un silenci de dos segons

Aquest cap de setmana he anat a un seminari sobre “Budisme i Ciència”. Potser en algun altre post en parlo.

Però les últimes sensacions que m’he endut d’allí, han estat les paraules d’un monjo budista.

Una persona que lluita per la pau al Tíbet. És difícil parlar de “lluita per la pau”. Sembla que és contradictori. Suposo que cal entendre la lluita com un treball actiu, però no violent, per aconseguir resoldre un conflicte. Per arribar a un moment de pau.

M’ha commogut la forma tranquil.la, senzilla i realment pacífica que feia servir per parlar d’un problema que molts dels que estaven allí pateixen amb el cor. I en canvi no desprenia un missatge ni d’odi, ni d’agressivitat. Ben al contrari que moltes altres persones que conec, que no pateixen aquest conflicte de forma directa, ni propera i que en canvi, m’han transmes molta agressivitat, tanta, que feien por i tot.

Fins i tot ens ha fet riure quan ha demanat disculpes perquè algun dels aparells que fèiem servir per escoltar la traducció no anaven bé, i ha dit, en broma, que devien ser xinesos… Es poden permetre la llibertat fer alguna broma, i riure, perquè ningú dubta de lo seriós que és per a ells aquest tema. I dur, difícil i molt trist.

I aquest monjo, que parlava decidit, alegre, tranquil, natural i pacífic, durant dos segons, ha hagut de callar perquè s’ha emocionat. I en aquests dos segons, m’ha emocionat a mi i ja no he seguit escoltant-lo. He pensat en la seva història. La d’un nen que va néixer al Tíbet, però que es va haver d’exil.liar amb la seva família a la Índia, però sense la seva mare, perquè la van matar quan ell tenia dos anys.

Ara viu a Barcelona, i aquest estiu va organitzar un viatge a la Índia, a Dharamsala, on va estar estudiant molt anys amb el Dalai Lama, i a Ladakh (les fotos són d'allí), on va viure de petit. La meva tieta va fer aquest viatge amb ell i un grup de gent, aquest estiu. I també em va emocionar quan em va explicar que ell, que com la majoria de monjos budistes, el veus sempre tan calmant, i que deu tenir més de 50 anys, quan va arribar a Ladakh, estava tan content que era com si fós un nen petit. I que va començar a córrer cap a la muntanya, i es va posar a saltar i brincar de felicitat.

I recordant tot això, mentre ell encara parlava, he pogut sentir la seva sensació de felicitat o llibertat, durant dos segons o més, quan saltava per la muntanya on va crèixer.

MEME LABORAL

Aquest migdia he vist que l'Assumpta m'havia passat un meme, on he de dir 6 coses que m'agraden i 6 que no m'agraden. Li he contestat que durant la tarda, des de la feina, hi aniria pensant. El resultat ha estat que el meme estarà relacionat amb el que m'agrada i no m'agrada de la feina. Així que és una mena de meme temàtic. Qui vulgui tb el pot conestar, parlant de la feina, o d'un altre tema en concret. O del que sigui. Així que el passo a qui en tingui ganes de fer-lo. A veure...

6 coses que m'AGRADEN :

- la feina que faig (però potser no per a tota la vida).

- ser autònoma i creure que tinc certa llibertat i autonomia (tot i que molt relatives).

- sentir que el més gratificant de la meva feina no són els diners (tot i que si no cobrés, no treballaria).

- que faig una feina que em permet conèixer gent molt diferent, i això, m'enriqueix.

- haver aconseguit, per fi, una situació laboral que és la que vaig somiar fa més de 10 anys.

- tenir un horari d'entrada que no m'obliga a matinar massa (em costa tant llevar-me pels matins...)

6 coses que NO M'AGRADEN

- la gent que abusa del seu poder i deshumanitza als altres

- que em manin

- la monotonia excessiva

- els dies que he d'anar a l'Agència Tributària

- no tenir vacances pagades, ni pagues dobles

- les jornades de més de 8 ó 9 hores

llibres en silenci

Quan vaig decidir tornar cap aquí, la idea era deixar que parléssin els llibres, com feia abans.

El dia que li vaig dir a l'Elevanda que me'n tornava a la casa on ens haviem conegut, així d'entrada, va tenir un disgust molt gran. No li feia gens de gràcia, i em deia que si ella no sap pràcticament ni llegir ni escriure, què faria allí.

Com m'agrada que estigui amb mi, li vaig assegurar que li ensenyaria a llegir, i que mentre no ens sabés més, li llegiria els llibres en veu alta.

Ens costa posar-nos-hi, perquè ella no en té moltes ganes, i jo fa dos o tres mesos que no llegeixo. Però l'altre dia ens hi vam posar. Vaig agafar "Autobiografía de un yogui", i li vaig començar a llegir.

