BONS I/O DOLENTS

Fa mesos, durant un sopar amb bons amics, parlavem de quina és la frase més encertada. La de Thomas Hobbes que afirmava que “l’home és un llop per l’home”. O la de Rousseau que deia que “l’home és bo per naturalesa”.

Ara m’estic llegint un llibre sobre el budisme, escrit pel Dalai Lama. Parla de la part bona que tenim totes les persones i com potenciar-la. Doncs avui toca parlar de la part dolenta, i de com evitar-la. En Punset, al llibre “El alma está en el cerebro”, parlava dels psicòpates. Era un capítol una mica inquietant.

“Los psicópatas representan el lado más osucro del ser humano, puesto que estas personas -por las razones que sean- se revelan como depredadores del resto de la especie. Es el ser humano más peligroso que existe.” Pg.185

“Entre las características del psicópata destacan la carencia de remordimientos (no tienen conciencia) y una ausencia de empatía emocional, más que intelectual. Un psicópata puede llegar a relacionarse social o intelectualmente, pero ven y tratan a las personas como objetos.” Pg.173-174.

“Aprendemos a ser los mejores, a ser los más guapos, los más ricos. Se han perdido los valores humanos. La sociedad competitiva agrava la psicopatía.” Pg.191 . No se puede educar pensando sólo en la inteligencia y en el desarrollo cognitivo. Parece imprescindible incorporar las emociones, los sentimientos y el mundo afectivo a la educación”. Pg.162

Jo, potser distribuiria a les persones segons una campana de Gauss. El nombre de persones que es dacanten cap als extrems va disminuint, fins arribar a unes poquetes persones que són molt bones. I unes poquetes persones que són molt dolentes. La gran majoria estem en un punt mig, tenim coses bones i dolentes. Una mica barrejat, una mica segons la situació. I també tenim l’opció d’intentar potenciar unes o altres qualitats i decantar-nos cap a un dels dos extrems.


En algun lloc vaig sentir que els psicòpates són l’1% de la població (és un percentatge força elevat). Suposo que representen els “depredadors humans”, donarien la raó a la frase “l’home és un llop per l’home”. Però per sort, no són la majoria.

En fi... que val la pena intentar potenciar els "valors humans" (els bons, no perdo el temps intentant definir-los, tots en tenim una idea). Com deia el Dalai Lama al llibre que m’estic llegint, “el que fa la religió és donar a entendre les bones qualitats humanes i intentar augmentar-les i reforçar-les”. I jo hi estic d’acord. Per això m’estan agradant els llibres que llegeixo de filosofies esprituals. Això no vol dir que no hi hagi “males persones" en el món de la religió... ja ho diu el llibre d’en Punset: “los psicópatas estan en todas partes, estan allí donde puedan obtener algo, donde haya poder o prestigio. Cientos de miles de psicópatas viven, trabajan y rezan con nosotros”.




I una floreta per treure'ns el mal rotllo de sobre...

EL ALMA ESTA EN EL CEREBRO

“El alma está en el cerebro”, d’Eduard Punset (ed.Aguilar), és un llibre que toca temes que a tothom li poden interessar, perquè parla de les persones, del nostre cervell i el seu funcionament, de la consciència i l’inconscient, la intuïció, les emocions, la creativitat, la manipulació del pensament, la felicitat, la depressió, l’agressivitat, etc...

Però allò que més m’ha agradat és l’opció d’estudiar les persones des de diferents punts de vista: la psicologia, la neurociència, la filosofia, la medicina, etc., remarcant la importància que té l’estudi integral de l’ésser humà.

“La gran unificación entre ciencias y letras, entre filosofía, ciencia y literatura y poesía y música es la única vía que lleva al conocimiento.” Ramón Nuñez (director de la Casa de las Ciencias de la A Coruña).” Pg.107

També destaca la necessitat d’integrar els valors humans, la part emocional i el pensament crític, amb la part cognitiva (tot i que nombra l'educació en l'àmbit escolar, es pot generalitzar a totes les persones durant tota la vida).

“Es importantísimo que los niños reciban educación emocional, porque hasta hoy sólo han recibido instrucción: ha existido una prioridad cognitiva y de conocimientos casi absoluta.” Pg. 162-164.

