24 de setembre de 2008

L'ÀNIMA, L'ESPERIT

Fa uns dies em van telefonar dient-me que estava bé, que no li havia passat res de res, que estava a casa, però que havia tingut un accident amb el cotxe.

Es veu que anava depressa i un altre cotxe que també hi anava es va saltar un stop. Van xocar de cara. Sort de l’airbag.

El veig poquet. A les trobades familiars. Uns anys més menut que jo. A més de l’estimació, em cau molt bé. Per la seva forma de ser, molt senzill, molt tranquil, molt sincer, molt natural.

A mi m’ho va explicar sa germana. Es veu que li va dir que, just abans de xocar, durant un segon, va tenir la sensació que allò era el final. No sabia molt bé de què, però que res seria igual (afortunadament no ha estat cap final). Pensar això ha de fer un susto molt gran.

I que quan li va preguntar si li feia mal algo, ell... fluixet i compungit, li va contestar:
... l’esperit...

Com estavem tranquil.les sabent que estava bé, aquella resposta ens va fer somriure. També tenint en compte que, com molts membres de la meva família, ell, és tan ateu.

Jo diria que tots hem tingut la sensació en algun moment, de poder sentir les emocions o el que sigui, des d’un lloc com molt endins. Que no és la ment, que no és el cos. Com molt profund però que ho és tot. Difícil explicar. És potser allò que tremola quan tens molta por. O el que vibra quan estimes molt.

No ho sabria explicar. S’ha d’experimentar. Però segons com, ho pots notar. No sé si té que veure amb algun tipus d’energia. No sé si es mou per vibracions. No sé què és. Tampoc ha de ser res misteriós, ni sobre-humà, ni relacionat amb el més enllà.

De moment, ningú li ha buscat un nom (o jo no ho sé) que no tingui cap connotació religiosa, o espiritual. Però no veig que hi tingui que estar necessàriament relacionat.

Jo, alguns dies sento les coses amb l’"ànima". O l’"esperit". Potser m’agradaria que tingués un nom diferent, més “laic”, més relacionat amb la naturalesa, per no donar peu a confusions. Però mentre no existeixi un altre nom, jo faré servir aquests, per parlar d’algo, que alguns dies, puc notar.

23 comentaris:

XeXu ha dit...

No et puc donar un nom que t'agradi més, però si puc desil·lusionar-te una mica. Creure en l'ànima i en que portem alguna cosa dins que s'escapa d'allò material està molt bé. Però em decanto més per una explicació científica del tema, no em crec que hi pugui haver res espiritual unit a la nostra carn, però si em crec un sistema fluid de xarxes neuronals que caracteritzen una persona, i un sistema de neurotransmissors i hormones que ens fan desenvolupar i manifestar sentiments, són respostes exagerades i plaents, i també desagradables a determinats estímuls.

Una explicació molt freda, poc detallada, i massa científica per un post que parla de coses molt interessants, d'allò que sentim i com sentim. Però jo penso el que deia més amunt. Pura bioquímica.

mar ha dit...

doncs jo estic totalment d'acord amb tu bruixoleta, m'agradaria que aquestes sensacions tinguessin un nom diferent però mentre no el tinguin continuaré pensant que som esperits o ànimes que viuen, estimen, tenen por, tremolen,vibren, tenen sentiments, ...
som una mica més poètiques, oi?

jo també tinc un amic que pensa com tu xexu i, de vegades n'hem parlat i no ens acabem de posar d'acord però hem arribat a la conclusió que mentre no hi hagi un altre nom per resumir tot això en direm ànima (jejeje, ... ha guanyat la meva visió...)

un petó d'una ànima que es commou quan llegeix segons quins posts...

Assumpta ha dit...

Doncs jo sí que hi crec en l'ànima... ja em direu quina mena de catequista seria si no hi creguès :-))

Sóc una miqueta bitxo raro en aquest món blogger jejeje

De totes formes, penso que, cregui un o no en la transcendència, la paraula pot utilitzar la mateixa, no? Les connotacions religioses o no les donarà cadascú :-))

Per cert... es troba ja totalment recuperat?

Abraçades!!!

PD/ Canviant de tema... jeje... com per les nits a mi em costa la tira dormir, doncs m'entretinc pensant coses i, a vegades, aquestes coses tenen a veure amb els blogs (ai, pobre de mi!! jaja) Bé, que aquesta nit pensava com n'és de maco el nick "Bruixoleta"... perquè sempre assenyala el Nord.
Jo en vull una!!!

