31 de març de 2008

Predicar amb l'exemple

Ja vaig comentar que un professor de religió m’ajuda en la lectura del Nou Testament. Jo li demanava que volia conèixer el missatge de Jesucrist, les seves ensenyances. I que la seva vida, no m’interessava tant.

Em va respondre que la seva vida són les seves ensenyances i el seu missatge. I això em va fer parar i relfexionar una estona. Ho vaig trobar molt important. Perquè realment, si la teoria, el missatge, les ensenyances, són unes, però a la pràctica tot és diferent... això, en una persona que t’ensenya quelcom, crea força confussió.

Suposo que és important “predicar amb l’exemple”. Això denota, de moment, integritat i sinceritat. M’agrada.

30 de març de 2008

muntar i desmuntar

L’altre dia em deien que hi ha una persona de la meva família que s’està llegint un llibre (no sé com es titula) que “desmunta” la Bíblia.

A la meva família està plè de persones que van rebre una educació religiosa (en uns temps en què tampoc hi havia moltes opcions). I de petits o joves, eren creients. Els que els van "educar" van aconseguir allò que volien. Però en algun moment de la seva vida van començar a pensar per ells mateixos i han arribat a la conclusió que la religió no els agrada, que no són creients. Perfecte.

Jo he crescut envoltada d’ateus, i educada no només com atea, sinó que inclús diria: com una persona “anti-religiosa”. De fet, no fa gaire vaig rellegir els meus diaris d’adolescent, i faig por de lo radical que era en contra de la religió. Els que em van "educar" van aconseguir el que volien. Però ara és hora de pensar per mi mateixa, i penso que tampoc puc “desmuntant” allò que ni tan sols conec (o que, si més no, conec de forma molt superficial).

En un blog on comento llibres de mestres espirituals em semblava que en algún moment m’havia d’apropar al cristianisme. Però em feia tanta mandra, ho veia tan fosc, tan repressiu, tan castigador, tan horrible com m’havien dit... Aix... hi estava arribant pel camí més llarg... Donant voltes i voltes, perquè en el fons no hi volia anar... Vaig començar llegint un llibre que es titula “Els evangelis gnòstics”, que són apòcrifs, o sigui no reconeguts per l’esgèsia catòlica. I em van semblar interessants. Segurament perquè no estaven d’acord amb l’església catòlica.

Tinc la sort de conèixer un teòleg, professor de religió, i em va advertir que segons quines traduccions de textos antics, poden canviar totalment el significat d’un missatge. El Gatot m’explicava el mateix en un comentari, fa temps. I finalment he decidit començar amb el Nou Testament, seguint els consells d’una apreciadissima persona (el professor de religió) que m’està donant un cop de mà.

Així que aquí començo una sèrie de posts que parlaran del Nou Testament.


Em sembla lògic muntar algo primer, i després ja decidiré si jo també ho vull desmuntar o no...

27 de març de 2008

AGRADAR, RESPIRAR

Avui, és d’aquells dies que arribo tan cansada a casa que m’adormiria abans de sopar i per això sopo corrents. Llavors m’adormiria al sofà abans de voltar pel món dels blogs, i per això obro l’ordinador corrents.

I es veu que de tan córrer (tot i la lentitud amb què sopo, m’estiro al sofà i obro l’ordinador) em vaig despertant. I el reflex del sol i la frescoreta d’unes gotes de mar a la cara, en mirar per la finestra de casa l’estrip, m’han acabat de despejar.

No fa gaire, tb xafardejant per casa d’ell, vaig llegir que parlava de la sensació de tenir al davant algú que t’agrada tant que no pots ni parlar perquè el cor se’t para. Jo crec que en aquest moment tan intens, tampoc no pots ni respirar, i si ho fas, només aconsegueixes fer una respiració profunda cap endins, com si volguéssis que aquella persona entrés dirèctament dintre teu.