“La escuela sirve para aprender, pero con frecuencia se utilizan métodos competitivos: aprendemos a ser los mejores, a ser los más guapos, los más ricos. Se han perdido los valores humanos. La sociedad competitiva agrava la psicopatía.” Pg. 191

“A veces las escuelas y la sociedad pueden debilitar la creatividad. Si en la escuela o en casa se aprende que la obediencia siempre es recompensada o que sólo se debe pensar como otros, o de una determinada manera, la lección que se aprendre en realidad es que no se debe pensar de una manera creativa." Pg. 247

El terme mig

Jo sóc una bruixoleta que sovint vaig perduda per la vida. L’agulla volta i volta com una boja i no sap on aturar-se. Però segueixo caminant (mentre vius res s’atura). I un dia, l’agulla apunta en una direcció, arribo a un lloc concret i tot té sentit. Llavors veig clar que inclús quan estava enmig de la boira i la foscor, aquells també eren moments importants i necessaris del meu recorregut. Per això, sovint és el meu futur (un cop hi arribo) el que em fa entendre el meu present i el meu passat.

“Las emociones son una especie de brújula que orienta en una cierta dirección, pero una brújula que siempre marca el Norte no sirve para nada. Las emociones están hechas para fluctuar, como la aguja de una brújula”. Daniel Gilbert (profesor de psicología de la Universidad de Harvard) (Pg.322). “Nuestras emociones y nuestros sentimientos nos ayudan a decidir, a convivir, a sobrevivir. Incluso la tristeza. (Pg. 171)

“El cerebro, de alguna manera, nos vuleve a colocar en el punto de partida, para que la sobreexcitación no nos desgaste o para que la depresión no nos amargue la existencia. Siempre volvemos a nuestro estado emocional común, pero como no somos conscientes ello, nunca lo tenemos en cuenta al imaginar cómo nos sentiremos. En definitiva, tenemos una incapacidad esencial para ponernos realmente en el lugar de la persona que vamos a ser”. (Pg 320-323)

"El alma está en el cerebro", Eduard Punset (Ed.Aguilar).

****************

Aquí deixo una cançó que m'agrada, que es titula "All good things come to and end", de Nelly Furtado. Lo bo té un final, però lo dolent també. Sovint quan tenim algo que ens fa feliç volem creure que durarà sempre, i quan és algo dolent, pensem que mai ens en sortirem. Però el terme mig és el que millor li va al nostre cos i a la nostra ment (o sigui a nosaltres), i pel que es veu, tard o d'hora hi arribem.

Pensar en positiu

Una de les coses que diu en Joe Dispenza (clickant el nom podeu anar la seva pàgina web) és que cada cop que tenim un pensament creem una substància química.Tots hem pogut experimentar aquesta afirmació. Quan comencem a pensar en algo que ens preocupa en extrem, podem començar a tenir suor freda, taquicàrdia i tremolor de mans (respostes regulades per determinades substàncies químiques). I tot, sense moure'ns del sofà.

Si tendim a tenir un mateix tipus de pensaments (ex.negatius), consolidem determinats circuits neuronals , enfortint així determinades respostes (ex.anisetat, depressió).

Però com diu el dr.Dispenza, una de les propietats del nostre cervell, és la neuroplasticitat, és a dir la capacitat per canviar les conexions sinàptiques.

Per tant, si aprenem a tenir pensaments positius, podem observar canvis positius en el nostre cos. En aquest fenòmen es basen de fet, moltes teràpies per tractar l'ansietat o la depressió, a partir d'aprendre a pensar que estas en una situació confortable, que t'agrada, visulitzant imatges boniques, i mica en mica et sents a gust, tranquil. Amb aquest aprenentatge es creen noves connexions sinàptiques al cervell i les velles es van debilitant. I així, mica en mica, si anem tenint pensaments positius, experimentarem respostes biològiques que ens fan sentir més contents i tranquils.

De fet, intentar-ho tampoc sembla massa difícil, no? És qüestió d'anar-hi pensant (en positiu, clar! ;-)).