Carme ha dit...

Doncs jo, tot i creure absolutament amb les explicacions biologistes i creure que les xarxes neuronals ho expliquen tot, com en Xexu, deixeu-me embolicar la troca i pensar que aquestes coses no han de ser forçosament contradictòries. L'esperit (a falta d'una altra nomenclatura més laica) no és res més que una part de la ment, la ment té una part racional i una altra emocional que és la que ens dóna, a més a més dels sentimetns, una certa sensació de transcendència. Jo l'esperit l'ubico a la ment, per tant al cervell, però no vull renunciar a les sensacions "espirituals" que moltes persones sentim, de sortir una mica de nosaltres mateixos, d'una certa unitat amb la natura o amb altres. Nosaltres som també energia i si diu que la energia no es destrueix, sinó que es transforma, vol dir que la nostr a energia continuarà fluint en algun lloc, quan nosaltres no hi siguem... encara que sigui en una planta, com allò de l'expressió "criant malves"

Bé, ja ho he embolicat prou per avui.

labruixoleta ha dit...

XEXU: què va, no em desil.lusiones pas! al contrari, m'ha fet il.lusió que vinguis fins aquí i diguis la teva :-). Sincerament, a mi no m'importaria que hi hagués una explicació científica. És cert que una part de nosaltres és pura bioquímica. I jústament si la química passa l'umbral es desencadena un impuls elèctric. O sigui que tb som electricitat, i energia, i vibrem. I tot això la ment ho processa com pot i ens ho explica com sap. Aquesta mena de part nostra més subtil, més difícil de captar pels sentits (tot i que no impossible) és potser allò que jo diria que és l'"ànima". Però vaja, que és complicat explicar. Només ho puc experimentar. Quin lio. Res que m'alegra que hagis vingut a comentar. Una abraçada!! :-))

labruixoleta ha dit...

MAR: sí, sort de la poesia, segons com, penso que deu ser el llenguatge de l'ànima.

Hi ha sentiments o pensament que jo els sento a la pell, o al cor, o al cap, o a l'estómac. Però n'hi ha d'altres que els ubico en una part de mi mateixa molt més profunda, però com deia a l'escrit, és un lloc que ho omple tot. Difícil descriure-ho.

Però vaja, tu també ho pots notar oi?
Un altre petó d'una altra ànima :-)***

labruixoleta ha dit...

ASSUMPTA: eps! no ets cap bitxo raro!! ja veus que jo no és que la cregui, és que la sento l'ànima!! Si tu l'entens millor a través de la religió, és una molt bona opció. Crec que precísament la religió i les filosofies espirituals li han dedicat molta atenció a aquest tema. Però quan no t'identifiques amb cap religió en concret, necessites deslligar-ho de les religions i explicar-ho d'altres maneres. Potser com li deia a la MAR, la poesia tb la toca l'ànima.

Sí, ahir vaig parlar amb ell, i diu que ara va a recuperació pq li fa mal el coll i l'esquena per la sacsejada, però està bé. Gràcies :-)

PD- anem al tema "bruixoleta". Quan he llegit que en vols una, ja t'anava a deixar la meva corrents, però he pensat que últimament volta massa i encara et faria parar boja. Llavors he pensat (tb corrents. Ja hi era, buscant), regalar-te'n una... però he pensat que una bruixoleta és algo molt personal i cada ú ha de trobar la seva (busca'n una que t'agradi).
I pel que fa a la meva.......si t'hi fixes bé... no apunta al nord.... apunta a l'est... serà que al ser es(t)querrana.... doncs sempre una mica diferent! (que al nord hi fa massa fred per a una fredolica com jo!!) ;-))))

labruixoleta ha dit...

CARME: a veure, que com cada ú aporteu informació nova, tot va quedant més lligat.
Hi ha el cos, potser el seu "llenguatge" és el de la biologia. Inclosa la neuropsicobiologia. Fins aquí tots hi estem d'acord.
Hi ha la ment, que és potser el resultat del desenvolupament del sistema nerviós fins al punt de fer-nos capaços de raonar, pensar, parlar, transcendir, ser conscients, etc. Potser el seu llenguatge seria precisament això: la paraula, els pensaments, les idees, etc.
Però com dius tu, hi ha una part de nosaltres que és energia, algo que podem captar com una mena de corrent elèctrica, o unes vibracions o no sé què. Que potser es mou pel cos, que potser la ment se'n pot fer una idea. Però no l'ubico a la ment, jo.