Tot això m’ho ha fet pensar, un altre cop, la meva cançó preferida (que per cert, ja no és la del post verd). Mentre llegia altres blogs, escoltava (com faig obsessivament els últims dies) Coldplay i, de sobte, una cançó, m’ha fet callar, m’ha fet parar de llegir, he pujat el volum, i només podia escoltar. És una cançó que m’agrada tant, que em sembla que se’m posa la pell de gallina, que la música es mou dirèctament per dintre les meves venes, i que respiro al seu ritme.

Hi ha una altra cosa que també fa callar. Quan algú t’acaricia el cap. Quan algú et fa un massatge al cap. No pots parlar. Tampoc pots pràcticament respirar. I si ho fas, només aconsegueixes fer una respiració profunda cap enfora, com si així, el cansament, la tensió i totes les coses que et preocupen poguéssin sortir dirèctament de dintre teu.


Fixeu-vos-hi. Existeixen tantíssimes coses que ens agraden tant que ens modifiquen la respiració...

24 de març de 2008

EL SOMNI


En alguns posts parlo de la il.lusió que fa tenir somnis, de lo important que és creure que pots aconseguir allò que desitges.

No sempre sabem què volem, no sempre “somiem desperts”. No passa res. Així és la vida. El que és segur és que sí que somiem mentre dormim.

Jo vaig tenir un somni, fa setmanes, que és d’aquells que et fan despertar amb bones vibracions. Que inclús vols tornar a dormir per continuar allí mateix...

Estava en una platja, i algú que conec em regalava un paraigües de fusta molt gran, i quan l’obria, el vent se m’emportava cap amunt... la sensació era molt agradable... de deixar-se portar, de volar...

I quan m’enlairava massa, algú altre, m’anava agafant i em tornava a baixar perquè el vent no se m’emportés. I també era molt agradable, càlida i sincera l’abraçada d’aquella altra persona que em mantenia segura i ferma sobre la terra.

Què voldrà dir el somni? Ràpidament sorgeixen unes quantes interpretacions. Però aquest cop, no m’interessen les interpretacions... perquè, vés a saber. Només vull gaudir desperta del record d’uns moments en què se m’emportava el vent, i del moment en què algú m’abraçava.

22 de març de 2008

EL POST DE COLOR VERD

El meu color preferit és, sense cap mena de dubte, el verd. Tinc un munt de coses de color verd. M'agrada tant que no m'importaria tenir la pell i els cabells de color verd (... dec tenir un punt de marciana o algo així ;-) ). No me'n canso MAI. Per tant, el verd: SEMPRE.

La meva cançó preferida és la que he penjat al post ("Green eyes", de Coldplay). Quan una cançó m'agrada molt l'escolto sovint. Me la puc posar un munt de cops al dia. I sí, me n'acabo cansant. Però m'és igual, perquè sempre n'apareix una altra que es converteix en la meva cançó preferida. La del post, ho és des de fa UNS DIES, i segurament no ho serà molts dies més.

Hi ha coses que t'agraden sempre i mai te'n canses, i hi ha coses que t'agraden molt però només durant un temps i les vas reemplaçant per algo que t'agrada més. I així pot passar amb tot. I així és la vida.


19 de març de 2008

SOBRE EL AMOR Y LA SOLEDAD



Sobre el amor y la soledad (Ed.Kairós), és un recull de xerrades que Krishnamurti va fer per diversos llocs, en diferents moments, sobre els dos temes que anuncia el títol del llibre. La veritat és que m’ha agradat molt la forma que té en Krishnamurti de pensar, reflexionar i observar. També m’agrada la idea d’apropar-se al tema de l’amor, a partir de tots aquells altres setniments que sovint hi estan relacionats i mica en mica anar arribant a l’essència, a l’amor.

Jiddu Krishnamurti va néixer a la Índia el 1895. Considerat un mestre inclassificable, les seves xerrades i escrits no tenien connexió amb cap religió o filosofia específica, i no pertanyien a Orient ni a Occident, sinó que eren per a tothom.