De totes formes, consti, que el més sorprenent que diu en Dispenza, així com els autors d'altres llibres (ex. "¿¡Y tú qué sabes?!" o "The secret"), no és només que pensaments positius, provoquen alteracions a nivell bioquímic que porten a canviar els circuits neuronals, observant-se una resposta biològica diferent. El més important és que aquests autors, afirmen que la nostra forma de pensar no només afecta el nostre interior (o a nosaltres mateixos) sinó que també influeix en la realitat que ens envolta. I que treballant el pensament, podem aconseguir allò que volguem (dit així ràpid i sense aprofundir, que ja vaig dir que no és pas tan fàcil!).

Temps i esforç

En Joe Dispenza, autor del llibre "Evolve your Brain" ("Desenvolupa el teu cervell") -de moment no disponible en castellà-, és també col.laborador del llibre "¡¿Y tú qué sabes?!".

El seu treball es basa en la "biologia del canvi": quan canviem de veritat la nostra forma de pensar es produeix una evidència física de canvis en el cervell. I a partir d'aquí analitza la forma en què podem alterar, canviar la realitat a través del domini del pensament.

El Dr. Dispenza ha aprofundit, molt especialment, en el tema de les persones que han aconseguit curar-se de malalties que en principi eren irreversibles, gràcies al domini del pensament.

Aquest concepte em sembla fascinant, però no vull desenvolupar-lo gaire més perquè, en tot cas, prefereixo recomanar a qui li interessi el tema la lectura de qualsevol dels dos llibres que he citat.

I el que sí prefereixo fer és insistir en la idea que aquest procès no és gens fàcil, ni ràpid. Repeteixo: no és gens fàcil ni ràpid. Ho dic perquè si això no està molt clar, tot són decepcions, crítiques i frustracions. Tot i que també vull dir que amb esforç i paciència tot és possible!!

En paraules de Joe Dispenza: "Per realment crear la realitat amb energia intencional es requereix entrenament, pràctica, aprenentatge, i suficient coneixement sobre la consciència, el cervell i la ment. No és quelcom que s’obté sense algun grau d’esforç. Però la majoria de la gent no té la passió o l’interès. Requereix pràctica i costa al principi, però amb el temps es va tornant més fàcil."

Solucionant problemes

Cuando una persona se le quejó de que nunca daba respuestas claras y definitivas cuando se le preguntaba por problemas, Anandamayi Ma replicó:

"Al menos has conseguido comprender que existe un estado en el que los problemas ya no se resuelven de una forma particular... no hay ninguna solución que sea siempre definitiva... Cuando la mente encuentra una solución a un problema es, forzosamente, porque está asociada a un punto de vista determinado y, en consecuencia, siempre puede haber algo que lo contradiga, ya que tu solución no representa más que un determinado aspecto".

"Vida y enseñanzas de Sri Anandamayi Ma". Alexander Lipski. Ed. Obelisco. Pg.91


Què difícil solucionar problemes... En part perquè quan tens un problema, ja hi ha una mica de boira dins el cap o el cor o l'estómac... Jo, fa uns anys tenia un dubte que m'amoïnava terriblement i no sabia quin camí triar.
Una persona em va donar un consell molt simple, però que em va ajudar molt i que sempre he tingut present: "ara hi ha boira dins teu, no hi veus clar, millor no canviar res, de moment, segueix el camí que vas triar l'últim cop que el teu cor i el teu cap et van dir el mateix".
Sabia quin era aquell moment en què havia pres una decisió convençuda, i vaig seguir en aquella direcció (quan estava molt a punt de canviar-ho tot). I ara, 8 anys després me n'alegro.
Això no vol dir que a mig camí el cap+cor apuntin cap a un altre lloc i canviïs de sentit.




LaBrxuixoleta (la meva, com totes les brúixoles, a vegades comença a girar i girar sense parar, però quan per fi s'atura en una direcció penso que potser no anava tan perduda com pensava)

L'ombra

"Todo lo que nosotros NO queremos ser, lo que NO queremos admitir en nuestra identidad, forma nuestro negativo, nuestra Sombra.

La sombra es el mayor enemigo del ser humano: la tiene y no sabe que la tiene, ni la conoce. Nuestra sombra nos angustia, por cuanto está formada exclusívamente por aquellos componentes de la realidad que nosotros hemos repudiado, los que no queremos asumir.

