Un dia vam anar a esquiar amb una amiga. Tot i que jo ja havia esquiat un parell o tres de cops feia moltíssims anys, era com començar de zero. Ella era el primer cop que ho provava.
Jo, prudent, anava baixant amb compte de no caure i vigilant no topar amb ningú. I no vaig caure ni vaig topar amb ningú.
La meva amiga no parava de caure, però s’ho va passar molt bé.
Aquell dia no crec que passéssim de les pistes verdes, i com a molt una de blava fàcil.
Ella hi va tornar més dies, i no va trigar a baixar per les negres.
Jo no hi he tornat des d’aquell dia, pq no m’entussiasma gaire. Però em vaig quedar convençuda que si m’hagués llençat sense por a caure, i hagués caigut uns quants cops, potser li hauria perdut la por a caure i m’hagués agradat més esquiar. I hagués tornat algun altre cop i potser ara, en sabria.
Qui sap. Tampoc és que tingui cap interès en l’esquí. I potser quan algo m’interessa prou, ja m’hi llenço sense pensar en les possibles caigudes. No ho sé.
Jo, prudent, anava baixant amb compte de no caure i vigilant no topar amb ningú. I no vaig caure ni vaig topar amb ningú.
La meva amiga no parava de caure, però s’ho va passar molt bé.
Aquell dia no crec que passéssim de les pistes verdes, i com a molt una de blava fàcil.
Ella hi va tornar més dies, i no va trigar a baixar per les negres.
Jo no hi he tornat des d’aquell dia, pq no m’entussiasma gaire. Però em vaig quedar convençuda que si m’hagués llençat sense por a caure, i hagués caigut uns quants cops, potser li hauria perdut la por a caure i m’hagués agradat més esquiar. I hagués tornat algun altre cop i potser ara, en sabria.
Qui sap. Tampoc és que tingui cap interès en l’esquí. I potser quan algo m’interessa prou, ja m’hi llenço sense pensar en les possibles caigudes. No ho sé.
14 comentaris:
M'adono del temps que feia que no publicaves aquí, i em sap greu i tot. Sort que et tenim a la teva altra casa.
Diria que sense voler trobes una metàfora perfecte de les maneres d'entendre la vida, però sent tu, ni de conya em crec que ha estat sense voler.
M'ha agradat molt aquest post, és fantàstic. Qui ha rebut uns quants cops sol anar amb peus de plom, i qui no sap de què va, s'hi llança de cap. Jo et podria aplicar l'exemple dels castells, sobretot amb la canalla. Un cop has caigut d'un castell, mai més les tindràs totes. En canvi, quan no has caigut, puges sense cap por.
A la vida passa igual, però ja no dic res més, perquè el teu post parla per si sol. Qualsevol cosa que digui no servirà per dir res que no hagis dit tu ja.
M'agraden les metàfores, però deixant-les a part, (o potser no del tot) a mi amb l'esquí m'ha passat una cosa semblant. Jo hi vaig arribar a anar molts cops, però mai no em va agradar gaire, la prudència per no caure, o la por de caure, com vulguis, era sempre més forta que el plaer de deixar-me anar. Vaig plegar d'anar a esquiar perquè no m'importava gaire fer-ho, en canvi en altres aspectes que no he volgut deixar de banda, crec que he après a no tenir tanta por de caure... i a gaudir de les experiències.
No se que dirte jo et confeso que no esquiat mai.
doncs la primera vegada que vaig anar a esquiar, si que tenia por a caure, però m'era igual. I vaig agafar tanta velocitat en una baixada, que me'n vaig fotre una de ben grossa.
Potser m'hagués fet falta una bruixoleta!
Jo no he anat mai a esquiar, és una cosa que no m'atrau gens... però, en canvi, m'agradava patinar i no hi tenia pas massa por... No en sabia pas massa, però tampoc era torpe... patinava el suficientment bé com per passar-ho bé.
A mi la por, terror, pànic me la fa l'aigua... i és perquè em vaig endur un ensurt molt, molt gran de petita.
Malgrat tot, em nego a pensar que "mai perdré la por"... sempre penso que, potser algun dia seré prou valenta :-))
Vaig intentar-ho i em vaig retirar perquè no m'aportava prou gaudi. No vaig perdre la por i em podia la rigidesa corporal que era la que em feia caure. M'estimo més trepitjar la neu amb les botes.
No m'emprenya gens, no disfruto esquiant, però disfruto amb moltes altres coses.