En el nucli de la seva ensenyança estava la idea que els canvis fonamentals de la societat només poden tenir lloc a partir de la transformació de la consciència individual. Accentuava constantment la necessitat del coneixement propi.

Destacant sempre la “urgent necessitat d’una obertura per aquest enorme espai del cervell que conté en sí una energia inimaginable”. Krishnamurti va seguir parlant per tot el món fins la seva mort, als noranta anys.

"El amor no puede ser cultivado, no puede ser dividido. El amor no es un recuerdo. El amor no es cosa de la mente o del intelecto. És sólo amor. Vean, una flor plena de perfume no se preocupa por quién viene a aspirarlo o por quién le vuelve la espalda. Igual ocurre con el amor." Pg. 150
***
"No debemos ocuparnos del amor, el cual nace de manera espontánea sin que lo busquemos expresamente, sino que debemos interesarnos en las cosas que impiden el amor." Pg.41




16 de març de 2008

des del bosc

Fa unes hores que he arribat de la casa del bosc. I encara puc notar les bones vibracions de l’agradable companyia de la meva tieta i la meva cosina. El gust boníssim del formatge de la raclette del sopar, i els creppes de fruites, xocolata i nata de l’esmorzar. La brillantor del munt d’estrelles d’ahir a la nit. El raig de sol que m’ha despertat aquest matí. La muntanya. I el passeig entre els arbres, les flors, les fulles seques del terra. El vent, i el Sol.

I amb totes aquestes sensacions, em disposo a llegir en Krishnamurti, per descobrir què més diu en el llibre: “Sobre el amor y la soledad”...:

"¿No les da placer mirar un árbol solitario en medio del campo? ¿No les da placer contemplar la luna sobre las montañas, como tal vez la contemplaron anoche? Fue un gran deleite, ¿verdad? ¿Qué hay de malo en ello? Pero la dificultad empieza cuando el pensamiento dice: “qué bello es esto, debo conservarlo!”. Pg.112

"La belleza se nos manifiesta cuando la mente se halla en completo silencio. Está lloviendo y se puede escuchar el chapoteo de las gotas. Uno puede escucharlo con sus oídos, o puede escucharlo desde ese profundo silencio. Si lo escucha con la mente en completo silencio, entonces la belleza de ese sonido es tal que no puede expresarse con palabras o sobre un lienzo, porque esta belleza es algo que está más allá de la autoexpresión." Pg.135

"El amor no es una cosa de la mente. Sólo cuando la mente está de veras quieta, cuando ya no espera nada, ni pide ni exige ni busca, ni posee, cuando ya no siente celos, ni temor, ni ansiedad, cuando está realmente en silencio, sólo entonces es posible el amor. "Pg.41

14 de març de 2008

afectuosament, m'hi fixo


Molts dels mestres i autors que estic llegint comencen les seves explicacions remarcant la importància que té el “desaprendre”, o el fet “de deixar de banda els prejudicis”, i començar “oberts de ment” a l’hora d’aprendre o analitzar quelcom. Suposo que abans d’arribar a cap conclusió, és important fixar-se, observar, estar atents i oberts a totes les possibilitats, ja que sovint ho fem al revés: primer arribem a una conclusió sense haver-nos parat gaire a observar res.. I en Krishnamurti, també destaca tot això:

"Tienen un concepto, una idea, una conclusión acerca de lo que es el amor. En tal caso, no pueden investigar. Si ya dicen: “eso es así”, están acabados." Pg.109

"Estamos investigando juntos; juntos emprendemos un viaje hacia temas más bién complejos y, para investigar de este modo, tiene que haber una condición de intensidad, una mente no atada a ninguna creencia o conclusión particular, sino deseosa de llegar muy lejos, no en distancia de tiempo, sino en profundidad." Pg.11