El que no tenga miedo al viaje por la oscuridad será finalmente un auténico salvador. Por ello todos los héroes míticos han tenido que luchar contra monstruos, dragones y demonios y hasta con el mismo infierno, para ser salvos y salvadores.

La sombra produce enfermedad, y el encararse con la sombra, cura. Esta es la clave para la comprensión de la enfermedad y la curación. Un síntoma (de una enfermedad) siempre es una parte de sombra que se ha introducido en la materia. " (pg.52-59)

"La enfermedad como camino". Thorwald Dethlefsen y Rüdiger Dahlke. Ed. DeBolsillo.


Aquesta idea d'una part de nosaltres mateixos que tenim "reprimida" a tots ens sona de les teories de Freud. Segurament hi ha molts aspectes de nosaltres mateixos que no coneixem, no assumim i neguem. Aquest llibre explica com les diferents malalties que patim, són en part reflexes d'aquesta "ombra" i que per tant és bo coneixe'n el significat, entendre què ens vol dir la malaltia. Es tracta de coneixe'ns millor gràcies als símptomes, a les malalties. Quina por posar-se a buscar dins aquesta part "fosca", remoure coses, patir... però sembla ser que val la pena!! Ja ho diuen que "no tot són flors i violes"...

LaBruixoleta ( algún dia espero atrevir-me a "remenar l'ombra", però primer he de trobar algú que m'ajudi en aquest sentit)

Patir, tant com calgui

"Todo lo que no se terminaba de sufrir o no se resolvía hasta el final, se repetía; siempre se volvían a sufrir las mismas penas. (Pg.185)"

"Siddhartha". Hermann Hesse.


Per què la nostra societat no ens deixa patir fins esgotar el patiment? Per què quan pateixes, en comptes de convidar-te a festes per distreure't, ningú s'ofereix a acompanyar-te en el teu patiment??
Allò de "t'acompanyo en el sentiment", algun cop va ser veritat?

LaBruixoleta

LA BONA SORT

"La Bona Sort (Claus per a la prosperitat)". Àlex Rovira Celma i Fernando Trías de Bes. Ed. Empresa Activa.

"La Bona Sort" és un conte, i com a tal, té la gràcia de dir coses importants i interessants, mentre disfrutes llegint. Val molt la pena. De què va? el títol dóna la pista principal : "La Bona Sort, claus de la prosperitat"

Jo el recomano a tothom, però especialment a totes aquelles persones que es troben en un moment en que creuen que tot els va malament però que segueixen allí mateix, queixant-se i lamentant-se sense fer massa res. Es llegeix en un moment i és com la música: et belluga.

Algunes cites que apareixen al final del llibre:

"El noranta per cent de l'èxit consisteix senzillament a insistir" Woody Allen

"Només triomfa al món qui es lleva i cerca les circumstàncies, i les crea si no les troba" George Bernard Shaw

"El fruit de la sort només cau quan és madur" Friedrich von Schiller

"Que la inspiració arribi no depèn de mi. L'única cosa que jo puc fer és preocupar-me que em trobi treballant" Pablo Picasso.

EL SECRET

"El Gran Secreto siempre ha estado presente de forma fragmentada en las tradiciones orales, la literatura, en las religiones y en las distintas filosofías de todos los tiempos. Por primera vez, todos esos componentes se han reunido en una increíble revelación que transformará la vida de todo aquel que la experimente.

Ahora esás leyendo este libro. Has sido tú quién ha atraído esto a tu vida y en tu mano está tomarlo y utilitzarlo, si te gusta. Si no te gusta, olvídalo. Busca algo que te haga sentir bién, que resuene en tu interior"

The Secret (El Secreto). Rhonda Byrne. Ed. Urano.

"The Secret" és d'aquells llibres tipus "con-este-súper-mega-libro-conseguiras-ser-híper-feliz-rico-y-maravilloso-oh-yeah". Però si no fas gaire cas del to i lo dones una oportunitat , a mesura que vas avançant et sents més optimista i postitiu. Em passa a mi, i li ha passat a les altres persones que me l'han recomanat.

També existeix la versió cinematogràfica de "El Secreto" ( http://www.thesecret.tv/.)

