... voldria...
... dir...
... tantes ...
... coses ...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
skip to main |
skip to sidebar
un regal molt especial de la Carme
llibres, pel.lícules, viatges, moments... m'agraden, els espremo, en trec el suc, els assaboreixo... m'omplen i em fan créixer... Tothom que vulgui els pot tastar
Traductor
Dades personals
un regal molt especial de la Carme
Arxiu del blog
-
▼
2008
(109)
- ▼ de desembre (9)
- ► de novembre (11)
- ► de setembre (6)
-
►
2007
(64)
- ► de desembre (11)
- ► de novembre (13)
- ► de setembre (15)
Etiquetes
- bruixoleta (79)
- creixement personal (58)
- filosofies espirituals (67)
- llibres (24)
- monestirs (6)
- pel.lícules (6)
- psicologia (26)
- salut (11)
- viatges (9)
8 comentaris:
Ai Déu meu!!!... doncs agafa paper i boli i escriu-les... allí, on no les podrà veure ningú, només tu.
Però al menys les hauras dit...
A vegades cal escriure les coses, encara que després llencis el paper per protegir-te...
I potser, després d'haver-les escrit privadament per a tu, seras capaç de dir-les a la persona que vulguis.
Això ja passa ja... aniran sortint, reposa...
Oh... De vegades em sap greu dir-ho, perquè em passa amb posts tristos o de desesperació... però és que m'encanta aquest post, tal com l'has fet. Talment com si ho escrivissis en un tovalló de paper d'un bar, amb el bolígraf que tens a mà, i et sortís això, i el títol com a darrera fila... Ho sento, espero que estiguis bé, però m'ha agradat molt.
ASSUMPTA: de vegades no és que no sigui capaç, és que no sé com dir-ho, o no vull, o trobo que no que cal, o penso que no em sabré expressar molt bé... diria que vaig fent escrits mentals, que escriure amb paper i boli... potser això sí que em costaria i no podria! ho provaré...
Una abraçada :-)****
CESC: tens raó, normalment, em surten soles. I si no ho fan serà que tb a les paraules els cal reposar, potser. Jo intentaré reposar també. Bon consell.
XEXU: si hagués escrit això en un tovalló de paper, en un bar, segurament l'hauria acabat arrugant i deixant per algun racó. I saber que potser l'hauries trobat i t'hauria agradat, m'arrenca un somriure :-)
Passa sovint, que tenim moltes coses a dir i no ssabem com dir-les i fins i tot, jo que vaig dient i dient, acabo sovint per no dir allò que més voldria. Però mentre le s tinguis dins, no estan perdudes, sortiran, segur, un dia o altre. Una abraçada.
Ei bruixoleta...
se m'ocurreix que de vegades no calen paraules per expressar pensaments, sentiments, sensacions...
potser "dius" més amb un silenci que amb milers de paraules... i parles amb el cos, amb les mans, amb els ulls, amb un somriure...
potser només cal que deixis al teu cor i al teu cos parlar fins que trobis els mots exactes que expressin allò que et dóna voltes al cap...
... no sé... jo també voldria dir-te tantes coses... i no en sé...
:*
M
CARME: segurament un dia o altre sortiran. De totes formes, em sembla que tot són moments. Potser avui, ja no l'hagués escrit aquest post. Hi ha dies que no et pots expressar, i al cap d'uns dies, sí. També hi ha paraules que s'esborren sense haver estat mai escrites. Una abraçada!
M.: és veritat, els silencis, el cos, els somriures, els ulls, també parlen... però tot això, es pot llegir en un escrit de bloc? ...potser sí, no sé.
Ja m'has dit moltes coses, i molt boniques, com sempre! Muac!
Hola Bruixoleta,
Dons amb molt poques paraules jo llegeixo molt.
Molt profund.
Sencillament preciós.....
Publica un comentari a l'entrada