"Ustedes saben, cuando tienen un hijo pequeño, escuchan sus llantos, sus palabras, sus murmullos. Están tan interesados en él, que escuchan. Están tan tremendamente atentos que, aun cuando se encuentren dormidos, se despiertan. Ahora bien, con la misma calidad de atención, de afecto y cuidado que dedican a cada movmimiento de ese hijo, ¿podrían observar el espejo que son ustedes mismos?. No a mí, no me estén escuchando a mí, estén atentos con esa extraordinaria concentración de afecto y cuidado, al espejo que son ustedes mismos y a lo que ese espejo les dice." Pg. 104

Sobre el amor y la soledad”, Krishnamurti, Ed.Kairós.

11 de març de 2008

l'amor

D’això fa anys... a Barcelona, havia nascut un bebé. Concretament aquell dia, ja feia una setmana. A casa seva tot eren emocions noves. Rialles, somriures, mirades còmplices. Gent, converses, consells, regals. També plors, dubtes, son, cansament. Però m’agradaria pensar que, sobretot, molt d’amor.

Aquell mateix dia, aquell mateix any, en aquell moment, a Saanen, Suïssa, un mestre indi, parlava als seus deixebles sobre l’amor.

I uns anys més tard, algú recolliria per escrit aquella xerrada, i moltes altres que va fer el mestre per tot el món, i ho publicaria en un llibre. I encara uns anys després, una noia llegiria el llibre i parlaria al seu blog, d’allò que el mestre explicava als seus alumnes quan ella tenia només una setmana de vida:

Debemos considerar el fenómeno total de la existencia. En un extremo tenemos el desarrollo extraordinario de la tecnología, que casi está destruyendo la Tierra; en el otro extremo está lo que puede llamarse la esperanza, el requerimiento, la exploración respecto de Dios, de la verdad o como quieran llamarlo. ¿Es posible ser responsable por el conjunto de la humanidad y en consecuencia, ser responsable por la naturaleza, por nuestros hijos, por nuestro prójimo, por todo el movimiento que el ser humano ha creado en su esfuerzo por vivir correctamente? Para sentir esa inmensa responsabilidad, no sólo intelectualmente, verbalmente, sino muy en lo profundo, uno debe saber qué significa amar.” Pg. 168

Doncs bé, en els propers posts parlaré d’allò que en Krishnamurti diu sobre l’amor, publicat al llibre : « Sobre el amor y la soledad » (Ed.Kairós).

9 de març de 2008

PIANOS BLAUS


Quan m’avisen que s’ha d’arreglar un altre piano, hi vaig encuriosida. Què li passarà? Com deu ser? Què és el que s’ha espatllat? El podré arreglar?

Mentre el propietari/a, em va explicant què és allò que no funciona bé, jo ja vaig passant la mà per la fusta. N’hi ha de molts tipus, caoba, abet, faig, etc... Cada una té un tacte diferent. Només amb el tacte ja vaig esbrinant l’edat, l’esforç que ha hagut de fer l’instrument al llarg de la seva vida, com l’han tractat, si és ressistent, o fràgil.

He vist pianos de tot arreu. La majoria són d’aquí, però també n’he vist d’Argentina, Austràlia, Japó, Síria, Uruguai, Moldàvia i molts llocs més. És fràncament interessant, perquè si els propietaris són del mateix lloc que l’instrument, t’envolten d’una cultura llunyana i enriquidora.

El piano consta de quatre parts principals: caixa, cordes, mecanisme i pedals. M’hi fixo. I començo a buscar i tocar: cordes, pedals. Noto la tensió, sento la vibració, observo: potser hi ha alguna cosa trencada, la busco.

I el teclat. Segons com, sembla que el piano es resisteix a ser tocat. La tecla oposa ressistència, no es deixa enfonsar pels meus dits. Potser només alguna part del teclat es mostra ressistent, o està bloquejada. Vaig provant...

