27 de setembre del 2008

EL COS

Aquell edifici té la meva edat. Acabat de construir, hi vaig anar a viure, quan només tenia uns mesos d’edat. I per això, els veïns de tota la vida, de tant en tant, em pregunten quants anys tinc. Per saber quant temps porten vivint allí. Aquells veïns m’han vist crèixer, i encara que no els explico massa de mi, es veu que intueixen. Per això fa uns dies, aquella veïna em va dir que si no em trobava bé i em feia mal l’esquena, anés a visitar una senyora que ella coneix.

Es veu que és una senyora molt gran, a punt de jubilar-se i marxar. Que ja no agafa clients nous, però que ella li demanaria el favor. Fa uns preus bons, perquè sovint hi té gent aprenent, i si no et fa res, doncs tens un massatge i pagues menys. I es veu que és una dona cega. Això em va cridar l’atenció.

Com aquest estiu em vaig fer un massatge i em va agradar tant, vaig acceptar. Ho vam aconseguir, i l’altre dia ja hi vaig anar. Anar sola a un pis sense conèixer massa res, m’inquietava una mica. Però si ella m’ho recomanava, hi confiava. Em va obrir la porta un noi. Molt jovenet. Deuria ser l’aprenent. Em va acompanyar fins una sala molt senzilla. Vaig estirar-me, i mentre esperava que algú vingués, anava mirant el terra pel forat de la camilla.

Llavors vaig sentir veus. Salutacions. La dona i el noiet. Em vaig tornar a deixar caure, i sense fer-me cap pregunta, van començar. Algú destapava l’ampolleta d’oli, l’escalfava a les seves mans i em va començar a fer fregues. Em van semblar olis calents. Però no, era l’escalfor de les mans. La podia notar fins l’interior del meu cos. Suposava que era la dona cega. Podia notar la seva força traspassant-ho tot.

I de sobte, els seus dits van començar a buscar. Jo no m’acabava de relaxar sentint la mirada d’ells dos a la meva pell. Estava molt pendent de tot allò que passava. Aquelles mans calentes i segures, s’aturaven just on ho havien de fer. Però només buscaven. Llavors vaig sentir que deia, “Vinga, ara tu. Busca. On hi té el mal?”. Jo només els veia els peus. Vaig suposar que el noiet agafava oli i va començar.

Eren unes mans del tot diferents. Més fredes. Més insegures. No s’atrevia a fer-me mal. Només em tocava amb la punta dels dits. Anava amunt i avall i no sabia on s’havia d’aturar. I de seguida va dir: “no ho sé, no veig res...”. Ella va contestar: “no veus res?! Tanca els ulls!!”.

En aquell moment notava la mirada de tres persones sobre la meva esquena. La del noiet amb els ulls tancats. La de la dona cega. I la meva. I de seguida vaig sentir com el noiet ho començava a veure clar. Però de sobte va sonar el timbre. Ella li va dir: “deu ser la F., vés tu i fes-li sol el massatge, ja la coneixes. Jo em quedo aquí, amb ella”.

Quan el noiet va marxar, la senyora va baixar molt la llum. Ja no podia veure pràcticament res. Vaig tancar els ulls. Només estavem ella i jo. Ara sí que començava el massatge. En un moment donat, em va fer tant de mal, que no sabia si riure o plorar, però no vaig gosar dir res. De seguida em va dir: “si necessites plorar, fes-ho. Ara que, riure també va bé”. Vaig al.lucinar, era com si em llegís el pensament. Instintivament vaig necessitar aixecar el cap per mirar-la i veure quina cara feia. Però just va fer força sobre la meva espatlla i no em va deixar. “Si vols veure’m, estigues quieta, tanca els ulls”.

Passada la sorpresa dels primers segons, per fi, vaig començar a deixar-me portar. No hi havia llum, jo tenia els ulls tancats, ella era cega. Però ens podiem mirar. Ens vèiem. Ens comunicavem. El meu cos li deia coses i ella ho entenia. I ella em transmetia informació a través de les seves mans. És difícil explicar el llenguatge del cos, perquè no és el de les paraules. Però estavem del tot coordinades i compenetrades, això sentia jo.

Calor, fred. Dolor, pressió, formigueig. Tensió, més pressió, massa dolor, les mans alfuixant per no fer-me més mal. Aturar-se en el lloc perfecte. Estar-hi estona. Deixar-me fer. Necessitar relaxar-me. Les mans més lentes, més suaus. Notar que algú t’està mirant amb el tacte. Que vol saber quins problemes tens. I et vol ajudar. I aquella calor, i aquell moviment es van acabar convertint en un bàlsam que em va arribar fins i tot a l’ànima.

