11 de març del 2008

l'amor

D’això fa anys... a Barcelona, havia nascut un bebé. Concretament aquell dia, ja feia una setmana. A casa seva tot eren emocions noves. Rialles, somriures, mirades còmplices. Gent, converses, consells, regals. També plors, dubtes, son, cansament. Però m’agradaria pensar que, sobretot, molt d’amor.

Aquell mateix dia, aquell mateix any, en aquell moment, a Saanen, Suïssa, un mestre indi, parlava als seus deixebles sobre l’amor.

I uns anys més tard, algú recolliria per escrit aquella xerrada, i moltes altres que va fer el mestre per tot el món, i ho publicaria en un llibre. I encara uns anys després, una noia llegiria el llibre i parlaria al seu blog, d’allò que el mestre explicava als seus alumnes quan ella tenia només una setmana de vida:

Debemos considerar el fenómeno total de la existencia. En un extremo tenemos el desarrollo extraordinario de la tecnología, que casi está destruyendo la Tierra; en el otro extremo está lo que puede llamarse la esperanza, el requerimiento, la exploración respecto de Dios, de la verdad o como quieran llamarlo. ¿Es posible ser responsable por el conjunto de la humanidad y en consecuencia, ser responsable por la naturaleza, por nuestros hijos, por nuestro prójimo, por todo el movimiento que el ser humano ha creado en su esfuerzo por vivir correctamente? Para sentir esa inmensa responsabilidad, no sólo intelectualmente, verbalmente, sino muy en lo profundo, uno debe saber qué significa amar.” Pg. 168

Doncs bé, en els propers posts parlaré d’allò que en Krishnamurti diu sobre l’amor, publicat al llibre : « Sobre el amor y la soledad » (Ed.Kairós).

11 comentaris:

Kamal ha dit...

M'encantarà llegir-te la opinió sobre el llibre que esmentes. Cercant de forma ràpida he trobat aquesta cita. Bé, res nou sota el cel, però te la poso per anar fent "boca"...
"¿Qué es el amor? ¿Es el placer reiterativo del acto sexual al que generalmente se llama amor? El amor de la esposa, en el cual hay gran placer, posesión y bienestar basados en el deseo, ¿es amor? Cuando existe un posesivo apego hacia el otro, tiene que haber celos, temor, antagonismo..." " ...Y, ¿cuál es la base del apego?..." "...¿Acaso la base del apego no es el temor de quedarse solo, de estar aislado, el temor al vacío, la sensación de la propia insuficiencia interna?"

Una grata sorpresa anar entrant aquí i cada cop més.
Per cert...el teu sistema de lectura consisteix en menjar-te o em passar-te els llibres per berenar? ;-))

Una abraçada ben forta!

iruna ha dit...

:) bruixoleta...

una "bebeta" preciosa! i tan fàcil d'estimar...!
amb un munt d'amor abraçant-la, des del naixement fins ara... sempre

jo també tinc moltes ganes de continuar llegint-te després de tu haver llegit...

fa temps que estava esperant veure aparèixer la paraula "amor" al teu blog...

de moment, relaciones l'amor amb el sentit de la responsabilitat... "¿es posible ser responsable por el conjunto de la humanidad (...), por la naturaleza (...)?"

em pregunto si és possible estimar, ser responsable... i aprendre a canalitzar el dolor i la impotència sense recórrer a decidir o optar per no-estimar o no-ser responsable

no acabo de saber com explicar això que et dic...

d'això que diu el kamal del "apego"... tinc la impressió que no és el mateix el sentiment d'"apego" que el de la possessivitat... emocions que a vegades no sabem com "sobreviure" i que, si no les sobrevivim, poden ser molt destructives

me quedo esperant-vos, a tu, al krishnamurti i a les persones que s'apropen fins aquí

una abraçada

gatot ha dit...

bona tarda, bruixoleta.

fa molt i molt de temps, quan el gatot era un gat jovenet va sentir curiositat per saber què deien altres persones -que vivien lluny d'aquí i que parlaven altres llengües- sobre la vida, sobre l'amor, sobre la mort i el més enllà o sobre el no res.

vaig llegir diferents "autors" (digue'ls-hi mestres, gurús, il·luminats, filòsofs...) i no crec que aprengués gaire res perquè segueixo igual d'ignorant, encara que de tots alguna cosa em va quedar.

però et volia fer un comentari abans no comencis "en sèrio" a comentar krishnamurti: alguns dels que vaig llegir, vaig tenir ocasió de fer-ho en traduccions diferents i, en algun cas, en alguna altra llengua. Ho dic perquè algunes traduccions hauràs observat que utilitzen termes tremendament "rocambolescos" i verbs i expressions que fan difícil d'entendre el missatge original.

