6 de gener del 2009
Creure i no creure, tot alhora.
Aquest any, es veu que l’esquimalet li ha dit a la seva mare que "els Reis, no existeixen”. “Ah, no? I qui porta els regals?”. I ell, amb la mateixa seguretat amb què afirmava la primera frase li ha contestat “que, bé, que els regals els porten els Reis igualment”.
I just ahir, quan anaven a veure arribar els Reis (que vénen d’Orient) pel riu, casualment, se’ls van trobar, molt abans que arribéssin, per un carrer on no hi havia gent, i van tenir la sort i la il.lusió de poder-los parlar i donar-los la carta allí mateix. I res, que després de parlar amb els Reis, que ja hi eren, se n'anaven a veure'ls arribar, pq és clar, arriben pel riu...
Un dia, algú em va dir que havia llegit un article, que deia que a les persones que creuen en Déu, els passa algo semblant a això que els passa als nens amb els Reis. Que saben que no existeix, i creuen que existeix, a la vegada.
Jo personalment, no hi estic d’acord, pq estic convençuda que, hi ha gent que creu en Déu amb la seguretat i la certesa que existeix. També hi ha qui té la certesa que no existeix. Però segurament sí que hi ha molta gent que està al límit, dins una opció on creus i no creus tot alhora. Jo mateixa, en algun moment, m’he trobat en aquest punt, i és curiós, però és així.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
18 comentaris:
tot alhora, perquè no? Així som les persones. Un bona comparació amb l'esquimalet. Deu seu que no volem perdre segons quines il·lusions.
Si, tens raó hi ha de tot. Hi ha qui creu fermament i ha qui està convençut que no creu res de res i també hi ha qui està al límit d'una cosa i l'altra. El meu fill quan era petit era dels qeu creia fermament i es resistia a saber la veritat dels reis, del ratolí Pérez i totes aquestes coses. Un dia ho explicaré al blog perquè va ser molt divertit.
bruixoleta...
també penso que hi ha de tot. i compartixo amb tu el què comentes després. moltes vegades, qui "creu" completament, creu tant, que li sembla impossible que algú no cregui en res; i qui "no creu" completament, pensa també impossible que algú cregui del tot. però, entremig, hi ha altres opcions... se pot creure i no creure, tot alhora, com dius al títol del post, i com li està passant a l'esquimalet; se pot ni creure ni no creure; i també es pot creure, o no creure, sense "saber" res més, o pensant que... vés a saber.
noia........
feia temps que no et comentava, i este és un d'aquells temes que, sense jo creure-hi, l'hem "mamat" infinites vegades :)
una abraçada molt gran, bruixoleta
ei... m'agradaria molt llegir això que explica la carme de son fill quan era petit!
Estic d'acord amb tu, bruixoleta. Jo també estic en aquest límit. Havent superat moltes coses que ens han volgut fer creure, un sempre acaba pensant què coi hi havia abans de la gran explosió, i quin és el sentit que ens estiguem escarrassant aquí per organitzar un sistema de vida dins d'un univers de vésasaberquántes dimensions... en aquest punt, potser per pura ignorància o impossibilitat de saber, sempre em queda el dubte...
Jo tinc un amic que treballa com cristia de base a una parroquia i ha molta gent que ho fa i fan una feina encomiable i mes enlla de la jerarquia religiosa i de un Deu sempre m'ha dit que creu en una vida per tothom de respcte, dignitat i amor.No se si contesta els teus dubtes pero aqui et deixo el comentari.
No trobo que sigui una frase gaire encertada, almenys no penso que als creients els faci massa gràcia. Segur que hi haurà gent que hi creu a mitges, o fins i tot que hi creuen quan els interessa només, però em penso que hi ha moltíssima gent que hi creu fermament, que saben, de fet, de l'existència d'un ens superior. La fe és una cosa molt forta, encara que molts de nosaltres no la tinguem.
Existir existeix, però no sempre és com ens ho diuen crec, però també existeixen els reis d'alguna manera :)
Trobo que la persona que va dir la frase aquesta de que els creients "sabem que no existeix Déu" però a la vegada creiem que existeix ens va tractar una mica com a imbècils... una mica?... no, potser molt...