No m’allargo més per no fer interminable el post. Però va ser tota una experiència. És una llàstima que no la pugui tornar a veure més. Quan ja ens despediem, em va agafar la mà. No era per mirar. Em sembla que no li calia ni tocar per poder veure fins i tot el meu interior. Em va agafar la mà per dir-me algo. Vaig tancar els ulls. Ho vaig notar. Em va semblar entendre. Ens vam fer una abraçada càlida, de comiat. I me’n vaig anar.

16 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Oh! Quuina experiència més fantàstica. "L'important és invisible per als ulls"... qui sap si és ben visible per a les mans, per al cos.

estrip ha dit...

i el noiet aquest quina sort de tenir una mestra així!
ja m'hagués agradat a mi haver tingut un mestra del tacte com ella.
Molt bona experiència!

gatot ha dit...

vaig tenir una experiència sensitiva semblant "a mans" d'algú que coneixes bé; no s'ha pas de jubilar encara i no li manca tampoc la visió (ni la ocular, ni la interna)

hi ha moments en què es produeixen fenòmens irrepetibles; algunes vegades no calen paraules o no en calen gaires... altres, les paraules enllacen sensacions...

crec que coincidirem si pensem que som persones afortunades... tu amb les teves vivències, bruixoleta... jo amb les meves... i amb nexes tant importants...

petons i llepades sensitives!

Anònim ha dit...

(mmmmmmmmm......)
)
) )

noia......... al·lucinant

de l'esperit i de l'ànima no vaig poder dir-te res, perquè són per a mi com paraules desconegudes, no viscudes... com d'un altre món... potser perquè estan dites o jo les interpreto en un "idioma" que no he trobat mai dins meu... potser també per allò que explica el gatot, que hi ha "paraules" que sembla que existixen si estem en aquell idioma... o "no existixen" (almenys no ben bé de la mateixa manera)

això que expliques ara, en canvi... ne dius "cos"... i tinc la sensació que estàs removent les entranyes (o "mentranyes", o "ànimentranyes", o "pellànimentranyes"...) senceres :) (les teues, les meues i les de qualsevol persona que pugue llegir-te)

unes entranyes de per dins i per fora al mateix temps... "visibles" i "invisibles"... audibles i inaudibles...

m'ha agradat molt tot el què dius i com ho dius… des de l’edifici i els veïns de tota la vida… a l’entrada en aquella casa desconeguda… la relació i les paraules entre la dona i l’aprenent… la relació entre ells i tu… la confiança de la dona en l’aprenent… la vostra “solitud”… l’afluixament de la “llum” i les sensacions que expliques en aquella “foscor”… i amb lo dolor… la invitació a veure-hi tancant los ulls… allò que et va dir de plorar... i de riure… lo massatge sencer… la seua companyia… l’abraçada “muda”…

noia………. no sé per què dius que no podràs tornar-la a veure… en qualsevol cas, ara ja has tingut la sort d’haver estat a les seues mans i dins dels seus ulls… i ella també ha tingut la sort d’haver pogut acariciar les teues entranyes, per fora… i per dintre

ei… a aquella veïna, quan tórnigues a vore-la, dis-li que ta cosina també vol donar-li les gràcies per haver-te cuidat tan bé!

molts de bessitos, carinyeta

(al gatot "no em cal" fer-li'n ara i aquí... però... me'n moro de ganes, bruixoleta! me fa derretir...)

Anònim ha dit...

Aquest post arriba, sobretot la part final, on veus que te'n vas i t'ho diu tot sense parlar... M'ha agradat molt el post, quan al mateix temps pots tant plorar com riure, diu molt...

mar ha dit...

aquestes vivències són les que deixen petjadaper sempre, una petjada en el cos i una petjada a la vida...
el millor? quan et deixes anar i connectes directament sense la vista, i et comuniques sense paraules, només a través del tacte...
moments únics!
moments màgics!
petonet!

Assumpta ha dit...

Ella va contestar: “no veus res?! Tanca els ulls!!”

Només puc dir una cosa: Impressionant!!

Una abraçada, bruixoleta!! :-)

Sergi ha dit...

Experiència increïble. No és el primer cop que sento parlar de persones amb una sensitivitat especial, o amb 'poders' curatius. Considero prou fiables les fons com per acceptar que hi ha fenòmens inexplicables, i estic segur que aquesta dona no ha fet res mai per fer saber el seu do a ningú, a diferència de tota aquesta patuleia de gent que s'anuncia per tot arreu. Inexplicables a l'enteniment humà, però tornant al post anterior, em costaria molt dir que això no té també una explicació científica, encara que no la conegui, i dubto que mai, ni jo ni ningú, arribem a conèixer-la. M'has fet venir unes ganes de visitar aquesta dona...

labruixoleta ha dit...

