5 de febrer del 2008

El terme mig

Jo sóc una bruixoleta que sovint vaig perduda per la vida. L’agulla volta i volta com una boja i no sap on aturar-se. Però segueixo caminant (mentre vius res s’atura). I un dia, l’agulla apunta en una direcció, arribo a un lloc concret i tot té sentit. Llavors veig clar que inclús quan estava enmig de la boira i la foscor, aquells també eren moments importants i necessaris del meu recorregut. Per això, sovint és el meu futur (un cop hi arribo) el que em fa entendre el meu present i el meu passat.


“Las emociones son una especie de brújula que orienta en una cierta dirección, pero una brújula que siempre marca el Norte no sirve para nada. Las emociones están hechas para fluctuar, como la aguja de una brújula”. Daniel Gilbert (profesor de psicología de la Universidad de Harvard) (Pg.322). “Nuestras emociones y nuestros sentimientos nos ayudan a decidir, a convivir, a sobrevivir. Incluso la tristeza. (Pg. 171)

“El cerebro, de alguna manera, nos vuleve a colocar en el punto de partida, para que la sobreexcitación no nos desgaste o para que la depresión no nos amargue la existencia. Siempre volvemos a nuestro estado emocional común, pero como no somos conscientes ello, nunca lo tenemos en cuenta al imaginar cómo nos sentiremos. En definitiva, tenemos una incapacidad esencial para ponernos realmente en el lugar de la persona que vamos a ser”. (Pg 320-323)

"El alma está en el cerebro", Eduard Punset (Ed.Aguilar).


****************

Aquí deixo una cançó que m'agrada, que es titula "All good things come to and end", de Nelly Furtado. Lo bo té un final, però lo dolent també. Sovint quan tenim algo que ens fa feliç volem creure que durarà sempre, i quan és algo dolent, pensem que mai ens en sortirem. Però el terme mig és el que millor li va al nostre cos i a la nostra ment (o sigui a nosaltres), i pel que es veu, tard o d'hora hi arribem.




9 comentaris:

Maite Fruitós ha dit...

Hola Labruixoleta!

Perduda o no, camines, et mous, i això és el més valuós que pot fer l'agulla d'una bruixoleta per no rovellar-se, per trobar la seva veritable essència, el seu Ser.

Hi ha emocions doloroses, tristes, dures, però elles ens permeten "Sentir" i això fa que puguem també sentir a flor de pell, amb intensitat, les positives, les més dolces.

Certament, sempre fluctuem, caminem entre els dos pols, a voltes ens sentim immensament feliços i d'altres les llàgrimes de la tristesa apareixen inevitablement. Som caminants vers aquest terme mig que comentes, vers l'equilibri, però que la por a oscil.lar vers els dos extrems, no ens faci mai estancar-nos i quedar-nos rígids i inerts. L'agulla de la nostra brúixola no tendria ja cap sentit.

Una abraçada i un somriure davant els sentiments tan bonics que expresses en els teus posts

Anònim ha dit...

Ostres tu...
Jo tinc escrit en algún lloc "exactament el mateix"... el desig de que els bons moments durin per sempre i que els dolents acabin aviat... però (malgrat no ens agradi) de com és necessari que tant uns com els altres tinguin una durada i un final per tal que tot tingui sentit i retrobem l'equilibri, aprenguem, avancem... el terme mig com tu li dius...

Estarem en sintonia? Les nostres capses pensants vibrant en la mateixa resonància? :P

Petons bruixoleta...

M

PS: En el moment de llegir-lo no vaig ser capaç de deixar res escrit al teu post de diumenge... no podia dir-hi res... perquè crec que és una de les maneres més boniques d'expressar sentiments que he pogut llegir mai... és com si haguessis posat un trocet del teu cor al meu abast, a l'abast de tothom que el vulgui escoltar i veure... i això és molt bonic... les teves paraules són tristes però també alegres... i sobretot molt reconfortants...molt humanes...gràcies...

Anònim ha dit...

