el paraigua transparent

Quan en menys d'una setmana escrius un parell de posts impossibles, i n'esborres un...mmmm... cal mirar què està passant.

He anat a buscar la brúixola i... el que em temia... boira.

En aquests casos, cal escampar la boira un parell de dies (i no esborrar-ne cap).

Demà toca obrir el paraigua i posar-se a volar. Aquest cop però, agafaré el paraigua transparent, perquè així la pluja no el pugui veure i no es pensi que ha de posar-se a ploure.

I qui sap... si al vent li dóna per bufar cap al sud, i ho fa prou fort com per arrossegar-me uns 200 km... potser arribo a una platja. Potser ho faig abans que hi arribi la pluja, que en l'últim mig any, m'ha boicotejat tots els intents d'anar-hi, des del primer dia que ho vaig voler fer.

I si a la platja, aquest cop tampoc hi arribo. És igual. Al sud, també hi ha un iglú, amb tres esquimals, dos d'ells molt petits, la seva companyia és una entrada d'aire fresc i carinyós sempre.
Bon cap de setmana a tothom!

"¡HOLA!", i "Adéu".

Quan vaig entrar a la sala d’espera, només hi havia una altra senyora.

“Hola, bona tarda.” “Bona tarda.” Jo vaig optar per no fer res, només esperar. Ella llegia una revista: "¡HOLA!" (sempre hi és a les sales d’espera. Potser per si no hi ha ningú més, mira, et saluda la revista).

De sobte, la senyora va dir: “L’Adrien Brody li ha regalat un castell a la Elsa Pataky. Va!, un castell, jo no sabria viure en un lloc tan gran”.

No em quedava clar que hagués de dir-li res, pq no aixecava els ulls de la revista… fins que, em va mirar... Jo no sóc molt d’encetar converses amb desconeguts, però algo havia de dir:

“Un castell? Jo tampoc el voldria, quina feinada netejar-lo tot”. Ella es va donar per satisfeta i va seguir llegint. I jo em vaig quedar pensant en el que acabava de dir. Al “pueblo llano”, així d’entrada, ens passen aquestes coses, ens pensem que encara que tinguis prous diners per comprar un castell, ja no arribes a pagar el jardiner, els cuiners i els que ho netegen tot, les 24 hores del dia.

Al cap d’una estona va tornar a dir algo: “I la Elsa Pataky aquesta, amb tantes operacions, no m’estranya. Així, totes podem ser una Elsa Pataky!”.

Una altra cosa que em passa amb els desconeguts, és que d’entrada, no goso portar-los la contrària, així com així… Em vaig visualitzar a mi, la vaig tornar a mirar a ella, que estava a prop dels seixanta, i malgrat tot, vaig contestar: “Totes!”.

La frase “totes podem ser una Elsa Pataky” se’m va quedar com enganxada al front. I simultàniament tb al front, però per dintre, més aviat al cervell, els pensaments es van activar.

Llavors vaig tornar-me a visualitzar a mi, i vaig començar a sumar operacions. Quan ja devia anar per la vuitena, en aquell moment en què el visturí ja no és suficient i has de recórrer a la vareta màgica, van dir el nom de la senyora. Es va aixecar, va deixar la “¡Hola!”, damunt la tauleta, però boca abaix i va sortir de la sala d’espera.

“Adéu, bona tarda”, “Adéu”.

Diumenge a Tarragona

Fa temps, l’Assumpta, parlava al seu blog, de la Catedral de Tarragona. I em va fer recordar el dia que hi vaig ser jo, aquest estiu.





Era un diumenge de juliol. A primera hora del matí. Feia bon dia. Una trucada de telèfon, per parlar amb algú que estava a uns 200km d’on era jo. “Avui ens podriem veure. Quedem a mig camí? Ens podriem trobar a Tarragona”. “Ok”.

De fet vaig passar la primera meitat de la meva vida anant molt a Tarragona, pq hi vivien els meus avis. Aquell dia però, devia fer més de 10 anys que no havia tornat. Doble il.lusió doncs: veure a la meva cosina i els dos esquimalets, i tornar a una ciutat d’on guardo tants records.

Només baixar del tren, l’esquimalet gran va venir corrrents a abraçar-me. Tres segons més tard, vaig notar com l’esquimaleta petita se m’abraçava a la cama. I llavors va arribar la meva cosina. Li vaig dir que portava un vestit molt xulo, i amb una mirada molt il.lusionada, em va preguntar “t’agrada?”. I de la bossa que duia, en va treure un d’igual, però de color verd (el meu color preferit) per a mi, pq faltaven pocs dies per al meu aniversari.

Així que l’arribada a Tarragona, ja va estar plena de carinyo, il.lusió i alegria des del començament. I va ser així fins al final. Vam voltar, vam passejar. Per la rambla, fins el mirador. Records. Emocions. I a l’hora de dinar, vam decidir que podriem donar un tomb per la zona del voltant de la Catedral. En sentir-ho, l’esquimalet va cridar “Sí!!! Anem a la Catedral! Anem a vore a Déu!!!”.