Potser el piano pateix quan el remeno. Alguns pianos també em fan patir a mi. Les meves mans es queixen, pateixen, i els meus braços també, i tot el meu cos es fatiga. Depen de la quantitat de feina que tinc aquell dia. I del tipus de feina.

És important que em cuidi jo. Alguns dies vaig a la piscina abans de començar a treballar. Llavors m’assec davant el piano i de sobte tot flueix. Hi ha una fussió entre l’instrument i jo, el tacte, el contacte, la coordinació, puc sentir les vibracions, es barregen amb les meves, s’uneixen, aconseguim el mateix ritme, el mamteix to, i mica en mica comença a sorgir la música, una música que es barreja amb el record blau de la piscina, una música que es barreja amb el ball dins l’aigua.

Aquests són els pianos del color blau de l’aigua. Quan les energies positives flueixen... M’agrada nadar... I m’agrada la meva feina.


(quan vaig començar el blog, vaig decidir que no explicaria quina és la meva professió. En aquest post, parlo d’una professió que ni és la meva, ni té res a veure. Però tenia ganes de parlar de la bona sensació que tinc quan treballo després d’haver anat a la piscina. Com, la feina flueix, i jo estic més descansada, atenta, concentrada i en definitiva, la gaudeixo molt més)

6 de març de 2008

PREMIS

Aquests són els 4 premis que ha rebut el meu blog, ordenats de més antic fins l'últim que vaig rebre: (un es repeteix, però els vull posar tots 4)... MOLTES GRÀCIES!!!!:



Premi Blog solidari, me'l va donar la Montserrat




Premi Arte i Pico entregat pel Barbollaire

La copa que em va regalar en Gatot

I el Premi Arte y Pico que em va donar la Myt

4 de març de 2008

LA FLORETA


Quan comences a fer un blog, voltes i voltes pel món dels blogs i te’n trobes un munt que són interessantíssims... però només alguns et criden l’atenció, ja sigui per continguts afins o perquè t’agrada quelcom que intueixes de la persona que hi ha darrera les paraules.

Després d'haver rebut 4 premis (que us ensenyaré en un proper post) i que em van fer moltíssima il.lusió, avui tinc ganes d’entregar el meu premi particular: “La Floreta de la Foto”, a unes quantes persones que m’agraden especialment (començo per aquelles a qui conec personalment. I nombro en ordre alfabètic i així no em mullo...jeje):

Anònima Coneguda: Aquest blog: “LaBruixoleta” existeix gràcies a tu. Sempre m’has ajudat a trobar el meu camí. T’estimo molt!!!

Iruna: http://www.caminsdiruna.blogspot.com/ La Iruneta estimada, un blog plè de tota mena de sentiments, sensacions, cançons, paraules, imatges, etc., escrit per una dona sensible i valenta, amb qui sempre he compartit tantes coses, i també el dia a dia dels nostres blogs. T’estimo!

M.: la meva amiga de l’ànima. Ets una de les millors persones que he conegut mai. I des de que et vaig conèixer ets imprescindible a la meva vida.

Montserrat: http://www.lamevaescola.blogspot.com/ El blog d’una escola, ple de moments entranyables i interessants, gràcies als quals podem aprendre moltes coses de la vida, tant els qui tenen fills com els qui no. I darrera el blog, una persona amb una enorme vitalitat i una força increíble. Sempre m’ho passo molt bé al teu costat. És una sort haver-te conegut.

Kamal: http://www.kamal-alfa.blogspot.com/ Em salto l’ordre i et situo al mig de la línia que separa “coneguts reals i coneguts virtuals”, pq casi que em sembla com si et conegués de veritat i tot. Quan buscava blogs que parléssin de temes que m’interessen, el teu va ser el primer on vaig aturar-me, i des d’aquell dia no he deixat de llegir-te, i mai deixo d’aprendre. Ets una persona que em transmet molt bones vibracions. Una persona curiosa, vital, il.lusionada, senzilla (sempre desfen-te del paper de “mestre” que t’he atorgat des del començament), savia, i que em contagia entussiasme i m’encoratja a seguir aprenent.