Tu et vas llegir el llibre d'en Punset "El alma està en el cerebro". Sé que algun dia el vas comentar. Jo tb me'l vaig llegir i em va agradar molt, però el títol, com a conlcusió, no em va convèncer.

L'ànima, és potser quan la ment està en silenci, quan s'expressa. No sé.
En qualsevol cas. Gràcies per dir el que penses. Tot són informacions que em van ajudant a entendre.
Petonets :-)*******

Assumpta ha dit...

Ai, que és macaaaaaaaaa!! Si m'anava a donar la seva bruixoleta :-)))
Si a mi m'és igual on senyali jeje... mentre ho senyali bé :-))

Ai, nena jeje... estic fent unes trapelleries al meu blog jajaja... He aprés a fer els YouTubes petits, petits i ara els poso a la barra lateral :-))

Per altra part, dir-te que vaig estar llegint alguns escrits teus d'aquesta caseta teva de fa temps i em va encantar un que vas anar uns dies a un monestir, quan tenies 19 anys... em va agradar molt, molt!!

Marxo, que el meu marit em crida que és a punt de començar el Barça ;-))

Petonassos!!!

Assumpta ha dit...

Ah!! que sigui obedient a la recuperació, eh?... Ja veuràs que quedarà com a nou!!! :-))

Núr ha dit...

Bruixoleta, bunika, perdona un moment: XEXU, ETS UN RANCI!!! Home!!!! Tan bunik que li havia quedat el post i un sentiment que m'havia deixat A L'ÀNIMA (m'agrada més que esperit, suposo que perquè és femení) i vas tu, i xoooofff!!!!

En fi...

Crec que l'ànima és una cosa molt gran i nostra que tenim i, sincerament, espero que la ciència no s'hi arribi a ficar mai. Pel que fa a la terminologia hi pensaré, a veure si trobem alguna cosa! Jo crec que ha de tenir a veure amb això de la part emocional que deia la Carme, perquè puguem trobar alguna cosa prou vàlida... Com et dic, hi pensaré!

Pel que fa al comentari del teu familiar, crec que és com allò que deia algú en literatura castellana de «me duele hasta el alma». El dolor intens, l'amor intens, la por intensa... aquestes emocions i sentiments tan forts són els que jo anomeno els del nus a l'estómac, perquè és on jo els noto quan són molt intensos. I de vegades no tens dolor físic, prò tens dolor a dins...

De totes maneres, només una pregunta, entre tanta divagació: cal ser religiós o creient per creure en l'existència d'una ànima? Entenc que no ho creus, prò a l'article has escrit També tenint en compte que, com molts membres de la meva família, ell, és tan ateu. Potser no cal que busquem una paraula nova, sinó donar un sentit nou a la que ja tenim. És com la idea actual de família, ja no és la mateixa que fa 100 anys, oi? Doncs també podem deslligar el punt religiós que tenen les paraules ànima i esperit, no trobes?

Petonets, maca!!

Anònim ha dit...

Bruixoleta...

Caram. Tant de temps sense saber-ne res més enllà de: bé, va fent...
Aix...catxis... quin dolor, tenir l'esperit ferit. Envia-li vibracions, també de part meva, a veure si es refà del tot aviat. I a sa germana també, vols?

Jo vaig deixar de "pensar" en l'ànima fa ja molt de temps... tot i així, tu ja ho saps, jo sóc-era més de biologia, de tangibles, de connexions i descàrregues... però potser ara vindrà un temps per pensar-hi en tot això, re-pensar-hi,... en què hi ha al fons més profund de nosaltres, en què ens mou i què ens atura, en què perdura, en què es perd en el temps... en què ens fa sentir-vibrar, com dius tu.

Aix... costa per això... és tant difícil... costa molt conectar com ho fas tu amb allò que hi ha més endins...sentir-vibrar-resonar.

Petons admirats (com sempre)

M

PD: Vibrem juntes més sovint!
Sempre dic el mateix... però és que ho sento així... és bonic

Raquel ha dit...

