17 de maig del 2008

A cegues, fins el meu destí


Ja he dit algun cop que, sovint, la meva “bruixoleta interior” va boja donant voltes i voltes i em sento molt perduda. Però, tot i així, vaig fent. El temps i la vida no s’aturen... He passat tants mesos, o dies, o anys de la meva vida amb la sensació que em moc “a cegues”, que res té sentit, que no entenc per què faig les coses, que arribo als llocs plena de cicatrius, com si hagués avançat a base de cops. Però sempre arriba el dia en què la meva brúixola es para, i resulta que “sense ser-ne conscient”, m’ha portat a un lloc que em sembla “perfecte”, tinc la sensació que “he trobat el meu lloc”. I mai hauria imaginat que fós aquell.

Nada de lo que nos pasa, nada de lo que nos ha pasado y nada de lo que nos pasará, será porqué sí; nuestra vida es una manifestación de este proceso de evolución, tanto si nos damos cuenta como si no”. Numerología Tántrica, Maria Lapuente. Pg.11

Em sembla que hi ha moltes coses importants, o si més no interessants i útils, de les quals no en som conscients.

“El alma puede vibrar a unos niveles de espiritualidad impensados, sin necesidad de que la persona tenga que ser consciente de ello." Pg.10

16 comentaris:

iruna ha dit...

bruixoleta...

carai... sí que a vegades sembla que haguéssem de ser "conscients" per a "viure", com si només poguéssem assaborir la vida quan ne som conscients, o amb la temor que si no ne som "prou conscients", no la viurem "prou"

encara que la consciència no sigue sempre simultània al què estem vivint, encara que potser ni tan sols sigue necessària per a viure, m'agrada quan te veig contenta... i també sentir-te quan te pregunto si estàs bé i em dius que sí, conscient

(perdona l'espessor... i l'empanadilla)

ei... i a les ferides, saliva :)

una abraçada

Carme ha dit...

doncs jo no soc persona que necesita o necesitava que tot al seu voltant anés ràpid. em costa la gent lenta..

odio aquest dies o espais o temps que descrius, que sembla que tot passa sense tenir un sentit.. no se. m´agrada el que escrius, res mes. avui no estic inspirada

un petonet

helena ha dit...

Doncs a la meva brujula sembla que li han posat un imán al costat en alguna mena d'atac terrorista... puffff...

Sembla que la meva evolució és una punyetera montanya rusa...


En fi... paciencia i biodramina ;-)

labruixoleta ha dit...

IRUNA: la qüestió és viure, i això mai deixarem de fer-ho (mentre estiguem vius, clar :-)).

I qui sap, potser els pitjors moments, són els que ens porten al millor lloc, en siguem conscients, o no (això és una mica el que volia dir amb aquest post).

A mi tb m'agrada veure't contenta! i si estem tristes, m'agrada poder estar juntes (ni que sigue en la distància).

A les ferides: saliva! m'ho apunto al meu receptari de tractaments naturals :-))
BESSITOS!!!!!

labruixoleta ha dit...

AINA: aquests temps en què ens trobem perduts, que res té sentit, són agobiants. Et mous d'un lloc a un altre i no estas segur amb res del què fas, ni per què, ni on et porta tot plegat.

Però jo puc dir que aquests períodes m'acaben conduint a llocs genials on no hauria arribat per camins més clars i fàcils.

Un petonet! :-)

labruixoleta ha dit...

HELENA: em sembla que tots passem per muntanyes russes i moments on tot explota al nostre voltant. Però així és com evolucionem!! Ja ho dius tu: paciència i biodramina ;-)

Si li regales el llibre a la teva germana "aprenent-de-bruixa", li demanes que et digui quatre consells pel que fa als teus números personals, i ja veuras que no et calrà ni la biodramina! jejeje ;-)))

Petons!!! :-)

Anònim ha dit...

No t'importi perdre't.
Recordes allò de ....
"No t'importi sortir-te del camí, els camí el fas tu!"?
Doncs això, la vida segueix i encara que et perdis, (qui no es va perdent de tant en tant fins i to sense saber gairebé on es?) no importa. L'important es viure, no anar a algun lloc, no cal ni anar ni arribar, només viure
Si et sents com un ésser viu, ja esta , no cal res més...bé,ser bona persona tampoc està malament.

Quin rotllo! Vinc d'estar el cap de setmana a Núria i em sembla que encara tinc el cervell una mica fred.

Ptons! ;-)

estrip ha dit...

és un bon consol. Però és millor ser-ne conscient no? sobretot de les coses importants.

labruixoleta ha dit...

KAMAL: És veritat, l'important és viure, i sentir-se viu. I perdre's... a vegades només és una sensació que tenim just quan anem pel camí "encertat".