Si jo SABÉS que Deú no existeix, no seria creient... més clar impossible. És ser idiota creure en alguna cosa que SAPS que no existeix.
Com m'agrada donar el benefici del dubte a la gent, doncs vull pensar que potser l'articulista volia dir alguna altre cosa i no es va expressar bé.
Què alguns creients tenen dubtes? Ah, caram!! això és molt diferent!!
Què volia dir això? No sé...
En quant als Reis, recordo el primer any que que jo ja SABÍA qui eren els Reis... Jo, nascuda al desembre, tenia la "desgràcia" en alguns temes de ser sempre la petita de la classe, la qual cosa va fer que les altres nenes em diguessin el què quan encara era petitona. Tenia SET anyets :-(
Doncs, deia, que el primer any, tot i saber-ho, encara vaig estar esperant a veure si, a més dels regals que posaven els pares, resultava que, finalment, els Reis sí que existien i em deixaven alguna sopreseta jeje :-))
Aclaració :-))
Acabo de dir que és ser IDIOTA creure en alguna cosa que saps que no existeix. Això no val quan tens set anys i es tracta dels Reis... per suposat jajaja...
Aclaració segona :-))
Tampoc val quan en tens quaranta-set... i també es tracta dels Reis...
Perquè jo hi crec en els Reis...
Bé, és que de fet, els Reis existeixen...
això de creure a mitges... no sé, em sona estrany, o creus o no creus.
Altra cosa és que estiguis d'acord amb un munt de coses de l'esglèsia que facis o desafacis més o menys, que ho entenguis tot o no entenguis gaires coses.
I jo que moltes coses no tinc massa clares i que m'interpel·lo i enfado sovint, una vegada em van dir que canviés Esperit de Déu per amor de Déu, i des d'aquell dia vaig entendre un munt de coses.
Creure en els reis és màgia, però alhora és creure que hi ha qui et cuida, qui et porta el millor que té per tu, que t'estima. I qui no vol creure en això?
Jo també vaig trigar temps en voler acceptar la realitat
ESTRIP: és potser una mica com si el cor, o les il.lusions, ens diguéssin una cosa, i la raó una altra, i ho vivim tot plegat com una barreja que existeix simultàniament, no ho sé... Però sí, de vegades, així som les persones.
CARME: és que quan ens han fet creure en l'existència d'algo, ens costa tant que de sobte, ens diguin que no és cert, i a sobre, els mateixos que primer ens ho han fet creure... De fet és com que et desmonten una il.lusió, però molts nens ho compensen amb la satisfacció de pensar que el "descobriment d'aquesta veritat" els fa ser més grans, i això tb els agrada. Seria genial que ens expliquis l'experiència amb el teu fill.
IRUNA: suposo que quan estem en aquest punt intermig és quan se'ns desmonta algo en el que creiem del tot, i durant un temps ens movem entre les dues opcions. I el mateix, quan mai haviem cregut en algo i de sobte descobrim que potser sí que existeix i també estem com entre dos extrems. I evídentment tb hi ha qui es troba en una de les opcions, sense confusió i ho té molt clar. M'agrada trobar-te per aquí. Bessitos :-)***
LAURA: suposo que dins el dubte, ens podem trobar que no acabem de creure ni una opció ni l'altra. Potser en algun moment ens decantem més cap a un costat. I de vegades podem creure en dos opcions oposades. Això, de vegades passa, i és curiós. Potser caldria analitzar-ho més profunda i extensament.
STRIPER: un dels temes més interessants a l'hora de parlar de Déu i de les Religions, seria el de com ho interpreta cada ú. Pq de vegades sí que s'associa la religió a una forma de respecte, i amor entre les persones, i llavors no entra en contradicció amb allò que creuen molts ateus. Suposo que abans de parlar d'un tema, caldria definir clàrament els conceptes pq quedés clar que tothom parlem del mateix, o que tothom tenim clar de què parlem. I potser tots estariem més d'acord en més coses.
XEXU: segur que no és una frase gens encertada per a un creient, pq hi ha molta gent que no només té fe, sinó que també hi creu d'una forma racional i fins i tot a partir d'experiències pròpies.