Els 5 anteriors posts d'aquest blog fan referència a fragments de "The Secret" que m'han semblat curiosos.

La bruixoleta.

Visualitzar

"La razón por la que la visualización es tan poderosa es porque, a medida que creas imágenes en tu mente viéndote con lo que quieres, estás generando pensamientos y sentimientos de tenerlo ahora. Cuando visualizas, materializas. Éste es un dato curioso sobre la mente: entrenábamos a los atletas olímpicos para que realizaran su actuación sólo mentalmente y luego les conectábamos a un sofisticado equipo de biofeedback. Era extraordinario porque se activaban los mismos músculos y en la misma secuencia cuando realizaban la carrera mentalmente y cuando lo hacían en la pista. Si has estado allí mentalmente, estarás allí con tu cuerpo

Todos visualizamos tanto si somos conscientes como si no. Visualizar es el gran secreto para el éxito"

"The Secret (El Secreto)". Rhonda Byrne. Ed. Urano.

Fa uns anys vaig assistir alguns cops a les sessions de recuperació de fisioteràpia, d'un familiar, que després d'un accident vascular cerebral no podia moure el braç esquerre, i la gran majoria dels exercicis consistien senzillament en tasques de visualització. Tancar els ulls i imaginar que podia moure el braç, etc. Poquet a poquet va anar millorant.

Així que sí, les tècniques de visualització funcionen. Investigaré més en el tema. De totes formes, el llibre "El Secreto" tampoc parla de complicades tènciques (tot i que n'hi ha d'estructurades i provades científicament), i aconsella símplement visualitzar els objectius per tal d'aconseguir-los.

Demanar

"Tienes que escoger lo que quieres, pero has de tenerlo muy claro. Éste es tu trabajo. Si no lo tienes claro, la ley de la atracción no podrá concedértelo. Enviarás una frecuencia confusa. Pedir es el primer paso. Si has de elegir y no sabes qué, ¡pide que se te aclaren las ideas!.

Reclama las cosas que quieres sintiéndolas y creyendo que son tuyas. ¿Cómo llegas a creer? Empieza por fingirlo. Actúa como si ya lo tuvieras. El Universo empezará a reorganizarse para hacer que suceda. La mayoría jamás nos hemos permetido querer lo que realmente queremos, porque no podemos ver cómo va a suceder. Siéntete cómo te sentirás cuando llegue. Siéntelo ahora.

"The Secret (El Secreto)". Rhonda Byrne. Ed. Urano.



Está clar que si vols algo, has de tenir clar què vols. Si no tens les coses clares, demanar que se t'aclarin les idees, és un bon començament. Bon consell.

Imaginar, "sentir" que ja ha passat algo, que ja tens algo (abans que passi o ho tinguis) deu ser molt difícil. Aconseguir-ho, suposo que et deu fer sentir bé. Però no tinc prou clar que serveixi per aconesguir res (ho hauré de posar en pràctica a veure què passa).

Segurament la meva incredulitat és una mena de manca de "fe". Estar segur que quelcom s'esdevindrà, poder-ho sentir, creure-ho, tot, abans que passi és, sí, una qüestió de fe. Potser sóc dona de poca fe. Potser no l'he utilitzat gaire. Ho hauré de provar. Diuen que "la fe mou muntanyes".

Afirmar

"La mayoría de las personas piensan en lo que no quieren y no dejan de preguntarse por qué se manifiesta una y otra vez.

La epidemia de "no quiero" es la peor de las que ha padecido la humanidad y lleva siglos causando estragos.

Cuando te enfocas en las cosas que no quieres -No quiero llegar tarde, no quiero llegar tarde- la ley de la atracción no oye el "no quiero". Manifiesta lo que estás pensando y lo hará una y otra vez. Cuando te enfocas en algo, sea lo que sea, estás provocando que se manifieste.

Aquello a lo que te resistes persiste. Carl Jung.

Si eres antibelicista , sé pacifista. Si quieres erradicar el hambre del mundo , debes estar a favor de que las personas tengan suficiente para comer. No puedes ayudar al mundo enfocándote en las cosas negativas "

"The Secret" (El Secreto). Rhonda Byrne. Ed. Urano.

