Diuen que es reconeix a un Buda perquè només la seva presència, senzillament el fet de ser-hi a prop, inclús potser observar-lo, ja et tranquil.litza, i t'omple d'una agradable sensació de benestar...
Per l'equilibri d'un ésser que es manté ben arrelat en contacte amb la Terra i alhora s'eleva fins acariciar el Cel...
Diuen que es reconeix a un Buda per la perfecció de la seva serenitat, la lluminositat que irradia la seva figura i la pau que emana...
Fa uns dies vaig sentir una persona que deia que sempre havia tingut la sensació que "els arbres, són budes reencarnats...".
23 comentaris:
Que bonics els arbres. Budes rencarnats? No ho sé però que transmeten totes aquestes coses, sí!
si alguna vegada em vaig apropar al budisme em va captivar, sobretot, la diferència de percepció que se'n derivava... i em va sorprendre trobar imatges gegantines dels budes...
des de el meu imaginari, la recerca o la vivència del no desig es relaciona amb un buda minúscul, més relacionat amb la natura dels insectes que no pas amb la potència dels mars, les grans muntanyes o els arbres mil·lenaris -per més que la natura, en escenaris aclaparadors, ens redueixin a insectes a naltros mateixos-.
m'agrada pensar, sentir, el desig com a sentiment natural... i no tant com a extraordinari... per més meravellós que pugui ser desitjar veure o sentir immensitats...
mecatxis, bruixoleta... que vinc de sentir uns rínxols lliscant...
a frec... et sembla que, ara mateix, em podria impressionar una posta de sol?
naaaaaaaa... ara mateix... me'n vaig de puntetes a buscar els rínxols altra cop...
bona nit, guapeta!
En tot cas somn magnifics monuments de la natura.
Els altres no ho sé, però els bao-babs sí que tenen una retirada a Buda...
bruixoleta...
si no fos perquè a vegades t'he vist alterada, pixant-te de riure, o corrent al voltant de la taula, saltant per damunt de les cadires... diria que ets una "buda"!
tantes vegades, me tranquil·litzes...
m'agrada molt això que expliques dels arbres... com l'infinit o l'equilibri de totes les direccions.
una abraçada, carinyeta
Carme: realment sí que transmeten totes aquestes coses els arbres.... que no sigui que els budes, són arbres reencarnats...:-)
GATOT: tens raó, la natura en escenaris aclaparadors ens redueix, que no vol dir que ens faci sentir insignificants, però jo vaig tenir aquesta sensació de ser un puntet minúscul un cop que vaig veure una pel.lícula sobre la Terra on sortien enormes paissatges espectaculars. I pel que dius del desig jo crec que és un sentiment natural i segons com ens pot fer sentir la imnesitat dins nostre encara que siguem petits puntets enmig d'un univers infinit. Una posta de sol al costat d'uns rínxols...segur que seria impressionant! Una abraçada :-))
STRIPER: bona definició, magnífics monuments, obres d'art de la Natura!
XEXU: els bao-babs són realment especials. Conec una persona que ha estat a Madagascar fa poc, i les fotografies que em va ensenyar de la posta de sol entre bao-babs, eren precioses! :-)
IRUNA: corrent al voltant de la taula i saltant per damunt de les cadires??? jajajaa!!! d'això ja deu fer molt, que ara no estic tan en forma! ;-). Lo d'estar alterades o pixar-mos de riue es veu que es manté al llarg del temps, i diria que és un tipo d'alteració que compartida i rient, a mi tb me tranquil.litza. Serà que som petites budes en moviment exterior i interior constant? Tinc ganes d'estar amb vatros més temps seguit pq enmig del moviment, sempre tinc una agradable sensació de pau al vostre costat. Bessitos als 3 :-)***
El teu blog a vegades em fa pensar en un espai relaxat on la gent entra a meditar... Tu fas una proposta i els demés la llegim, la pensem, mirem les imatges i sortim més calmats, com si haguéssim rebut una mica d'equilibri :-)
I parlant d'imatges... precioses les d'aquest article!!
Mai hi havia pensat en la serenor i pau que poden despertar els arbres.
Ves a saber, es poden reencarnar en el més insòlit.
Les fotos, precioses.
ASSUMPTA: gràcies! és molt bonic això que dius! I mira, aquest post que precísament va ser inspirat en la frase que una altra persona va dir, m'ha fet pensar a mi tb, pq avui, cap a les 10 quan tornava cap a casa, caminant per un carrer fred i sense gent, de sobte he sentit el so que feien els arbres amb el vent, m'he parat un moment a mirar-los i tb he sentit una sensació de calma. I les fotos d'aquest article... jo que mai enllaço la font d'on trec les imatges, en aquest cas ho anava a fer, però al final no, i ara ja no sé torbar-les... espero que em perdonin els autors. Una abraçada! :-)****
RITS: jo ja hi havia pensat algun cop, potser per això aquesta frase em va entrar molt bé de seguida. El proper cop que tinguis un arbre a prop fixa't-hi bé i a veure què et transmet... segurament serà tranquil.litat. I les fotos són realment boniques, sí! :-))
Quanta serenor, em vull abraçar a aquests arbres.
