9 de gener del 2009
ALLÒ
"Allò, que distingeix de les persones, als altres animals, és que aquests altres, si més no que se sàpiga, no tenen, res que pugui, de lluny, ni comparar-se, a la Mare dels Déus Desamparats, a la barca d’en Pere, a les Tres Creus, ni a la ruleta russa. Però passa, que no se sap, com ara les muntanyes, que sense dir-se res se senten i s’entenen bé les unes amb les altres, no tenen ulls i es coneixen de lluny (…)"
Escoltar la lletra d’aquesta cançó, d’Enric Casasses (Allò), m’ha fet pensar que una altra cosa que distingeix de les persones, als altres animals, és que els altres, que se sàpiga, no tenen la capacitat de, crear, un món, on les muntanyes es poden escoltar entre elles i conèixe’s.
Diuen que Déu ha creat a les persones a imatge i semblança seva. Però veient la gran capacitat creativa o creadora de les persones, que som capaces de donar vida a una muntanya i fer-la escoltar. Que som capaces de crear tot un món a imatge i semblança nostra…
… no serem les persones qui hem creat un Déu, a imatge i semblança nostra? Un ésser capaç de crear móns. De donar-li vida a tot. De ser allò ideal, amb unes capacitats tan extraordinàries com les que nosaltres, potser, intuïm, que tenim, o que podriem arribar a tenir o desnvolupar si ens ho proposéssim?
O és com diuen?... Hi ha persones a qui li han explicat l’existència de Déu, ja des de que són petits. A mi, des de petita, m’han explicat que Déu no existeix, però ja pel fet de parlar-ne, el fan existir d’una forma o altra. I em costa entendre. Però em segueix despertant interès. I em sorgeixen dubtes. Seguiré intentant descobrir…
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
15 comentaris:
Ets massa. A mi parlar de tots aquests temes, metafísica, m'encanta. Menciones una cosa que jo sempre he dit, això que l'home va crear Déu a la seva imatge i semblança. Jo també he crescut pensant que no hi ha déu, però amb matisos. Bé, vaig créixer pensant això, però ja de més gran vaig veure que probablement sí que hi ha un déu, però que no està allà fora, no és un ésser superior i eteri, sinó que viu dins nostre, en cadascú de nosaltres, és a dir, que cadascú de nosaltres se l'imagina i el reinventa a la seva manera. Creiem en alguna cosa. Com dius, el fet de pensar que no existeix ja li confereix certa presència. I com que hi pensem, és que d'alguna manera hi creiem. Però com et dic, per mi, res més lluny de la idea general d'un Déu amb majúscules. Viu en nosaltres. I per ser coherent amb el que sempre he dit, és clar, l'inventem nosaltres, cadascú a la nostra manera, gràcies a les nostres connexions neuronals, i pel funcionament del nostre cervell.
En podria estar parlant molta més estona, però no vull saturar. Ja et dic que són temes que sempre m'han interessat, i dels que he discutit i parlat molt. M'alegro de poder-ho fer aquí també, no pensava que tindria la oportunitat de parlar sobre la meva idea de déu aquí a la blogosfera, i francament, em feia mandra treure jo el tema.
Una molt important les persones gaudim de poguer pendre deciccions pe el que hsabem , els animals ho fan per instint
Sí, noia ... un tema que podria donar per allargar-se ... Però intentaré no passar-me.
Jo, contrariament, vaig ser "condicionada" per a creure que Déu existeix. M'ho vaig creure, evidentment, però me'n vaig anar distanciant molt de mica en mica. Sense canvis sobtats, sense pensar de cop "Déu no existeix" Potser més que distanciant hauria de dir que és la imatge de Déu que m'havien donat la que va anar canviant de forma. No puc pas explicar un procés llarg, però sí que puc dir que estic d'acord amb això que dieu que és l'home que inventa déu i que jo, ar a m,ateix, en comptes de sentir-lo com una cosa exclusivament interior, com diu en Xexu, el sento més aviat, com un ordre còsmic o universal. Com si cregués que tot plegat té alguna mena d'objectiu no pas determinat per cap voluntat sinó per les mateixes lleis fisíques (o neuronals, o químiques, o quàntiques o metafísiques... jo què sé!) de l'univers.
