3 de febrer del 2008

LA VIDA, al final (bxta.)


... últimament el fantasma de la mort torna a volar per la meva vida ... apareix per diferents racons... (ho dic fluixet perquè no em senti) ... perquè quan arriba, de seguida se m’enganxa. Se’m fica dintre, dintre, es converteix en tristesa i només tinc una forma de fer-lo sortir: plorant...

... este any he estat molt contenta perquè a l’agost no me’n vaig recordar del dia que et vas morir. I tampoc vaig estar trista estos nadals. Vaig passar-los molt feliç... què bé, tat?...

...tota la meua vida junts, i tan curta que va ser la despedida. Però mira, he estat més de dos anys sense poder recordar la resta de la vida, només me’n recordava de la despedida, només notava que ja no estaves... Però ara ja fa temps que porto dins meu los bons moments, tot lo que me vas ensenyar de la teua forma de ser. Jo formo part de tu, com tu de mi... Ara fa temps que estic contenta...

... ahir vaig estar a la Casa del Tíbet, hi anava un lama tibetà (em feia molta il.lusió!!!, tu eres ateu, ja ho sé, però sempre vas ser respectuós i mai me vas dir què havia de creure jo). Pos jústament parlava de la “Mort”. Desconec la filosofia budista, i en molts moments me perdia...

... i en los moments que me perdia pensava que era bonic parlar de la mort en aquell puesto tan bonic, envoltats de colors, de llums, de flors, de bones olors, i d’un ambient tranquil. El lama estava content i mos contagiava la naturalitat i la tranquil.litat...

... me’n vaig recordar dels dies de la despedida. Les flors que vam comprar quan vas arribar a casa. La teua pel.lícula preferida que vaig estar a temps de trobar-la i la vam poder veure els tres, què bonica. Dels teus somnis, la teua il.lusió d’anar a viure al camp i tenir el teu hortet. El descobriment del que és important a la vida i el que no ho és tant com ens pensem. I jo vaig tenir la sort d’estar al teu costat i poder-ho escoltar...

... los últims massatges, les abraçades, los bessitos. I el dia que em vas fer el millor regal que em podies fer, (a part de la vida) , preguntar-me com és que t’estimo tant...

... vam passar bons moments, inclús los dies de despedida. Tat? Ara casi sempre me’n recordo dels bons moments, i home dels dolents també, però dels que vam passar durant tota la vida. Perquè tu i jo sempre hem estat junts a la vida. Aquells també van ser dies de la nostra vida... al final...

...I és la vida el que m’agrada notar. I quan apareix el fantasma de la mort, que és la meva tristesa per algú que ja no hi és, doncs ploro, ploro una mica, o ploro molt, o ploro desesperada, i així el fantasma va sortint, de llàgrima en llàgrima...

8 comentaris:

Anònim ha dit...

No sóc gens ploranera (de fet si que ho soc pero m'hi resisteixo moltíssim). Avui llegint-he he plorat. Suposo que ho he fet pensat en el dia que em senti igual que tu. De totes maneres m'agrada pensar que en aquesta vida deixem d'existir quan ningu ens recorda mentrestant estem, d'una manera o altra, tots junts.
Un petó
CioCioSan

Anònim ha dit...

Només conec el tros d'història que tu expliques en aquest article, però crec que es suficient. Res a dir, només unes llàgrimes caient per la galta perquè t'acompanyin.

una abraçada ben forta

Barbollaire ha dit...

Jo si sóc de llàgrima fàcil...
i crec que és una sort...

Bruixoleta, a casa he deixat una cosa per tu...

Espero no et molesti

Una abraçadeta dolça..

Anònim ha dit...

Hola Bruixoleta,
Com que dius que no coneixes la filosofia budista, només dir-te que avui dimarts 5 de febrer a les 20 h. a la Casa del Tibet fan:
-Presentació del llibre: "Com és que no et fas budista?" a càrrec de Agustín Pániker, Ramón Badia i Thubten Wangchen-
No més t'ho dic per si et vols distreure una estona.

una abraçada ben forta

Anònim ha dit...

CioCioSan: gràcies per les teves paraules. Com tu dius, és bonic recordar les persones que estimes i és una forma de seguir junts. Un petó molt fort!

Kamal: gràcies per la companyia! Pel que fa a la presentació del llibre, ja no sóc a temps d'arribar, però moltes gràcies per la informació. Una abraçada ben forta!

Barbollaire: gràcies pel regal!!! em va fer molta emoció que pensessis en mi. Quan tingui més contactes, seguiré amb la cadena.
Una abraçada dolça per a tu! :-)))

Anònim ha dit...

Ep Barbollaire!, ahir vaig veure que tenies una cosa per mi, i vaig anar corrents a veure-la... em vaig quedar tan sorpresa, que tot i tenir la finestra dels comentaris oberta una bona estona i anar escrivint i anar borrant, estava tan parada que no savia què dir, i ho vaig deixar per avui. Però ara no puc entrar al teu blog!! (investigaré...)

gatot ha dit...

esperaré amb ganes el dia que pugui recordar -rememorar? reviure?- amb més força els moments dolços que els moments finals.

sé que no es pot forçar res, bruixoleta, i que tot té el seu temps.

m'ha agradat llegir aquest post.

petons i llepades vitals!

Anònim ha dit...

hola gatot, ja ho dius tu, tot té el seu temps... Jo ara revisc molt més sovint els bons moments, i el dolents els recordo cada cop menys trista... Però sempre hi ha dies de tot.
Una abraçada plena de vida per a tu!!