos escrius... los pianos blaus... multitud d'aspectes de la vida mos porten a estimar-la, encara que a moments poguéssem tenir la sensació que se mos trenca o que trenquem tot l'amor que sentim

no sé si el krishnamurti buscava d'alguna manera l'essència del què per a ell significava l'amor...

per sort, l'amor és més senzill del què moltes vegades mos sembla, no trobes?

una abraçada, bruixoleta

labruixoleta ha dit...

Hola iruneta! sí, l'amor és una de les coses més senzilles que hi ha.

I com dius tu, la vida tb té aspectes que no cal arrencar i que formen part de tot plegat, les ansietats, les pors, la gelosia, la possessivitat... Però... són tot això amor?... o són altres sentiments?

Aquí és on cada ú hem d'observar el "el reflexe en el nostre mirall" i arribar a les nostres conlcusions particulars.

El més important quan escoltes allò que diuen els "mestres espirituals" és no creure't res que no hagis reflexionat i sentit tu mateix. Potser la seua paraula només mos serveix per arribar just a l'opinió contrària.

I com tu dius: a cada ú mos agrada viure i no viure l'amor de manera diferent.

BESSITOS A TU, A LA SARA I A L'AICARD (als peus, als ulls i als dits)!!

estrip ha dit...

a mi el que m'agrada més és el que dius en el primer paràgrafs. Aquí si hi ha vida de debò.

Potser és que no hi estic acostumat, però la resta ho trobo massa complicat.

però molt bé.
Salut!

labruixoleta ha dit...

hola estrip! abans de contestar-te he anat a donar un cop d'ull al teu blog (no me n'he pogut estar) i m'ha agradat molt el post que has escrit avui. Potser quan acabi el comentari torno cap allí i et segueixo parlant, a casa teva.

A mi tb és el que dic en el primer paràgraf el que m'agrada més.

Jo no sé si a la resta hi estic més acostumada que tu, o menys, però tb ho trobo complicat.

Salut :-))