Quan tu vas nàixer, jo ja existia, però vivia dins l’aigua. En una panxeta.
I quan jo vaig nàixer, tu ja estaves per aquí... Quina sort he tingut!
He trobat una foto que (tot i que no som natros) m’ha portat bons records...
D’estius feliços. De dos xiquetes voltant per l’aigua fent de “croquetes nadadores”. De dos xiquetes que sortien a buscar caragols quan parava de ploure, i que en un moment, se distraien dibuixant lo seu futur a l’arena, amb canyes de sucre (eren de sucre?).
I recordo les coreografies de balls que assajavem a la carretera, de nit, baix la llum de la farola... I quan anavem a comprar ous, i tornavem amb les bicis, xiulant (la cançó de “Verano azul”)...sense pensar massa en si los ous arribaven sencers o no...
I al cap d’uns anys, recordo dos noies embolicades amb tovalloles, gorros i de tot, per protegir-se de l’atac massiu dels mosquits, a la mateixa platja, esperant veure la sortida de sol.
Tu eres com la meua “germana gran”... per poc que sigues més gran. I jo me volia semblar a tu, i un dia, quan era menuda, me vaig posar polvos de talco a la cara per veure com quedava, més blanqueta de pell, com la teua.
Ara ja no vull tenir la pell més blanca (al contrari... la feinada que tinc per estar morena ;-) ). Però hi ha moltissimes coses més que m’encanten de tu, i en tu veig moltes coses que m’agraden i que m’ajuden a intentar ser millor persona (no et faig una llista de virtuts per no donar-te la faenada d’intentar negar-me-les totes... que mos coneixem!)... Sóc afortunada tenin-te a prop.
Tot i que sempre me dius que mai t’aviso quan no estic bé, la qüestió és tu sempre has estat al meu costat quan no estic bé (potser no cal que et digue res?). I sobretot has estat al meu costat en los bons moments, que són la majoria. Perquè sempre trobem una excusa per acabar en risses los ratos que tenim per compartir les nostres vides.
La última vegada que hem estat juntes a n’aquella platja (l’estiu passat, o potser l’altre), també estaven los esquimals. I fèiem de “corquetes nadadores” amb ells als braços, a l’aigua, xalant, com sempre.
I quan jo vaig nàixer, tu ja estaves per aquí... Quina sort he tingut!
He trobat una foto que (tot i que no som natros) m’ha portat bons records...
D’estius feliços. De dos xiquetes voltant per l’aigua fent de “croquetes nadadores”. De dos xiquetes que sortien a buscar caragols quan parava de ploure, i que en un moment, se distraien dibuixant lo seu futur a l’arena, amb canyes de sucre (eren de sucre?).
I recordo les coreografies de balls que assajavem a la carretera, de nit, baix la llum de la farola... I quan anavem a comprar ous, i tornavem amb les bicis, xiulant (la cançó de “Verano azul”)...sense pensar massa en si los ous arribaven sencers o no...
I al cap d’uns anys, recordo dos noies embolicades amb tovalloles, gorros i de tot, per protegir-se de l’atac massiu dels mosquits, a la mateixa platja, esperant veure la sortida de sol.
Tu eres com la meua “germana gran”... per poc que sigues més gran. I jo me volia semblar a tu, i un dia, quan era menuda, me vaig posar polvos de talco a la cara per veure com quedava, més blanqueta de pell, com la teua.
Ara ja no vull tenir la pell més blanca (al contrari... la feinada que tinc per estar morena ;-) ). Però hi ha moltissimes coses més que m’encanten de tu, i en tu veig moltes coses que m’agraden i que m’ajuden a intentar ser millor persona (no et faig una llista de virtuts per no donar-te la faenada d’intentar negar-me-les totes... que mos coneixem!)... Sóc afortunada tenin-te a prop.
Tot i que sempre me dius que mai t’aviso quan no estic bé, la qüestió és tu sempre has estat al meu costat quan no estic bé (potser no cal que et digue res?). I sobretot has estat al meu costat en los bons moments, que són la majoria. Perquè sempre trobem una excusa per acabar en risses los ratos que tenim per compartir les nostres vides.
La última vegada que hem estat juntes a n’aquella platja (l’estiu passat, o potser l’altre), també estaven los esquimals. I fèiem de “corquetes nadadores” amb ells als braços, a l’aigua, xalant, com sempre.
6 comentaris:
jo també t'envio
FELICITATS!!!!!!!!!!!
una forta abraçada
anónima coneguda
Noies, em feu tanta enveja!!
Felicitats!...
no sé ben bé per a qui però tant fa.
Una abraçada a les dues ;-))
noia...........
quantes felicitats compartides, eh...
tenia el seu què fer de croquetes nadadores... en moviment dins l'aigua, sense tocar a terra, i rient al mateix temps...!
al teu costat és molt difícil no riure (i t'ho diu una plorona!)
jo sí que tinc sort d'haver-te conegut, xiqueta. no pots fer res per a ser millor persona, bruixoleta. ets així, de naixement
l'anònima coneguda ja ho sap també, que et coneixem des de quan estaves en aquella panxeta
preguntes si eren canyes de sucre...? noia... no ho sé... era canyissar on creixien cullerots i caragols... a propet de dunes encara salvatges, amb escarabats i sargantanes...
t'estimo molt, bruixoleta
(cric-crac!)
No sé ben bé a qui però vull participar de les Felicitats!!!
M'agradat molt llegir-lo.
Avui en el meu blog parlava de que massa vegades ens estalviem dir a la gent que l'estimem, que la necessitem, que és una sort tenir-los amb nosaltres.
Quan la gent sap dir aquestes coses (a mi em costa, en el fons) m'agraden especialment.
un petó
d'acord, amb tots vosaltres!
espero que us arribi l'energia positiva que us envio
!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
anónima coneguda
anònima coneguda: a mi m'ha arribat!! :-))))))
Publica un comentari a l'entrada