És bo que ens coneguem les pors, però hi ha "pors" (com la de saber esquiar o no) que no em fa gens ni mica de "por" tenir-la!
Bé, de les caigudes se n'aprén, i molt, però si pots decidir en quins aspectes caure, com en aquest cas amb la neu, hi ets en el teu dret, de caure se n'aprén però toca quan i on toca.
Els orientals diuen:
"Així és la vida, set cops avall, vuit amunt"
Penso que així ha de ser a la vida, que cada caiguda ens enforteix, però noia en això de deixar-hi una cama o un braç esquiant, potser millor no insistir-hi tants cops, si d'entrada no agrada massa, oi? ;-))
Petonets
Caure i tornar-se a aixecar.
Tot un aprenentatge. Jo també sóc de les que em feia por caure esquiant, i reconec que esquiar amb tanta prudència no és gaire divertit... més aviat pateixes molt!
Com tu, no hi he tornat però he après a llençar-me sense tanta por per altres "baixades" de la vida i reconec que ha valgut la pena.
Petonet!
XEXU: m'has fet pensar que l'experiència amb els castellers tb ha de ser molt enriquidora pel que fa al tema de les caigudes i de la por a caure. Jo he esquiat poques vegades pq tampoc m'atreu molt, i no he arribat a perdre la por a caure. Això és diferent del que tu expliques, pq ja és tenir por abans d'haver caigut, és com tenir por a allò que no ha passat però que saps que és fàcil que passi, i jo pensaria que si vas caient mica en mica li perds la por. Però tb pot passar com tu dius, i que una caiguda ja et crea certa inseguretat. Suposo que cada caiguda, cada persona, cada experiència és diferent, i potser allò que ens fa seguir endavant, és la il.lusió que ens fa l'activitat en sí, i llavors seguim i ens atrevim, tot i saber que podem caure i malgrat la por, les ganes poden més. I ja pots dir tot el que vulguis i més, pq segur que en aquest tema, i en molts altres tb, pots donar punts de vista i experiències que enriqueixen el que ja hi ha escrit :-)
CARME: tu que hi vas anar molts cops i dius que no vas perdre la por a caure, però que tampoc et va agradar massa esquiar, ni t'importava gaire, ja confirmes aquesta idea que quan trobem algo que ens agrada molt i que ens fa gaudir, la por segurament passa a un segon lloc, pq pot més el plaer de gaudir de l'experiència malgrat les pors que ens poguem anar trobant pel camí. Una abraçada! :-)
STRIPER: doncs si un dia ho proves, ja ens explicaràs què tal :-)
ESTRIP: així el teu cas tb demostra que el gust per algo, per exemple per la velocitat, fa que les pors, siguin igual. Així te la vas fotre grossa??? i què, vas agafar més por o et va agradar prou com per tornar-hi tot i la caiguda?... el proper cop, agafa una bruixoleta sí, que si vas fora pistes, o caus i et desorientes, segur que t'anirà bé! :-))
ASSUMPTA: i si patinar t'agradava molt, segurament si haguéssis caigut haguéssis seguit igualment, no? I pel que fa a la por a l'aigua estic del tot segura que si en tens ganes seràs prou valenta com per intentar-ho, el dia que en tinguis ganes, i només provar-ho ja és superar una gran por! Si t'hi capbusses ens ho expliques eh! Una abraçada :-)***
FANALBLAU: jo per la neu, tb prefereixo caminar que no pas esquiar. I si provem algo, i no ens agrada molt, doncs realment tampoc cal donar-li gaires voltes, pq hi ha tantes coses que ens fan disfrutar que no cal passar el temps patint amb algo que no ens agrada. I coincideixo amb tu, a mi la por a esquiar, tampoc em preocupa gaire. Gràcies per passar per aquí, i benvinguda! :-))
CESC: un resum perfecte. De totes les caigues se n'apren algo, però tb és bo poder decidir (tot i que no sempre podem decidir) en quins aspectes tenim ganes de fer l'esforç de superar les pors a caure i en quins casos no ens fa falta. Una abraçada!