Tens raó, no cal donar-li tanta importància al destí, perquè sinó ens "perdem" l'opció de disfrutar durant el trajecte.

Caram, a Núria!! què bonic!

Una abraçada ben forta! :-))

labruixoleta ha dit...

ESTRIP: és millor ser conscient, sobretot de les coses importants.

Precísament el llibre que em llegeixo m'està ajudant en aquest sentit. I aquí està la gràcia.

Una abraçada!

Anònim ha dit...

Moure's a cegues... per a mi és més una sensació d'estar parada i que tot i tothom al meu voltant es mou, avança... i a mi em sembla que tinc els peus clavats al terra, incapaç de moure'm en una direcció o una altra, sense direcció, sense bruixola, sense nort... i tot passa i tot canvia... i jo no tinc la impressió de canviar... i suposo que si que ho faig (com tothom) però no me n'adono... i aleshores un dia em trobo en un lloc inesperat, nou i no sé ben bé com hi he arribat fins allà... i tinc cicatrius i marques del camí recorregut... i de vegades recordo com me les he fet i de vegades el record s'esborra i és una boira indefinida allà al final del camí...
Només espero que sempre t'hi pugui trobar allà on sigui, bruixoleta... els llocs sempre són molt més agradable si tu hi ets amb mi...
Uf! quina espessura de dilluns al matí...

Petons anyorats...
(aix... canvis, canvis i jo m'enyoro...)
M

Maite Fruitós ha dit...

La consciència, el Sentir que tantes vegades ens neguem, a voltes perquè és dolorós, a vegades perquè ens fa por que se'ns escapin els moments brillants...

Penso, que si intentem escoltar el silenci dels moments en que ens sentim perduts, desorientats, prenem consciència d'allò que ens regalen i estem cultivant importants llavors per obtenir d'altres instants preciosos.

M'agrada la concepció d'Antony de Mello sobre la consciència dels sentiments...

"Sé consciente de tus sentimientos." Descubre tus propios sentimientos, conócelos, acéptalos, acláralos, tenlos siempre presentes, no pierdas el contacto con ellos, permanece a su lado, vive con ellos. Perder el contacto con los propios sentimientos era andar a la deriva.

Pero los sentimientos como tales son sencillamente sentimientos, y la mejor manera de domarlos para que no hagan daño, o de aprovecharlos para que nos sean útiles, es comenzar por permitirles que se asomen a la conciencia cuando y como gusten, sin censura o represión de ninguna clase. Estoy enfadado, estoy nervioso, siento rabia, tengo miedo. Muy bien. Observo tranquilamente mi enfado, mi rabia, mi nerviosismo o mi entusiasmo, mi compasión o mi afecto o mi dolor... y luego decido libremente qué medidas quiero tomar en la práctica. Ahora se comprende cómo para hacer eso es esencial estar en contacto permanente con los propios sentimientos, y este contacto permanente es lo que realza mi vitalidad, lo que me hace vibrar, lo que me hace ser un ser humano en toda su plenitud. La razón, por sí sola, es tirana altanera que subyuga y ordena mi conducta, haciéndola rígida, monótona, aburrida. Los sentimientos son los que dan variedad a la vida, los que traen consigo el color y la armonía, la profundidad, el calor y la alegría."

Una abraçada

labruixoleta ha dit...

M.: doncs sí, ja vindria a ser una sensació semblant a la que tu dius, la d'avançar a cegues.

Aix... ara m'enyoro jo també!! sort que demà ens veiem!!!! ja m'explicaras quins són aquests canvis...

Espero ser-hi sempre a prop teu, sinó m'agafaria una pena massa gran, que ara ja són molts anys... Per cert: potser aviat en farà 10???? ho haurem de celebrar!!!

Una abraçada i fins d'aquí una estoneta :-)))))))))

labruixoleta ha dit...

Myt: m'ha agradat molt el que diu Antony de Mello. I mira, m'ha fet veure-ho tot més clar.

Ara diria que aquesta sensació d'anar "perdut", és precísament deguda al fet d'haver-nos perdut a nosatres mateixos. D'haver-nos allunyat de la nostra realitat i de tot allò que passa dintre nostre. En definitiva, si estem en contacte conscientment amb nosaltres mateixos, ens "retrobem" i despareix la sensació "d'anar perdut".

Una abraçada, encara envoltada per les precioses fotografies que hi ha al teu blog!! :-)))

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb aquest article, avui he tingut un dia estrany i aquest article em dóna força d'alguna manera a continuar i llevar-me demà, aquestes paraules sembla que no però t'ajuden :O salut.

labruixoleta ha dit...

hola Cesc! no he vist el teu comentari fins avui. Em fa molt contenta pensar que això que escric pot donar forces a algú altre.
Una abraçada ben forta i espero que sigui el que sigui et vagi bé!