No sé si s'entèn, però per a mi hi ha un ordre de coses que ens vénen determinades i que no podem canviar i que tenen el seu propòsit. Aquest ordre sigui precís o incert per a mi és una mena de déu totalment impersonal.
Sí, noia ... un tema que podria donar per allargar-se ... Però intentaré no passar-me.
Jo, contrariament, vaig ser "condicionada" per a creure que Déu existeix. M'ho vaig creure, evidentment, però me'n vaig anar distanciant molt de mica en mica. Sense canvis sobtats, sense pensar de cop "Déu no existeix" Potser més que distanciant hauria de dir que és la imatge de Déu que m'havien donat la que va anar canviant de forma. No puc pas explicar un procés llarg, però sí que puc dir que estic d'acord amb això que dieu que és l'home que inventa déu i que jo, ar a m,ateix, en comptes de sentir-lo com una cosa exclusivament interior, com diu en Xexu, el sento més aviat, com un ordre còsmic o universal. Com si cregués que tot plegat té alguna mena d'objectiu no pas determinat per cap voluntat sinó per les mateixes lleis fisíques (o neuronals, o químiques, o quàntiques o metafísiques... jo què sé!) de l'univers.
No sé si s'entèn, però per a mi hi ha un ordre de coses que ens vénen determinades i que no podem canviar i que tenen el seu propòsit. Aquest ordre sigui precís o incert per a mi és una mena de déu totalment impersonal.
En Xexu ha expressat a la perfecció el que jo sento..., el que jo penso des que alguna mena de Déu que habitava dintre de les persones que van saber fer bé la seva feina, van salvar els meus dos fills que van néixer pesant 1600g., i aquest Déu, fins a dia d'avui, no m'ha abandonat. Ha seguit amb mi, dintre de cadascuna de les persones amb Déu que m'he anat trobant pel camí.
Gràcies, Xexu, per explicar-ho tant bé i a tu, Bruixoleta, per plantejar el tema de la manera que ho has fet.
I..., un cop arribats aquí, doncs també es pot reconèixer que també existeix el dimoni.., i a fe de Déu que hi és! Només cal mirar el que estem permetent que passi a la franja de Gaza.
Potser és que el Déu també creix i evoluciona com les persones. Ara no hi ha un Déu com el que explicaven fa 30 anys. Ara hi ha un déu diferent, o potser hi ha un déu diferent per a cada un de nosaltres com tans n'hi havia fa més milers d'anys encara.
Però tornant a ALLÒ.... tot el pitjor i tot el millor és el que ens fa diferents. De les muntanyes a la ruleta russa.
Només cal pensar en les religions monoteïstes i les diferències que hi ha entre els déus d'aquestes diverses religions. Potser sí, que hi ha un déu (o més! llarga vida a Odin!), prò cada religió li ha posat un vestit diferent... com quan tries un vestit per a una nina: li poses una faldilla texana i una camisa blanca i la nena del costat li ha posat un vestit de volants roses... aix...
XEXU: segurament el més important, és el que tu dius, sentir que hi ha alguna cosa dins nostre, i potser no és que visqui amb nosaltres, és allò que ens dóna vida i la fa especial. Si t'agraden aquests temes, ara em fas pensar que és una llàstima que no ens haguéssim trobat abans, pq em vaig passar el curs passat parlant de temes tipo aquest i hagués estat genial poder saber la teva opinió. Una abraçada! :-)))
STRIPER: totalment cert, de moment, ningú pot negar que el que ens distingeix dels animals és la capacitat de raonar, i de prendre decissions basant-nos en això i no només en els instints.