De sobte, vaig sentir que repetia al mateix temps que jo, les meves paraules. Com podia ser? Ella no el veia pas el llibre i no podia ser que el conegués. La vaig mirar sorpresa i interrogant.

"és que Bruixoleta, aquesta frase de la introducció, perquè no hem avançat gaire, me l'has repetit 5 ó 6 cops. Me la sé de memòria. La llegeixes i pares per explicar-me algo. La llegeixes i pares per canviar de posició. La llegeixes i et quedes en silenci. I la tornes a llegir i llegir... Escolta, per què no fem una altra cosa?. Anem a passejar?"

Sí, tens raó. Fem una altra cosa.

I els llibres, segueixen en silenci.

PLANTES

Fa molts mesos, en un sopar, on parles una mica de tot i de res, l’amiga que tenia davant, ens explicava coses de les seves plantes. En té un munt. De tot tipus. De totes les mides. Inclús algun arbret. I en algun moment, va dir satisfeta que a ella les plantes la feien tan feliç…

En aquell precís instant, vaig sentir com si els 80cm que em separaven d’ella, es convertíssin en 80km, o 80 universos. Perquè jo, només havia tingut una planta i un estiu, se’m va secar. Tenia dit a tothom que no me’n regali, que no sóc bona cuidadora de plantes.

Però a la gent que li agraden les plantes, li agrada regalar-ne. I ara, en tinc exàctament 5. Deu ser que les he posat just en el lloc perfecte per a elles, perquè no paren de crèixer. Les cuido una mica al meu aire, perquè em van dir que les violetes africanes havien de tenir sempre aigua, i jo només les rego o els poso aigua un cop a la setmana, a totes. Els divendres.

I deu ser que per sort, no en necessiten més, perquè a la primavera van tornar a fer flors. I no paren de sortir-los fulletes verdes constantment. Tan atapeïdes, que ja començo a pensar que les he de canviar de test. I la planta de la fortuna, que em van dir que no creixeria però que em duraria molt temps, no para de crèixer, sempre cap on hi ha la llum. Per això li vaig donant voltes, perquè creixi per tots els costats.

Creix tant que ja gairebé no s’aguanta dreta, i la recolzo sobre el potus, que té les fulles molt grosses, i així de passada em sembla que es fan companyia. El potus ja l’he canviat de test dos cops. És tota una odisssea fer-ho sense trencar cap arrel. Algú em va dir que li talli les branques, pq s’han fet llarguíssimes, deuen tenir més de dos metres. Sóc incapaç de tallar-les, i miro d’enredar-les pels mobles del voltant. M’encanta que creixin sense parar.

Més d’un dia, quan algú em diu què boniques estan, m’omplo de satisfacció. I de tant en tant, quan netejo les fulles, una a una, amb cotó fluix mullat, penso que aquelles plantes, em relaxen i em fan feliç… O sigui que, si algú a qui no li agraden les plantes, ha arribat a llegir fins aquí, i de sobte, ha notat com si la distància d’uns dos o tres pams que hi ha fins a la pantalla de l’ordinador, s’ha convertit en 2 o 3 Km, o 2 o 3 universos, que no ho pensi molt fort, perquè qualsevol dia li regalen una planta… i…

DONES

Pendent d’escriure un dia un post parlant dels homes, avui tinc ganes de parlar de les dones.

Dones generoses. Que sento que omplen i enriqueixen la meva vida. Que sento tan properes encara que algunes estiguin lluny. La gran majoria no llegiran aquest escrit dedicat a elles, però espero que puguin notar i saber lo molt que les estimo, igual com jo em sento estimada. O lo molt que les aprecio, o valoro, o admiro, o el carinyo que els tinc, o la simpatia, o l’afecte, o tot… A totes.

A la meva mare que és la meva gran amiga. A cosines-germanes, que són grans amigues. A una esquimaleta preciosa i carinyeta. A tietes, que són com mares-amigues.

A les meves grans amigues de sempre. Amigues que hi són, que apareixen quan les necessito i no les crido. Que intueixen, que em coneixen. Que m’obren generoses les portes de casa seva i de les seves vides.

A les que he conegut més recentment. I que també he sentit tan properes i grans amigues. A dones que són alhora mares i filles, i germanes, i sogres i cunyades, entranyables, amables, generoses i apreciades.

A totes les dones conegudes-desconegudes a qui he arribat a través del blog. Dones que m’omplen amb les seves paraules boniques, afectuoses i carinyoses. I que malgrat la distància també sento properes.

I a totes les dones que omplen les meves hores a la feina, dones amables, que m’enriqueixen amb els seus sentiments i les seves paraules, i fan que la feina sigui gratificant.


Dones de la meva vida, que em fan sentir, afortunada