MYT: m'agrada aquesta frase, set cops avall i vuit amunt. Ja és així la vida i tant. I si un dia ens aixequem i decidim que per aquell camí ja no val la pena tornar a caure, pq no ens agrada prou, doncs a seguir caminant per una altra banda, que la vida està plena de camins que ens poden agradar més! Sempre em fa moltíssima il.lusió trobar-te per aquí! Petonets :-)***
MAR: Caure i tornar-se a aixecar, sempre és un aprenentatge, sí, però el que val la pena és atrevir-nos a llençar-nos per les baixades que realment desitgem baixar pq segurament en aquests casos fins i tot les caigudes fan menys mal, pq és més important haver-ho intentant. I si a sobre disfrutem, ja és genial! Petonets :-)***
No crec que ho superi mai... però si ho aconsegueixo, t'ho explico segur :-))
Em van portar un cap de setmana a esquiar. Tots dos dies em vaig fotre una santa llet en sortir del telecadira que ens pujava a les pistes. El primer ho vaig intentar, prò el segon, després d'aixecar-me de la caiguda del telecadira, em vaig treure els esquís, me'ls vaig carregar a l'espatlla i li vaig dir a ma cosina «Seré al bar llegint. Ja em vindreu a buscar!».
Tot i això, sempre penso en una frase que vaig sentir un cop: «La por al dolor és més dolorosa que el dolor mateix.» No ho aplicarem a la por a caure esquiant i una cama trencada, perquè no crec que funcioni. Prò sí que funciona amb les coses de la vida! ;)
Petonets, preciosa!
Tinc clar que qualsevol cosa que impliqui agafar més velocitat que la que el meu cos pugui agafar de forma natural —caminant o corrent— em fa por. Em fa por caure perquè em fa por fer-me mal. No m'agrada el dolor i punt. I suposo que per això totes aquestes activitats no m'agraden. Potser si aprengués a viure-les sense por de caure, en gaudiria, prò llavors no tindria temps per cosir, llegir, dibuixar, escoltar música i tot d'altres coses que sí que m'agraden, que no em fan por i que no em suposen cap risc físic... a banda de punxar-me de tant en tant amb l'agulla o tallar-me el dit amb un full de paper! ;)
Estic d'acord amb el que dius. Hi ha coses que et fan tirar endavant, sense por a caure, aquelles que et mouen per dins i et revolucionen.
I les que no es veuen clares, doncs hi ha qui s'hi llença i hi ha qui no.
Les dues versions són respectables.
Altra cosa és quan encara que et mogui molt per dins la por superi tota revolució. Pot passar això? no m'agrada, xò crec que a mi m'ha passat més d'una vegada.
Me n'alegro molt que no et passi, i que quan una cosa realment et fa il·lusió, vagis a per ella encara que puguis caure. QUi no arrisca, no pisca!
Per cert, a mi tp em diu res esquiar, de fet no hi he anat mai. Sóc més de mullat.
ASSUMPTA: ahir mateix parlava amb una senyora que tenia pànic a l'aigua, i m'explicava la paciència que van tenir els monitors de la piscina, i que els deia que si en algun moment es posava tan nerviosa que s'emportaven una bufetada o una patada o un cop, la disculpéssin, i es veu que més d'un dia marxava enfadada jurant que no tornaria mai més. Però ja sap nedar. I mira, vaig pensar en tu. Suposo que és qüestió de tenir-ne moltes ganes i trobar algú que ens doni seguretat i tingui paciència. De totes formes, jo t'entenc, pq hi ha coses que em fan molta por i penso que mai la perdré, com anar en cotxe. Però qui sap... Si ho aconeseguim, ens ho epxliquem .-)***
NÚR: olé! per què patir esquiant quan es pot estar llegint tranquil.lament a la cafeteria??? Jo segur que hauria vingut amb tu. Que a sobre aquelles botes et fan moure com un robot i són molt incòmodes! Pel que fa a la frase que has posat i que m'ha agradat molt, mira, jo m'he trencat una cama, de fet, les dues, i sincerament, no recordo dolor, potser ho guardo al subconscient i encara és pitjor, no ho sé. Però de vegades m'emprenya més la por a la por, que el dolor mateix. I un altre cop torno a coincidir amb tu, prefereixo passar el temps amb activitats que impliquin menys risc... per això cosir tampoc és lo meu, pq tinc poca paciència i corro el risc de posar-me massa nerviosa! ;-) Petonets :-)****
RITS: doncs mira dius una cosa que tb és important, pq segurament la por pot arribar a fer-nos enrera inclús amb coses que ens mouen molt per dins, però la por ens paralitza. Jo tb crec que hi ha coses que per por, he deixat de fer i segur que hauria valgut la pena provar-ho, així que no sempre he arriscat. Suposo que de vegades cal parar-se a pensar una mica i valorar i mirar de trobar la manera de perdre una mica la por.
I pel que fa l'esquí, de la gent que ha anat comentant em sembla que som poc de l'esquí tots plegats. Una abraçada :-))
Publica un comentari a l'entrada