Anna: http://www.cosesialtrescoses.blogspot.com/ Els teus blogs em van emocionar i em van arribar al cor des del primer segon. Em vas agradar per la teva sensibilitat, la teva enorme capacitat d’estimar i transmetre emocions, i la brillantor i il.lusió d’un enorme parell d’ ulls.

Barbollaire: http://barbollaire.blogspot.com/ La poesia és, potser, el llenguatge més sincer de tots. Un llenguatge que surt del fons d’algú i arriba al fons de qui ho llegeix. Darrea el teu blog, s’intueix una persona generosa, sensible i valenta. Admiro aquestes qualitats en tu.

Gatot: http://www.gatot84.blogspot.com/ Un blog i una persona que toca de peus a terra, que té les coses clares i ens ajuda a aclarir les nostres inclús en els moments de més boira. El teu punt de vista sempre em resulta molt interessant.

Myt: http://www.mytxina.blogspot.com/ També un dels primers blogs que vaig posar a la llista dels imprescindibles, des del primer moment que vaig arribar. I no deixava de cridar-me l’atenció, com podia ser que a través d’un blog i unes fotografies (les que surts tu), algú pogués transmetre una energia tan potent que traspassés la pantalla. El teu blog m’enctanta, ja ho saps. Les teves: “espurnes de somnis” m’ajuden a “despertar”.

3 de març de 2008

FELICITATS!!!


Quan tu vas nàixer, jo ja existia, però vivia dins l’aigua. En una panxeta.
I quan jo vaig nàixer, tu ja estaves per aquí... Quina sort he tingut!

He trobat una foto que (tot i que no som natros) m’ha portat bons records...
D’estius feliços. De dos xiquetes voltant per l’aigua fent de “croquetes nadadores”. De dos xiquetes que sortien a buscar caragols quan parava de ploure, i que en un moment, se distraien dibuixant lo seu futur a l’arena, amb canyes de sucre (eren de sucre?).

I recordo les coreografies de balls que assajavem a la carretera, de nit, baix la llum de la farola... I quan anavem a comprar ous, i tornavem amb les bicis, xiulant (la cançó de “Verano azul”)...sense pensar massa en si los ous arribaven sencers o no...

I al cap d’uns anys, recordo dos noies embolicades amb tovalloles, gorros i de tot, per protegir-se de l’atac massiu dels mosquits, a la mateixa platja, esperant veure la sortida de sol.

Tu eres com la meua “germana gran”... per poc que sigues més gran. I jo me volia semblar a tu, i un dia, quan era menuda, me vaig posar polvos de talco a la cara per veure com quedava, més blanqueta de pell, com la teua.

Ara ja no vull tenir la pell més blanca (al contrari... la feinada que tinc per estar morena ;-) ). Però hi ha moltissimes coses més que m’encanten de tu, i en tu veig moltes coses que m’agraden i que m’ajuden a intentar ser millor persona (no et faig una llista de virtuts per no donar-te la faenada d’intentar negar-me-les totes... que mos coneixem!)... Sóc afortunada tenin-te a prop.

Tot i que sempre me dius que mai t’aviso quan no estic bé, la qüestió és tu sempre has estat al meu costat quan no estic bé (potser no cal que et digue res?). I sobretot has estat al meu costat en los bons moments, que són la majoria. Perquè sempre trobem una excusa per acabar en risses los ratos que tenim per compartir les nostres vides.

La última vegada que hem estat juntes a n’aquella platja (l’estiu passat, o potser l’altre), també estaven los esquimals. I fèiem de “corquetes nadadores” amb ells als braços, a l’aigua, xalant, com sempre.