M'agraden els monestirs. No sé exàctament per què. Potser la tranquil.litat, l'aïllament, el silenci.
El contacte amb un mateix, amb l'interior. No ho sé.
A Montserrat hi he anat alguns cops. M'agrada. El monestir, la muntanya, passejar... Sempre hi ha molta gent, però quan es comença a pondre el sol, es va buidant. Tot, el monestir, la muntanya.
Fa dos estius ens vam quedar un parell de nits a les cel.les, i és molt xulo viure l'altre moment de Montserrat. La nit. Com era agost , feia bon temps per sortir a passejar, i era curiós no trobar-te pràcticament ningú. Va ser molt agradable i bonic. Val la pena.
11 comentaris:
Jo estic convençut que els constructors de monestirs, esglésies, catedrals sabien alguna cosa, tenien alguna mena de coneixement que provoca aquestes sensacions.
No voldria ara que semblés que sols parlo d'esoterismes o secrets hermètics ni res de tot això...
Però Montserrat, com Sant miquel de Cuixà, Sant Martí del Canigó, Poblet, fins i tot Sant Cugat, per no parlar de les grans catedrals espanyoles i franceses, tenen alguna cosa...
Buf! Perdona el "rollo", bruixoleta...
;¬)*
bruixoleta, pensava si jo podria classificar els espais que em fan sentir emocions elevades, de millor a pitjor, per grups i deuria ser algo més o menys així:
1. llocs espirituals: (monasteris,
esglesies, ermites...) natura, música
2. persones, art, literatura, cine
3. metro, música màquina
4. qüestions relacionades amb malalties
mira, intentaré millorar aquesta llista, perque em pot ajudar a entendre coses
anónima coneguda
Si t'agraden els monestirs et recomano NURIA. ës fantastic passar el dia però sobretot esperar veure marxar l'últim cremallera... quan els veus marxar i tu et quedes es una sensació extranya de solitud... baixa per la muntanya i tu estas allà, mirant... et quedes incomunicada... es fa fosc... i no pots fer res més que observar el cel, les estrelles i no perdre aquesta sensació de que no et pòts moure d'alla.
ës genial! enlloc més pots viure això ja que no conec altra lloc que no es pugui accedir per carretera.
Hola Barbollaire!! crec que tens raó, jo crec que els monestirs, les catedrals... tenen algo especial... i segur que els que les van construir sabien moltes coses que la majoria de gent desconeixem. No sé si guarden secrets, però sí que hi algo de misteri.
Una abraçada!
Anònima coneguda: és una bona idea la classificació. Jo, si ho penso, les persones, inclús les malalties, em fan sentir emocions elevades (encara que no sempre positives, però importants), segur que més que les que m'inspira el metro. I els llocs espirituals, la natura, l'art, tb m'inspiren.
Montserrat: l'experiència d'estar a Núria ha de ser genial, i confesso que o no hi he estat mai, o era prou petita per no recordar-ho. A veure si aquest estiu em decideixo (ara no que fa molt fred!!)
Un petó!
Encara no sé cóm hauria de ser aquesta posible classificació d'emocions, però em fa pensar.
hi ha diferents emocions,
deu de ser diferent el que sents,
cadascun dels sentiments en cada una de les situacions del grup,
en un monastir, a l'escoltar una peça de música clàssica o de música ligera,amb una persona a la que estimes,o en la natura... (grup d'emocions positives)
quan estas malalt, quan està malalt algú estimat, en una catàstrofe,en situacions de perdua,d'agotament...(grup d'emocions negatives)
o en les emocions nomes varia el grau d'intensitat i no el de qualitat?
Tambè penso que si estic malament, física o psíquicament, l'ambient positiu (monastir, música...), no em fan canviar, encara que pot ser sí que m'ajuda una mica.
I si estic molt bé, els llocs negatius em fan perdre el benestar?
ay bruixoleta, quines preguntes més tontes, tontes perque les respostes segur que son de lo més senzill
anónima coneguda
hola anònima! no crec pas que les preguntes siguin tontes, al contrari!! fer-se preguntes ja demostra tenir curiositat, inquietuds, ganes de saber, i això no és cap tonteria.
Pel que dius de les emocions, clar que vaira la qualitat, a part de la intensitat.
Sobre el tema de si ens influeix més el que sentim, les emocions, o l'entorn on ens trobem, segurament una mica tot plegat. Deu dependre de la intensitat i la qualitat tant del lloc com de les emocions. ;-)
Bessitos
acabo de parlar amb una antiga amiga, qu em'ha despertat uns sentiments positius, igual que aquells antics al seu voltant,
d'ella i de les cirunstancies,
serà que els sentiments es queden clavats i tornen i tornen en moments futurs?
no sé si el Dispenza parla del futur i del passat, ho saps tu, bruixoleta?
anónima coneguda
si parla del futur i el passat en quin sentit?
vull dir que no sé si Dispenza considera que s'ha de recordar el passat i s'ha de preveure el futur, o només parla del present
ara penso que evidenment, quan treballo el present, estic creant el futur i el meu present, està ple de passat
mira, ara penso que m'agradaria coneixer les teves opinions,
per qué ens interessa el que diuen els altres? ..... i nosaltres, es que no sabem prou?,
si tu em tramets la teva idea, no serà prou vàlida perque no ets famosa?
I TU QUÉ SABES?
anonima coneguda
Jo diria que no li dóna moltes voltes al passat, que treballa sobretot en el present, i també amb el futur, ja que en certa manera "crees el teu present pensant com vols que sigui quan encara no és més que futur"... uix... quin lio... !
Jo crec que el que diuen els altres, i sobretot les persones que ens són properes ens importen molt i els donem molta validesa, encara que no siguin famoses.
Pel que fa al que sabem nosaltres, aquí cada ú té la seva opinió. Jo, per sort, encara no sé moltes coses, així que em puc divertir molt més temps aprenent!! :-))
Publica un comentari a l'entrada