Quan vaig poder, vaig fugir de les traduccions massa "criptiques": penso que algú que parli amb el cor, que sàpiga del que està parlant, no li calen grans artificis verbals per expressar-se.

Em sap greu no poder-te recomanar un bon traductor de Krishnamurti. Crec que molts dels textos traduits sobre espiritualitat tenen aquesta mancança. Vull dir que no critico els originals, sinó moltes de les traduccions que se n'han fet.

Però segur que si es dona el cas, sabràs treure'n l'aigua clara.

Perdona l'allargada del comentari, eh?

petons i llepades filosòfiques en original!

Anònim ha dit...

hola kamal! La teva cita és fantàstica. Em va genial per anar introduint el tema de l'amor segons en Krishnamurti. És més, vés que no te'n copï algun troç en algun post, pq és molt bon resum.

jajajaja! empassar-me els llibres per berenar? Em sembla que cada cop aniré més lenta pq se'm comença a girar feinar, i això i la calor... fan el sofarillo i la tele algo molt atractiu. Però en fi, miraré de trobar temps d'on sigui per anar llegint.

Per cert: després passaré pel teu blog a veure si puc deixar un comentari, pq ahir ho vaig estar provant en diversos moments i no podia... espero tenir més sort aquesta nit.

Una abraçada!!

Anònim ha dit...

iruna... una bebeta feliç de poder estar a porp, des del primer dia, d'una altra bebeta molt fàcil d'estimar :-))

Pel que fa al tema de l'amor... pensa que Krishnamurti ne fa unes reflexions molt filosòfiques i transcendentals. No es refereix a l'amor romàntic, de parella. No sé si serà el tipo d' "amor" que esperaves trobar... però espero que t'interessi igualment.

Jo crec que decidir no-estimar o no-ser responsable, porta a sentir dolor i molta impotència. En canvi estimar, és algo molt potent i gratificant... Però és fàcil estimar?. Què és estimar?... a veure què en diu en K. ...

Pel que fa a l'"apego" i la "possessivitat", jo diria que un, engloba a l'altre. Les persones som possessives envers allò a què tenim apego. Segons en K., estimar és una emoció que implica llibertat, llavors la possessivitat i l'apego no pinten res.

Que bé que esitgues per aquí, esperant més informació. Demà, segueixo.
Bessitos!!!!!!!

Anònim ha dit...

Hola gatot!, has tocat un tema al qual mai havia donat gens d'importància (fins no fa gaire) i que és bàsic: el tema de les traduccions.

No fa gaire li vaig demanar consell a una persona que en sap molt d'una religió en concret. Li vaig dir que es mirés un llibre que m'estava llegint, i va parlar-me de la importància de la traducció. No en va voler saber res del llibre que jo li deia, perquè no se'n fiava gens de la traducció i va considerar que segurament aquell llibre no tenia res a veure amb el missatge de l'original.

El tema de la possibilitat de la mala interpretació del missatge original degut a la traducció, és tan bàsic, que potser n'hauria de fer un post i tot. I amb temes tan complicats com els espirituals, que ja són difícils d'explicar...ha de ser tan fàcil caure en confussions...

Està molt bé que hagis tocat el tema. Moltes gràcies!! :-))))

Barbollaire ha dit...

Oooooops!
Blogger m'ha fet la pirula...
ahir vaig entrar un comentari...

Bah! Irrellevant! Espero el teu següent post per dir la meva...!

Un petonet dolç, nina ;¬)*

Anònim ha dit...

i més pensaments i més no saber...

jo opino que les persones que no son estimades, no poden ser responsables (suposo que coincideixo amb k.)

amor, apego,celos... crec que fem el que podem i uns poden més que els altres. A més amor, menys apego, menys gelus... Per això em lamento: qué poc estimo!

anónima coneguda

Anònim ha dit...

ostres barbollaire... un comentari teu mai és irrellevant. Quin pal que s'hagi perdut pel ciberespai.

Anònim ha dit...

hola anònima. Està molt bé això que dius de que estimes poc, perquè em penso que és el que acabem pensant tots, quan som conscients de la quantitat d'apegos, gelos, necessitats, adiccions, etc que tenim. Però vaja, ser-ne conscient és un pas enorme. I sempre hi ha estones i moments per a l'amor, tb ens cal saber veure lo molt que estimem, segurament tb més del que ens pensem.

Jo t'estimo a tu molt!!!!!!!!!

Anònim ha dit...

bruixoleta bruixoleta, sempre saps trobar la part positiva. qué bé.

jo també t'estimo molt

anónima coneguda