CARME: hi ha coses que es veuen sense mirar... com el que veu una dona tenint el fill de la seva filla a les mans, i el que veu el petit quan ella l'abraça... no cal tenir els ulls oberts per veure-ho clar... :-)


ESTRIP: amb el tacte es poden experimentar coses molt bones, i tant. Sí, quina sort, a mi tb m'hagués agradat! :-)

GATOT: doncs sembla que se'n mor de ganes de tornar-la a repetir l'experiència sensitiva que dius! Molt afortunats, sí, amb aquest nexe tan important. Una abraçada!

IRUNA: pos podries haver-li fet ara i aquí que ja veus que el tens molt a propet i me penso que tb se derretix...Així t'ha arribat a l'ànima l'escrit? (és broma :-p), ok, a les entranyes, al cos :-)). Jo te dono les gràcies a tu per cuidar-me, tam-bé. Bessitos :-)****

CESC: o plorar de riure, o riure i plorar a la vegada, o plorar i acabar rient, i caminar i caminar, i descansar, i tornar a riure de tant en tant :-)))


MAR: només cal donar un tomb pel teu blog per deixar-se anar i comunicar-se només amb el tacte. Moments màgics i únics, sí. Petonets :-)***

ASSUMPTA: t'ha impressionat? estic segura que és perquè saps de què parlo, segur que a tu t'ha passat això de veure-hi amb els ulls tancats. Ets molt sensible! :-)))


XEXU: la sensibilitat especial, per comunicar-nos amb els cossos i veure coses sense mirar, la tenim tots, només cal deixar-se anar i estar atent. I lo de curar amb el tacte, tb ho podem fer tots, l'escalfor d'una mà damunt l'esquena o l'abraçada d'algú que t'estima, són del tot terapèutiques!... segur que un dia la ciència ens ho sabrà explicar.... de moment, només ho podem sentir. Si t'han vingut ganes de provar, busca algú amb qui tinguis confiança, digues que et faci un massatge, amb els ulls tancats i... ja m'explicaràs! :-))

Montserrat ha dit...

caram!!! aquestes són les experiencies que a mi m'agrada també tenir. quina enveja!

labruixoleta ha dit...

MONTSERRAT: són experiències xules eh? ja m'explicaràs les teves! Petonets :-)****

Núr ha dit...

Sempre he sentit històries de persones de "gran sensibilitat". No recordo que mai hagi viscut una experiència tan intesa com la que descrius amb ningú. Crec que la més intensa va ser la que vaig viure l'any passat amb l'Amma, quan va venir a Barcelona. Hi ha gent que no creu en aquestes coses. Jo crec que el tacte, els petons, les carícies, les abraçades... tot això transmet coses. Reps i dones sensacions i, si n'ets conscient, pot ser increïble. El problema és que massa sovint no hi pensem, en tot això, i ens perdem grans experiències.

Sempre he pensat que aquestes experiències són molt personals, així que t'agraeixo moltíssim que l'hagis compartida amb nosaltres. Me'n vaig a dormir contenta que aquest post sigui el darrer del dia d'avui... o el primer?

Petons, preciosa!!

labruixoleta ha dit...

NÚR: el tacte, els petons, les carícies, les abraçades... transmeten un munt de coses. De fet, l'Amma el que fa és abraçar (després miraré l'enllaç que has posat. La vas veure? i què tal?). Tens raó, suposo que el que ens cal és ser més conscients d'aquesta part nostra més sensitiva.

Mmmm...... el primer i l'últim a la vegada!!!

Petonets!!! :-)****

Núr ha dit...

L'abraçada de l'Amma va ser una experiència molt gran. Els que em van acompanyar diuen que no ho van sentir tan intensament, prò jo... buff... La vaig abraçar i em vaig quedar KO pel que m'havia transmès... i quan vam sortir de l'edifici i vam pujar al cotxe vaig començar a plorar... d'alleujament i d'alegria. Va ser molt molt molt... gran!

Tot i això, també he de dir que la gent, els acompanyants d'Amma, les meditacions que fa tothom, etc., es crea un ambient que afavoreix la percepció de coses...

horabaixa ha dit...

Hola Bruixoleta,

Sempre he pensat que aquestes persones tenen un sentit especial. El fet de que fos cega, impresiona més encara.

Sovint estem voltats de persones amb tots 5 sentits però que no veiem ni sentim el que realment es impresionant.

M'ha agradat especialment aquest post.

Una abraçada

labruixoleta ha dit...

HORABAIXA: potser les persones cegues han de desenvolupar altres sentits, pq els manca la vista, però si ells ho poden fer, nosaltres tb podriem. Però sovint, la vista ens cega altres sentits. Jo crec que tots tenim algo d'especial, és qüestió de fixar-s'hi i saber-ho treure. Tots tenim 5 sentis... i qui sap, fins i tot 6, o 7!!

Gràcies bonica! Una abraçada :-))