Y aún hay algunos que lo complican un poco más y dicen que ambas cosas son diferentes y tenemos un alma y un espíritu. He descubierto tu blog a través del de l´Assumpta.
Yo creo que el ser humano es espiritual por naturaleza, pero que espiritualidad y religión son dos cosas diferentes y no necesariamente van unidas.
Me gusta el nombre de tu blog, seguramente me atrajo porque yo últimamente ando buscando una.
Un saludo.

labruixoleta ha dit...

ASSUMPTA: ara vindré al teu blog doncs a veure la nova decoració lateral del teu blog :-)

L'estada al monestir, em va encantar. La veritat és que m'agradaria molt repetir. Gràcies per llegir-ho!!

Espero que s'ho prengui en serio sí (lo de la recuperació), jo diria que sí.

Petonets :-)***

labruixoleta ha dit...

NÚR: doncs mira, ara que ho dius, a mi potser també m'agrada més "ànima", pel fet de ser femení (potser m'identifico més). Bona tria!

I un altre cop trobo que encertes, potser el que sentim amb l'ànima, és allò més "intens". M'ho apunto tb.

Vaig voler que quedés clar que és ateu, i que tot i així va notar aquesta part, potser "més intensa", i que a falta d'un nom deslligat de la religió, va utilitzar el que existeix. O sigui que no cal ser religiós, i el problema és que molta gent pel fet de ser atea, no entra a conèixer o no s'interessa pel tema de l'"ànima o l'esperit" pq ho relacionen amb religions. Per això crec que caldria un altre nom que a la gent li despertés més simpatia.

L'altra opció és deslligar la paraula de les connotacions religioses. Que sigui neutra i que cada ú l'entengui des d'on li agradai. Ben pensat! :-)))

Smuac! :-)***

labruixoleta ha dit...

M.: no t'ho podria assegurar, però jo crec que va ser un susto que va tenir aquell dia, i potser un parell de dies més (això ja ho suposo), i segur que ja té l'"esperit" millor. Els enviaré vibracions i alguna que altra abraçada de part teva a tots dos! :-))))

No crec que la biologia tingui que estar renyida amb aquesta part més profunda, vibratòria i intensa. Senzillament, és que no li interessa estudiar-la, pq deu ser massa complexa d'observar. És com els somnis, i les emocions o els sentiments.... em sembla que han quedat força desprestigiats en segons quins sectors de la comunitat científica... però en fi, tot són modes :-)

Sí, jo tb vull bones vibracions com les del soparillo d'ahir amb vosaltres dues més sovint!!!! :)****

labruixoleta ha dit...

RAQUEL: em deixes molt intrigada, si tornes per aquí, explica'm això de la diferència entre "ànima" i "esperit" (porfa...), m'interessa molt saber-ho.

Jo potser pensaria que la religió s'engloba dins de l'espiritualitat. Però que es pot parlar d'espiritualitat sense necessitar cap religió en concret.

De totes formes, ara caldira saber què entenem cada una per espiritualitat i religió (i això ja seria un post sencer... mínim).

Ei, l'Assumpta tb en busca una -de brúixola-. Jo, la de la foto, la vaig trobar sense buscar.... és una altra forma de tenir una brúixola, deixar que sigui ella qui et troba.

Jo estic contenta que tu m'hagis trobat a mi!!!! Gràcies per venir i comentar :-)))

horabaixa ha dit...

Hola Bruixoleta,

Et diré que per a mi, l'ànima i l'esperit es totalment poetic. No hi penso amb la religio. Crec que son paraules que reflexen coses que es fan amb el cor.

Es refereix a algo que no és material. I ja está, no li dono més voltes.

Jo aquest estiu vaig patir un accident semblant. Creu-me en aquell moment creus que tot pot acabar, depens en part de la sort. I com aquest, t'en podria explicar-ne d'altres. Som febles i vulnerables. I tan poqueta cosa.

Una abraçada

Gatot ha dit...

em temo que racionalment i científica estic d'acord amb en XeXu, bruixoleta...

hi ha però un aspecte que sembla o pot semblar poc significatiu però que per a mi no ho és: la vivència personal d'episodis concrets, que ens fan donar un sentit o un altre a una paraula...

fa anys que m'inquieta la capacitat del llenguatge sobre la percepció mental i emocional de la realitat; com és possible que els gallecs, només per tenir el concepte de morriña a la seva llengua, puguin tenir una sensació -més o menys col·lectiva- diferent de la nostra enyorança? potser per les pròpies vivencies en un temps? en un país?