CARME: captar aquest ordre universal segurament sempre dependrà de la nostra capacitat, limitada, a l'hora de conèixer. O podriem d'alguna manera fondre'ns i experimentar l'univers de forma absoluta? A mi, el que més m'agrada quan llegeixo sobre religions o mestres espirituals, és que d'alguna manera poden ajudar a fer anar la consciència més enllà dels límits en què es mou habitualment, fins arribar a poder fondre's o experimentar d'alguna manera l'univers i el seu ordre, potser inclús d'una forma impersonal, ampliant així el nostre coneixement i les nostres capacitats. (uix, quin lio m'estic fent). M'ha agradat molt el que dius :-)***
TRINI: així una mica podriem dir que Déu és allò que tots tenim dins nostre, la capacitat de donar vida, de curar, de salvar, d'ajudar, d'estimar, etc. I potser el Dimoni, és tot el contrari? Llavors ja val la pena parlar de Déu si fa que revisqui dins nostre tot allò que representa, pq l'associo a les coses bones. Gràcies a tu per venir, t'has explicat a la perfecció. Espero haver-ho sabut interpretar bé. Una abraçada :-)***
ESTRIP: si a Déu el creem nosaltres, és lògic que evolucioni quan nosaltres evolucionem, i que n'hi pugui haver tants, com persones hi ha. I també podria passar que Déu existeixi independentment de nosaltres i es doni a conèixer o el coneguem segons les nostres capacitats cognitives en evolució constant. Però la pregunta és: l'hem creat nosaltres, o ens ha creat ell a nosaltres? Ho podrem saber mai? suposo que ja és cosa de les creences de cada ú. Ho deixarem dit com has dit tu, Tot Allò, és el que ens fa diferents (i que cada ú ho intepreti com vulgui) :-)
NÚR: l'any passat vaig intentar esbrinar si totes les diferents religions amb totes les seves diferents diferències, tenien algo en comú, algo bàsic, fonamental, alguna mena d'essència igual en totes. I buscant, buscant, em va semblar que malgrat les formes, semblava que hi podia haver un fons comú... Seguiré buscant... Smuac!! :-)***
Ho has interpretat "divinament" :)
TRINI... ufff, sí? gràcies a déu! :-)
Trarlaralarí :-)))
I gràcies, guapa!!!
------------------------
Hola!!
Vaig llegir l'article ahir per la nit, però jo tinc el costum d'entrar vàries vegades a llegir abans d'opinar i, quan més m'interessa el tema, més hi penso abans d'escriure perquè tinc por de no saber explicar-me bé :-)
Per mi, Déu existeix i no en tinc cap dubte perquè hi parlo...
Jo parlo amb Ell i sento dins meu la seguretat que les meves paraules arriben, que no es perden.
Les persones crear Déu? No sé si algú podria crear-se un Déu a la seva mida... jo no podria, no en sabria...
A mi, de petita, em van educar dient-me que Déu existia... els meus pares ho tenien tan clar, tan present en cada moment de la seva vida i d'una manera tan senzilla i habitual, que jo vaig créixer en aquesta seguretat... i el vaig sentir també present a la meva vida.
Quan tenia vuit o nou anys, mon pare va caure d'una cadira (crec que estava penjant un clau a la paret) i es va clavar la cantonada d'una taula a les costelles... s'ofegava... el primer que vaig fer va ser posar-me a resar sense cap dubte que Ell m'escoltava...
El meu pare es va posar bé de seguida, però no és això el que vull dir... s'hagués pogut morir llavors mateix que jo hagués tingut claríssim que allò havia passat per alguna cosa que jo no podia entendre però Déu si.
Si alguna cosa m'ha aguantat en els moments de depressió (que n'he patit de grosses, de les de veritat, no "depres" si no "senyores depressions") ha estat pensar que Déu m'estimava i que no em deixaria...
I segueixo amb aquesta convicció difícilment explicable a la raó... però no incompatible...
Quan vaig perdre el meu petit vaig plorar molt... però no em va passar pel cap deixar de creure perquè penso que ni que volgués, no podria... no puc deixar de creure...
No puc deixar de veure que avui plou i que potser demà farà sol... doncs no puc deixar de creure que hi ha Déu... i que, sobre tot (i malgrat tot) ens estima.
I com puc haver inventat jo una cosa tan gran i meravellosa? Jo no en sé :-))
Així doncs, crec en un Déu creador... del Cel, de les muntanyes, dels núvols, dels rius... i m'emociono ara, quan ho estic escrivint... :-))
Sé que m'ha quedat molt llarg... espero que s'entengui una mica el que vull dir :-)
ASSUMPTA: i jo m'emociono llegint el que has escrit. Segur que ha de ser meravellós viure la vida sentint-lo a Ell a dins, i a la vegada envoltant-ho tot.
Moltíssimes gràcies per deixar el comentari. És preciós :-)*** ♥
Gràcies a tu per animar-me a penjar-lo, jo estava una mica insegura sobre si fer-ho o no :-))
Molts petons!!!
Publica un comentari a l'entrada