CESC: suposo que això ja depen de les creences de cada ú, però com dius tu, tot plegat és molt personal, i el més important és arribar a treure'n conclusions pròpies, pq si se li vol fer creure a algú, qualsevol cosa, només pq ens diuen que és així, sovint es crea l'efecte contrari. També existeixen els reis d'alguna manera... m'agrada aquesta frase :-)
ASSUMPTA: d'aquest article, me'n van parlar fa mesos, i he d'aclarir que potser qui ho va escriure no va fer servir les paraules que he posat jo, però diria que la idea ja era més o menys la que he intentat transmetre. Quan m'ho van dir, jo estava llegint la Bíblia, intentant entendre i conèixer, i si t'he de dir la veritat, a mi també em va semblar ofensiu o insultant. Però és només la visió d'algú, amb qui es pot estar d'acord o no. Jo tampoc hi estic d'acord pq estic convençuda que la gent "creient" no tenen aquesta mena de "contradicció". Però el que sí que veig és hi ha gent que es pot trobar en aquesta mena de punt en què segons com et sembla que algo no pot ser possible i a la vegada tampoc ho trobes impossible. Llavors se't barregen moltes coses. A mi, en alguns moments, em passa això. És un tema tan complexe, com complexes som les persones de vegades. I segurament trobariem tantes opinions com persones hi ha al món. Els Reis existeixen... és possible! :-)***
RITS: sí, és estrany, però de vegades creus, de vegades no creus, i segons com estàs al límit i creus i no creus tot barrejat. I això passa amb moltes coses de la vida, no només en temes religiosos. I això que dius, que segons com s'expliquin les coses pots arribar a conclusions diferents, el mateix que li deia a l'Striper sobre Déu, si entenem els Reis, com la idea d'algú que ens estima, ens cuida i ens vol donar el millor, tots hi voldrem creure. Com ja he dit abans, caldria tenir clar que quan parlem sobre algo, tots estem fent servir el mateix llenguatge. Potser s'hauria de començar per aquí, i tots ens entendriem més.
Apunta'm a la llista, nina, que jo també nedo o, millor dit, m'agrada nedar entre dues aigües.
Definitivament, tu ho expliques molt, molt millor que el de l'article :-)))
Entenc perfectament aquelles persones que, com tu dius (i utilitzo les teves paraules perquè em sembla que ho expliquen perfectament) segons com et sembla que algo no pot ser possible i a la vegada tampoc ho trobes impossible.
El que semblava dir l'articulista és que tot i SABENT que Déu no existeix (ningú pot "saber" això) hi volem creure...
I tant que els Reis Mags existeixen!! :-)) no diu l'esquimalet que els regals els porten els Reis? :-)
l'esquimalet no s'equivoca...
i quan l'esquimalet es faci més gran... hi haurà altres nens i nenes que asseguraran que els Reis existeixen...
i no sabem tots que els nens son els que diuen la veritat? :-))
TRINI: sempre em fa molta il.lusió trobar-te per aquí!!! :-)))
També t'agrada nedar, entre dos aigües? T'apunto a la llista pos!! Bessitos :-)***
ASSUMPTA: de fet, consti que això del "sabent", ho vaig posar jo, i segurament el de l'article no ho va dir així, però vaja, que ja ens entenem, que la idea ja era aquesta de dir que qui creu en Déu, creu i no creu, una mica això que els passa als nens amb els Reis, i l'error d'aquest article, segons el meu punt de vista és voler donar a entendre que qui creu en Déu, en realitat tampoc s'ho creu del tot. En el cas que qui ho escrivís fós ateu, suposo que també li semblaria ofensiu, o no estaria d'acord si li diguéssin que no creu, però que en el fons, o en realitat, sí.
I tens raó... els nens sempre diuen la veritat, i si ho diu l'esquimalet... no seré pas jo qui li porti la contrària!!
Una abraçada ben forta :-)*** ♥
Sempre que hi han novetats, passo per casa teua. Però no sempre tinc prou empenta per comentar o ja em va bé llegir-vos i prou. Però venir, vinc. :)
bon comencament
Publica un comentari a l'entrada