jo -ara també ateu- vaig viure en alguna època sentiments i sensacions molt positives i molt negatives en relació a la religió, a la "presència" de Deu i a la del Diable... segur que aquelles vivències em van deixar un pòsit difícil de transmetre verbalment;

he llegit fa poc una frase que deia alguna cosa semblant a això: "els humans, per trobar algun sentit, hem de tocar fermament de peus a terra sense deixar de mirar les estrelles"

em sembla que un dels conceptes que encara no està gaire ben resolt per les "ciències" és la voluntat de trascendència humana... aquesta voluntat sembla comuna a diferents races i cultures i no necessàriament lligada al llenguatge ni a un concepte concret: potser cada tribu, cada grup, cada il·luminat va triar un concepte diferent per referir-se a lo mateix...

aquests darrers dies he trobat no sé si per casualitat o per causalitat un punt d'inici d'aprenentatge personal; ni crec que sigui la "gran solució" de res, ni tampoc res a no tenir en compte; es tracta de la logoteràpia i la anàlisi existencial

he volgut compartir-ho també amb tu i amb els i les que et comenten;

perdona'm la parrafada... la acabo amb una frase d'uns lames tibetans:
"mil monjos, mil religions"

o com diem en català:"tants caps, tants barrets"!

petons i llepades anímico-trascendents-comunicatives!

labruixoleta ha dit...

HORABAIXA: no et pensis, que jo no tinc molt clar ni què és l'ànima i com es comunica. Ni tan sols si existeix en realitat, de forma material. Però és com una sensació. I segons com, em sembla que em transmet informació. Potser és el llenguatge del cor, o és pura poesia. Però és algo que et fa reaccionar. Igual com la poesia. No sé pas.

Ostres, vas tenir un accident? però et vas fer mal?, espero que fós com el que explico. Sobretot, un susto.

Som febles, i vulnerables i poqueta cosa. I forts, i valents i molt grans. I tot això a la vegada. Què curiós eh?

Una abraçada! :-))

labruixoleta ha dit...

GATOT: ep! que l'opinió d'en Xexu a mi em sembla perfecta! Jo sóc la primera que no tinc massa idea de res de tot això, i qualsevol informació i punt de vista em sembla tan bo com un altre.

Això que dius de la forma com el llenguatge influencia la realitat, és un tema increíble i molt, molt interessant. M'agradaria trobar algun llibre que en parlés.

Pel que fa a les religions, jo ja dic que aquesta sensació de que hi ha una part de mi mateixa que no acabo de sentir que sigui ni el cos ni la ment, la tinc i crec que no em cladria cap religió per explicar-la. Però llavors he de pensar que no existeix, pq ningú més en parla?.... tret de la poesia, que sembla que sí que la pot tocar.

I pel que fa al tema de l'ànima, igual com amb tantes coses, mil persones, mil opinions.

Però sempre acabes trobant "ànimes" afins amb qui saps que t'entens malgrat que sembli que no.

I ja pots parrafadejar, que no m'agrada ser la única! ;-)

Una abraçada :-))))

Tocat del cargol ha dit...

Mireu, el meu cap és científic i el meu cor és emocional i el meu estómac és visceral. Per mi, hi ha quelcom més, una energia, una connexió, una sabiduria que trascendeix a tot. Em sento sense paraules per definir-ho, perquè la manera de veure-ho és l'experiència i això ja és cosa de cadascú. Jo crec en la bioquímica, i en els processos que hi han quan sentim una sensació, o una emoció, o un pensament. I en les reaccions i circuits i transmissors que tenim a dins. I també aquest sentiment de formar part de tot, de saber que estic viu. Què fa que una cèl.lula, de cop i volta, en siguin dos?
Molt bó bruixoleta! Preparant ja l'hivern?
Salut!

labruixoleta ha dit...

TOCAT DEL CARGOL: Ei, me n'anava a dormir que és tardíssim (sempre se'm fa massa tard), però t'he vist per aquí i m'ha fet il.lusió! :-) En l'hivern no hi penso pas, que no m'agrada el fred, posats a saltar la tardor, jo ja penso dirèctament en l'estiu que ve!
Em sembla que has fet una bona descripció de tot plegat: cap-científic, cor-emocional i estómac-visceral. I no sé si aquesta sensació de formar part del tot, d'estar connectat, d'energia, és el que podria jo anomenar ànima. A fi de comptes com dius tu, és cosa de cada ú.
Salut! :-)))