Erem la força que fa que hi hagi una força
Erem una tonada que no se sap com deu ser, i així, segur que no
Erem responsables de fer això perquè no es fa
Erem a tot arreu
Erem un fonament nou, possible a cara o creu
Erem la folla improvització i sa partitura escrita quan encara no s’havien vist
Erem els discutidors de l’ametlla amarganta a cada plaça
Erem dels que trobavem recanvis a qualsevol mena de món, real
Erem de preguntar-ho tot
I amb aire d’estar sempre a prop del riure, a prop del plor
"Fragments de la cançó: Terminal b, Enric Casasses i Pascal Comelade."
Potser cal escoltar la lletra sencera. Potser perquè l’Enric Casasses va néixer al 51. Però em fa pensar en quan jo era petita. En pares, tiets, els seus amics, mestres. Cantants, poetes, actors … Quan eren joves i jo petita. En altres temps. I barrejat, penso en si ara, ja no són així. Ara, com sou?. I també em fa pensar en ara, i els joves, o els grans. O la gent de la meva edat, d’aquí 20, o 30 anys, com direm que erem? Com som?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
20 comentaris:
20 anys és molt temps. Però sí que puc mirar 20 anys enrere, per exemple, recordo que llavors sí que anava a les cavalcades. Ara sóc com era llavors, però amb més bagatge i experiències, i així volia ser llavors. I sempre hi ha coses de les que avergonyir-se en mirar enrere, però ser fidel a un mateix ajuda a no tenir-ne tantes. Així que espero no passar massa vergonya quan em recordi d'aquí a 20 o 30 anys.
Erekm uns somiatruites ingenuos.
Jo encara ho soc i molt ingenuo.
Aquest senyor t'ha aportat molt eh... jo no hi vull pensar, ja m'ho pregunto de quan anys enrere...
De 20 anys ençà no he canviat pas massa, la veritat... m'hauries de demanar un temps més antic :-))
Si tu i la vida m'ho permeteu, ja t'ho diré d'aquí a 20 o 30 anys ;)
amb 65 o 75, espero no repapiejar massa, encara XD
XEXU: ufff... mira, jústament la vergonya és algo que d'aquí a uns 20 anys, m'agradaria no tenir tant. I això que si miro enrera veig clar que no em surt per res del que calgui avergonyir-se, però qui és vergonyós és vergonyós. Potser com tu dius sovint, és cosa de la bioquímica o la genètica. Així ets com volies ser fa uns anys, què bé!! És important ser fidel a un mateix, i tant :-))
STRIPER: així no has perdut ni la innocència ni la capacitat per somiar? Genial! :-)
CESC: una altra opció és respondre-ho sense pensar, i segur que encertem més. Una abraçada!
ASSUMPTA: com eres fa 40 anys?
TRINI: i jo esperaré la teva resposta d'aquí a 20 o 30 anys ;-)
jajajaja fa 40 anys era com la nena de la foto, la que té la nineta en braços :-))
ASSUMPTA: moníssima!! :-)))
D'acord amb tu Bruixoleta, l'Assumpta moníssima! Sempre ho penso!
L'Striper té raó, erem uns somiatruites, la meva generació, (jo sóc com l'Enric cassasses gairebé, del 52) pensèvem que podríem canvia r el món. Ara ja he vist que els de la mev a generació, han esta t al poder i el món no ha canviat. Per tant sí, estic una mica decebuda que tanta gent hagi oblida t els somnis. Però a nivell personal, jo també he canviat, però en una altre sentit, he estat cada cop més capaç de ser jo mateixa, sese importar-me tant el que pensen els altres. I aquest camí m'ha estat agradable de fer. Sí, afortunadament tots hem canviat. Si no ... quin avorriment!
Ai, jo sóc del 54, erem somiatruites? No, em sembla que sabíem i sabem el que volíem i el que volem perquè encara no ho hem acnseguit, i pel que sembla, volem força el que fa falta...
CARME: sí que està moníssima l'Assumpta eh! Així tu ets de la mateixa generació que en Casasses? Aquesta idea de poder canviar el món, em sembla que tots l'hem tingut en algun moment que altre. De fet, anar aconseguint ser un mateix, sense estar tant condicionat pels altres és un camí molt agradable de fer, segur. I si tots ens anem sentint cada cop millor amb nosaltres mateixos... mica en mica, potser el món també va evolucionant. De fet, el món també canvia molt de pressa. A veure si ho fa en el sentit que tots somiem! :-)***
ZEL: tens raó, crec que la Carme tb estarà d'acord amb tu. Segur que entre els somnis es barreja la força per aconseguir-los, i la feina perquè es vagin fent reals. Suposo que el món no es canvia de cop, sinó amb els petits esforços del dia a dia. El teu bloc n'és un bon exemple. Una abraçada :-))
M'agrada molt l'Enric Casasses, bruixoleta, sempre em sorprens positivament quan entro al teu espai amb gustos compartits.
Com som? Penso que és realment un tresor quan un va descobrint l'essència del que "És", sense la necessitat del "Com el veuen", i si a més no desagrada el que es va creant, a gaudir dels canvis que ens va acostant la vida, no et sembla?
Una abraçada immensa
MYT!!! quina il.lusió!!!!
T'agrada l'Enric Casasses també? jo el vaig descobrir fa poc, amb un cd on recita poesia amb la música d'en Pascal Comelade, i la barreja és molt xula.
És veritat, anar-nos coneixent a nosaltres mateixos, més enllà de com ens condiciona la imatge que tenen els altres, és un gran descobriment i un tresor. Si ens agrada el que es va creant, és bo gaudir-ne, i si no ens agrada sempre es poden fer canvis.
Una abraçada! i ara vinc impacient al teu bloc, a veure si has escrit algo! Petonets :-)*********
Holaaaaaa!!!
vinc a deixar una salutació i veig que m'esteu piropejant jaja :-))
Ai, com es canvia amb els anys, eh? Moníssima fa 40... jajaja
Petoooooons!!!
De tant en tant passo a dir hola :-))
ASSUMPTA: i sempre em fa molta il.lusió trobar-te quan passes a saludar. El proper cop que hi vingui jo per aquí, serà per escriure un post, que ja fa molts dies que no ho faig. :-)****
Hola bruixoleta,
Com som?
Vaja una pregunta a aquestes hores de la nit.
Una abraçada
Molt bé :-)))
Bona nit! ;-)
Publica un comentari a l'entrada