EL VIATGE A LA FELICITAT

"El viatge a la felicitat", d' Eduard Punset ( ed. Destino) és un llibre molt interessant perquè tracta un tema (la felicitat) que poques vegades s'enfoca des d'un punt de vista científic. Potser això fa que en alguns moments sigui una mica dens i difícil d'entendre, però val la pena fer l'esforç, perquè està ple d'investigacions i descobriments molt curiosos (s'hi estigui o no d'acord).
Al final d'aquest viatge l'autor ens proposa "la fòrmula de la felicitat".

Els anteriors 5 posts d'aquest blog citen fragments del llibre que m'han semblat interessants, després dels quals hi afegeixo alguns comentaris personals.

És clar!!

"Els animals exposats a forts riscos inverteixen menys en manteniment i molt en reproducció, mentres que els organismes exposats a un nivell de risc petit actuen de la manera contrària.

Si es pregunta a la comunitat científica o a la gent del carrer per l'esdeveniment més singular i transcendent de tota la història de l'evolució, des de l'origen de la vida, pocs apuntaran la TRIPLICACIÓ DE L'ESPERANÇA DE VIDA ALS PAÏSOS DESENVOLUPATS EN MENYS DE 200 ANYS. Sobtadament, l'espècie humana disposa de 40 anys adicionals després d'haver dut a terme les tasques reproductores. Mai no s'havia esdevingut res de semblant en cap espècie i molt menys en tan poc temps.

Lògicament, l'espècie -acomplertes les funcions reproductores- dedicarà esforços i recursos sense fi per omplir la bretxa del manteniment. Al costat de l'objectiu de la felicitat, o conjuntament amb ella, n'hi ha d'altres com la millora de la qualitat de vida i la seva prolongació."

"El viatge a la felicitat" Eduard Punset. Ed.Destino. Pg. 16-20.


Tenint en compte que els homínids van aparèixer fa uns 6 o 7 milions d'anys, i que fins fa uns 200 anys l'espècie humana tenia una esperança de vida d'uns 30-40 anys, portem molt de temps "vivint per sobreviure", una mica com la majoria dels animals: l'important és: menjar, reproduir-se, defensar el territori, procurar no ser eliminats. I molt poc temps (ni dos-cents anys!!!) aprenent a mantenir-nos.

ÉS CLAR!!! són milions d'anys tenint només temps per sobreviure vs. dos-cents anys tenint temps per mantenir-nos i procurar , a més, ser feliços.

Els nostres instints "animals" de milions d'anys són molt poderosos. Fins fa només 200 anys no teniem temps de buscar la felicitat (moltes persones de la Terra, encara no tenen temps actualement, per això tampoc es plantegen si són o no feliços).
Som uns inexperts buscadors de felicitat, per això anem tan perduts al respecte.
No sabem com es fa per ser feliç, però jo crec que algun dia: HO ACONSEGUIREM!!.... espero que no calguin molts milers d'anys més....

Labruixoleta, inexperta buscadora de felicitat, emprenent "el viatge".

Desaprendre

" Desaprendre la major part de les coses que ens han ensenyat és molt més important que aprendre'n de noves. El pesat farcell dels pensament i de les conviccions que no han estat sotmeses a l'anàlisi de l'experimentació i la comprovació és inversament proporcional als índex de felicitat.

Molt poques o cap de les receptes (per a la felicitat) produiran efecte sense la voluntat de deaprendre, de qüestionar les instruccions grupals, de no interferir en el que ja funciona i, finalment, de fer el que calgui perquè la por, en comptes de ser aclaparadora, sigui un estímul positiu"


"El viatge a la felicitat". Eduard Punset. Ed. Destino. Pg.186-187

Realment, què important és desaprendre... i què difícil!! Tan aprenentatges socials com personals.


El més complicat és desfer associacions que hem après per experiència pròpia. Jo, per exemple, quan era petita en un accident de cotxe em vaig fracturar els dos fèmurs i 3 mesos estirada al llit sense poder-me moure em van "ensenyar" que els cotxes "són dolents". Desaprendre aquest aprenentatge segur que em faria més feliç. També podria intentar, com diu el llibre aconseguir que la por, en comptes de ser aclaparadora fós un estímul positiu, en tot cas només per fer-me prudent.