Hola Bruixoleta... jo no hi entenc massa d'això però la veritat que al llegir-ho hi he trobat relació i a més veient els exemples de les fotogràfies... impressionants i serens :)
ESTRIP: doncs mira, fa temps vaig conèixer un mestre de tai-txi i li vaig preguntar si podia fer algun exercici quan sortís de la feina per treure'm el cansament, i em va dir que sempre que pogués caminés una estona descalça per un terra natural, per la sorra o l'herba, o que m'assagués al costat d'un arbre, inclús que l'abracés, que fer això relaxa i descarrega tensió. És difícil fer-ho en una ciutat, però se'm va quedar gravat. Una abraçada :-)
CESC: sí que sembla tenir relació, i realment, només mirar les fotografies ja aporta certa calma. Potser els que vivim en una ciutat, tenir a casa alguna imatge bonica d'una arbre, ni que sigui en fotografia o pòster, i mirar-lo tranquil.lament una estona, ja ens fa sentir millor :-)
Una metàfora preciosa...i quins baobabs, que preciosos...
Bruixoleta,
fa una setmana que tinc els budes gegants a les altres llums del camí...i cada vegada que em remiro l'iconilla esmirriada que m'apareix a la barra lateral del meu blog amb aquest arbret tant preciós...se'm fa un somriure d'orella a orella!
Branquetes per estrenar la primavera!
Preciós, les fotos brutals, fins i tot mirant una imatge puc sentir una sensació de tranquilitat molt agradable...
M'encanta la foto de la brujoleta!
Un plaer coneixe't!
Nymnia
Si vols algun dia passa per el meu món, he fet un brake, però ara que ja puc, tornaré. Si passes n'estaré encantada!
ZEL: sí, jo quan ho vaig escoltar vaig tenir molt bones sensacions. I els baobabs, són realment preciosos. Una abraçada :-)
FANAL BLAU: és que els arbres són preciosos, ni que sigui veure'ls fotografiats ja transmeten calma. A mi se'm dibuixa un somriure en llegir el teu comentari. I per estrenar la primavera, les branquetes, genials! :-))
NYMNIA: sí que transmeten sensacions molt agradables les imatges. Doncs jo encantada si t'agrada tb la foto de la bruixoleta. Gràcies per venir per aquí i benvinguda! Jo ja he vingut fins al teu bloc, de moment en siilenci, però hi seguiré venint! Una abraçada
Holaaaaaaa!! :-))
És clar que NO és trampa investigar a Google per endevinar els llibres, xiqueta :-) D'això és tracta... de buscar, de posar paraules, de lligar una cosa amb l'altre :-)
Jo no puc dir res (sóc més capaç de copiar a un examen que fer trampes en un joc així jeje) però sí que t'animo a que vagis entrant a tots els blogs que participen i vagis investigant i enviant respostes a Jesús M. Tibau jeje
És molt divertit!!
Jo també, totes les que he trobat fins ara ha estat amb Google, per suposat :-))
Smuaaaaaaaaaaaac
ASSUMPTA: doncs seguiré investigant! ... amb el google, tot és més fàcil :-)))
Hola Labruixoleta,
m'ha agradat molt la teva reflexió. El que et puc dir es que quasi sempre que vaig a la muntanya o em trobo al bosc abraço un arbre i acosto l'orella per poder sentir el soroll interior que desprén, es una passada la força vital que transmeten.
M'agrada molt el teu blog, fins aviat
A mi també em dóna calma llegir-te.
Quasi tanta com el darrer arbre que vaig abraçar: una olivera de més de 400 anys, imagina't les coses que ens podria explicar!.
Fantástico trabajo.
Las fotos san muy buenas, pero las colores san tambien muy hermosos.
Abrazos.
MIMI: abraçar-se a una olivera de 400 anys, poder-ne sentir la força vital i escoltar tot allò que desprèn el seu interior ha de ser una experiència molt especial. Gràcies per passar per aquí :-))
DAVID SANTOS: las fotos son preciosas, pero no las hice yo, las encontré buscando por el google pero no se llegar otra vez al sitio donde las vi, làstima, pq me gustaría enlazar la fuente. Un abrazo!
Bingointernet casino
Publica un comentari a l'entrada