Tenint en compte el tarannà absolutament ateu d’aquesta part de la meva família, l’exclamació em va sorprendre. Ens vam mirar amb ma cosina, vam riure, i em va dir “sí, és que es veu que a ètica els ensenyen algo de cultura religiosa”. I cap a la Catedral vam anar. Els vam dir als esquimalets, que un cop dintre, havien de parlar molt fluixet...

És bonica per fora i per dintre, també. Ens vam aturar en un racó on els vitralls dibuixaven llums de colors al terra. I vam intentar atrapar els colors i deixar que ens pintéssin els cossos. I al cap d’una estona, l’esquimalet em va dir algo tan fluixet que no el sentia. Em vaig ajupir, i va tornar a preguntar encuriosit i molt seriós: “bruixoleta...on està Déu…?”.

(¿?)

… vam seguir una estona més voltant tota la catedral, i un cop fora, vam continuar redescobrint Tarragona. Tota aquella zona la vaig trobar tan bonica. Eren uns carrers que no recordava en absolut. Potser perquè ha canviat tot molt. No ho sé. Em va encantar. Vam anar fins al circ romà. Encara feia sol. S’hi estava molt bé. I, abans de marxar, encara vam tenir temps de fer un bon berenar amb creppes i gelats, en una terrassa de les rambles, al costat del mirador, a prop del mar.

el post impossible...

(nota de començament: volia titular el post “Budisme i ciència”, però en acabar-lo i veure lo liat i complicat que m’ha quedat, el titulo el post “impossible”... ja he avisat)

Ja vaig comentar que aquest cap de setmana he estat en uns seminaris de Budisme i Ciència. La veritat és que se m’escapaven molts conceptes i em costava seguir el fil de les conferències, perquè el budisme és un món desconegut per a mi.

Parlaven sobretot de la visió científica i la visió budista de “la ment”. Pel que em va semblar entendre, la científica consideraven que era aquella que sitúa la ment en una base neurològica, o sigui, inseparable de la matèria orgànica. En canvi, els budistes, afirmen que la ment és com una mena de consciència, o de vida conscient, independent del cos, tot i que pot expressar-se a través d’aquest.

Això em va fer pensar en el dia que jo em plantejava si és possible que hi hagi una “ànima” que pot no estar lligada al cos. Els budistes diuen que sí. I això dóna sentit a la seva teoria de la reencarnació i el karma.

Quan va arribar el torn de les preguntes, em va semblar entendre (pq ja dic que no estic massa segura d’haver entès res) que algú considerava que algunes de les teories que la ciència no pot explicar de forma objectiva, passen a formar part d’allò que les “religions” o altres filosofies o el que sigui, dónen per cert, basant-se en la “fè”, o en “creences”.

A partir d’aquí, la persona que consdierava això, li va plantejar a un dels conferenciants, que era Físic (per tant el més proper al que nosaltres entenem per científic), que això de “creure” en algo que no es pot demostrar, és algo al que ens tenen acostumats les religions i que no l’acabava de convèncer (mmm…ufff… em costa expressar-me bé, pq ja dic que era tot complexe i ara, de memòria, se’m fa difícil). Com si ens haguéssim de limitar a “creure el que veiem” i prou (més o menys era això).

L’expert en Física li va contestar que els científics constantment creuen allò que no veuen. Que precísament això és el que els fa avançar. Primer hi ha una hipòtesi, una teoria que només és probable, una idea, una possiblitat. Però algú creu en ella. I precísament per aquesta “fe” en allò es poden arribar a passar anys treballant per descobrir. I ,potser, finalment, poder donar una explicació “visible”, o científica, o objectiva.

En fi, que m’ha sortit un post molt llarg i liat, per acabar no sabent exàctament què volia dir. Potser això, que “creure” molt en algo no és res dolent, encara que no es pugui demostrar. Que la “fe” en algo, “mou muntanyes”. I no ha d’anar necessàriament relacionat amb cap religió en concret això de la “fe”. Que potser tots creiem, o tenim fe, o somiem o el que sigui, en coses impossibles, i qui sap si no és aquesta fe, el que fa que tot sigui possible.

... nòmades...

... vius en un lloc...

... un dia, empaquetes les teves coses, i te'n vas a viure en un altre lloc... Al cap d'un temps, tornes a empaquetar, i marxes a viure en un lloc diferent... I ara, vius allí, però saps que és provisional.

... un dia empaquetaràs les teves coses de nou, i marxaras a viure... no saps exàctament on. Però tornaràs a canviar de lloc...

Com menys coses tinguis, menys paquets hauràs de fer. I així, anar fent, anar vivint...

Les tres fotografies són del viatge que va fer la meva tieta aquest estiu a Ladakh, una regió del nord de la Índia. Allí van conèixer un grup de nòmades.

El vídeo del final, és un fragment de la pel.lícula "El perro mongol". L'any passat, o l'altre, la vaig anar a veure, i em va agradar molt. Tracta d'una família de nòmades mongols. El troç que deixo, el recordo especialment.