Potser el més difícil és desaprendre allò que ni tan sols som conscients que hem apres, o petites coses a les quals no donem importància (i potser la tenen)

Pel que fa a qüestionar les intstruccions grupals, és bàsic. No dic que calgui anar-hi en contra, però sí posar-les en dubte i analitzar-les.

La por

"La felicitat és l'absència de por. (pg.39 )

El problema de la por, necessària per sobreviure, rau en el fet que ni nosaltres ni la resta dels animals, amb algunes excepcions que veurem a continuació, calibrem amb precisió la resposta emocional que correspondria lògicament al grau d'amenaça. La reacció d'un gos que mor d'una aturada cardíaca al seu apartament, mentre els seus amos passegen pel carrer la nit de St Joan, és clarament desmesurada enfront de l'explosió d'un petard. (Pg.37)

És tan doolent no saber controlar les pròpies emocions com no tenir-ne cap.(pg.52)"


"El viatge a la felicitat". Eduard Punset. Ed. Destino.

Moments de felicitat

" En definir la felicitat com una emoció s'està suggerint que, com totes les emocions, és efímera i que, per tant, el primer a arribar a la meta de la infelicitat serà el que hagi pretès ser feliç contínuament. Com va dir Carl Gustav Jung, -fins i tot una vida feliç comporta una certa foscor i la paraula "feliç" perdria el seu sentit si no es veiés compensada per una certa tristesa-".

"El viatge a la felicitat". Eduard Punset. Ed. Destino. Pg.78

Quantes vegades he dit o pensat: "com m'agradaria que aquest moment durés etèrnament...!!!". És una forma de desitjar que aquesta emoció, l'efímera felicitat, duri per sempre. Que bé aquests moments...

Altres vegades també he dit coses com ara: "durant aquella època vaig ser tan feliç...!! " . És una forma d'idealitzar el record que tinc d'una bona temporada. Segurament un període ple d'instants de felicitat. Però també probablement ple d'oblidats moments de foscor i tristesa, perquè no podria assegurar haver viscut una llarga època de felicitat segon a segon.

Així que suposo que sí, la felicitat són moments. Que bé haver-ne viscut... Que bé saber que en qualsevol moment arribarà el següent...!

LA BRÚJULA INTERIOR

"...puedo quedarme contigo un día y una noche, pero luego partiré. Nacemos y morimos solos, y en ese trayecto que llamamos vida compartimos días y noches con otras personas.
Aquellos que nos hacen crecer son los que nos acompañan y por amor nos enseñan a andar solos, a no ver la realidad con otros ojos que no sean los nuestros, a crear nuestra propia visón del mundo, a ser autónomos."

"La brújula interior". Álex Rovira. Ed. Empresa Activa. Pg.163







"La brújula interior", és d'aquests llibres que et fan pensar i reflexionar sobre la vida que portes, en aquest cas, sobretot, a nivell professional. I si et sorgeixen dubtes i/o ganes de fer alguns canvis et dóna consells o solucions interessants , respectuosos i senzills. Tot plegat d'una forma positiva i agradable.

Els anteriors 7 posts d'aquest blog, mostren fragments del llibre, no tant els que et dónen solucions, com els que et fan reflexionar. A mi m'han fet pensar i per això m'han semblat interessants.

Una abraçada de la Bruixoleta.

De sobte?

"Hay algo muy curioso que sucede con el bambú japonés y que lo transforma en no apto para impacientes. Siembras la semilla, la abonas y te ocupas de regarla constantemente. Durante los primeros meses no sucede nada apreciable. En realidad, no pasa nada con la semilla durante los primeros siete años, a tal punto que un cultivador inexperto estaría convencido de haber comprado semillas estériles. Sin embargo, durante el séptimo año, en un periodo de sólo seis semanas, la planta de bambú crece... ¡más de 30 metros!
¡Tarda sólo seis semanas en crecer?
¡No! La verdad es que se toma siete años en crecer y seis semanas para desarrollarse. Durante los primeros siete años de aparente inactividad, este bambú genera un complejo sistema de raíces que le perimten sostener el crecimiento que vendrá después. "

Fragment de "El bambú japonés". La brújula interior. Álex Rovira. Ed. Empresa Activa. Pg.135