Hola Myt quina il.lusió trobar-te aquí!!! A més,jústament ahir em vaig comprar el llibre de la Maria Lapuente, a veure quan tinc una estona i me'l començo a llegir.

Tens molta raó quan dius que no hem de tenir por a oscil.lar cap als extrems, perquè a vegades sembla que ens forcem a nosaltres mateixos a estar sempre continguts en un estat d'equilibri, i la vida és anar fluctuant.

Gràcies per venir, les teves paraules són sempre boniques i positives. Una abraçada!

Anònim ha dit...

Ei M.: estic segura que tu i jo vibrem en la mateixa ressonància!! Així que no et cal preocupar si no em deixes comentaris, només faltaria! A més, jo ja sé que el missatge t'arriba i noto les teves vibracions ;-) Els silencis també són importants.
De totes formes, els teus comentaris sempre sincers i bonics són molt benvinguts.
Un petó!

Anònim ha dit...

Perfecte, aquest article és molt bo. Tant el que dius com la música.
Tots anem caminant, si, però tu aviat ens passaras a tots al davant com una exhalació. De debò, el que dius sobre el terme mig tens tota la raó.
Saber que hi ha gent com tu i MyT ..
és com no estar sol.

Una abraçada

Anònim ha dit...

bruixoleta, qué hem de fer?
viure els moments de tristesa i els d'alegria, o quan ve la tristesa, hem d'intentar canviar-ho, repetint com diu El Secreto, algo així com "qué feliç soc"?

bruixoleta, bruixoleta, sembla que llegeixes al menys, un llibre cada dia!!! Molt bé el teu entusiasme i la teva búsqueda!

anónima coneguda

Anònim ha dit...

Hola Tarek, jo també estic molt contenta d'haver-vos trobat a tu i a la Myt. I tens raó, és com no estar sol.
Què bé trobar gent amb qui pots compartir allò que t'agrada :-))

Una abraçada ben forta!


Hola anònima coneguda: un llibre cada dia?? jajaja! noooo!! però és que ja tinc llibres esperant a ser llegits i com en tinc tantes ganes, dedico força temps lliure a llegir (abans mirava la tele... i ep! també m'agrada això d'espatxurrar-me al sofà i no fer res!).

La teva pregunta és molt difícil. Dona... quan no estàs bé, també va bé voler-se'n sortir (sinó malament!), però suposo que es tracta de no obsessionar-se. Els moments de tristesa també són necessaris, i no sempre cal fugir-ne. Suposo que l'important és no pensar que el futur sempre serà negre.
Mira, jo potser diria que en moments baixos en comptes de dir "què feliç sóc!" (lo qual potser t'acaba enfonsant en la misèria), està bé dir "estic trist, no passa res, passo un mal moment, però aviat tot millorarà".

No sé... tu què diries?

Anònim ha dit...

si, bruixoleta, sembla senzill, però és bona la teva resposta.
com que el més important és l'experiencia personal, ho faré , la próxima vegada que em senti trista, diré, "estic trita, peró passarà".

ja t'explicaré el resultat.

En realitat, espero tardar MOLTISSIM en haver de comprobar el resultat.

caray, no tinc ganes de sentir-me malament, mai, però sempre apareixen els mals moments.
Serà que si no estessim malament, no disfrutariem d'estar bé?, serà la simple condició humana?

saps qué passa? que quan estic malament, m'esfonso tant que crec que no em serveix de res. em costa creure això de que les crisis fan crèixer. Jo trobo que em son inútils. Crec que únicament aprenc que no m'agrada tenir-les

també espero la teva opinió

anónima coneguda

Anònim ha dit...

Sí, és que quan estàs enfonsat és molt difícil veure-li la part positiva. Però sempre hi ha un moment en què tot va millor, i és llavors quan li pots intentar buscar la part positiva a les crisis. Mira, si un dia estas malament i tan enfonsada com dius, però a la llarga estàs bé: doncs d'això t'ha servit la crisi: has après que ets capaç de superar-la.I que les coses sempre poden anar millor!
Això és molt important!!
Un bessito!