Jugant, en xinès

Tot i que fa molt fred i tinc moltes ganes de pujar a casa, passo de llarg de la porteria i baixo fins el restaurant xinès. No tinc ganes de cuinar. Entro, i passo de llarg pel llarg passadís plè de taules fins arribar al final. Millor demano menjar per emportar.

I mentre me’l preparen em diuen que segui en una cadira. Davant, al fons de tot, l’avi xinès fa números, l’àvia s’ho mira immòbil. Cambrers amunt i avall. A la dreta la tele, i a l’esquerra, al meu costat, un nen i una nena xinesos d’uns tres o quatre anys estàn assaguts a les tronetes que hi ha a la paret i que fan servir per si algun petit va a sopar allí.

Mirant a l’infinit, els dos nens, repeteixen tota l’estona la mateixa frase en xinés. Tota l’estona, tota l’estona, tota l’estona, el mateix. Amb un to de veu que tb mira a l’infinit. Deu ser algun joc. Però de sobte, la nena, baixa de l’alta cadira, i sense deixar de repetir el mateix, ho diu cada cop més fort, fa un parell de salts davant meu, diria que sense ni veure’m, i torna al seu lloc. Sembla que ha sentit un impuls. Un impuls d’algo més. No sé exàcatament de què, però, de més.

Me la quedo mirant, i quan em veu, comença a tenir vergonya i mentre encrara repeteixen el mateix, va girant i girant el cap i quan girant no en té prou intenta amagar el cap darrera el nen. Per no fer-li passar més vergonya torno a mirar la tele. Però ara, ja ens hem captat tots tres.

Al cap d’uns segons, els torno a mirar. Ara mentre segueixen repetint allò en xinès, tots dos giren el cap avergonyits, però se’ls dibuixa un somriure. Comença el joc. Deixo de mirar-los, i quan ho torno a fer, fan veure que tenen vergonya i riuen. Cada cop repeteixen les paraules més fort. Deixo de mirar-los, els torno a mirar. Deixo de mirar-los, els torno a mirar. I ara, el moment, fins la següent mirada es converteix en una espera alegre, i la mirada sobtada, en un esclat de rialles.

Estan tan esverats que de sobte, l’avi xinès, es gira i, també en xinés, intueixo que els està renyant pel xivarri que fan. Perquè es calmin i l’avi no s’enfadi (per culpa meva) deixo de mirar-los i miro la tv, però pel el xiuxiueig de riures ofegats que sento, sé que ells sí que em miren i que estan esperant. Però no els torno a mirar.

Em criden, ja està el menjar. M’aixeco, pago. I sé que no puc marxar sense una última mirada. Així que els faig un últim somriure de despedida, ells me’l tornen. I mentre passo de llarg altre cop pel costat de totes les taules, i fins que arribo a la porta, els torno a sentir, cada cop més fluixet, tornant a repetir el mateix, el mateix, el mateix, amb el to monòton del començament.

Festa a ca la NÚR

Aquests dies l'Elevanda estava molt contenta i il·lusionada perquè sabia que a casa la NÚR hi ha festa d'inauguració del piset. I com és una elefanta d'allò més presumida s'ha pintat les ungles de les potes, s'ha fet neteja de cutis i permanent a les pestanyes, per estar ben guapa el dia de la festa.


Ja fa un parell de dies que totes dues anem amunt i avall perquè la festa ja ha començat i ens hi escapem cada cop que podem, que és molt divertit i hi ha un munt de menjar boníssim i de tot!


Uns dies abans, ella ja rondava per l'habitacioneta, ajudant a preparar la festa. I com han passat més estona juntes, la NÚR, que és una artista, ha fet aquest dibuix de l'Elevanda, que li ha quedat preciós!!!

AUTISME I CONNEXIONS

Una nit, en un sopar, no sé d'on venia la conversa ni cap on anava, vaig dir que "jo, amb els nens amb autisme, connecto tan bé".

En un altre post, ja vaig comentar els bons records que guardo d'uns mesos en què vaig tenir la gran sort de conèixer 4 nens amb autisme (de fet tres nens i una nena, de 5 anys), i les bones sensacions que tenia estant amb ells.

Aquella nit, en aquell sopar, uns amics es van quedar sorpresos amb allò que acabava de dir, s'ho van guardar, i al cap d'uns mesos, pel meu aniversari, em van regalar un llibre: "MARÍA Y YO", de Miguel Gallardo. L'autor és el pare de María, una nena (o una noia, ara no recordo l'edat), amb autisme, i el llibre explica un viatge que fan a l'estiu i com, ella, a través dels dibuixos que el seu pare fa, enten millor el món que l'envola i això la tranquil.litza i la fa estar contenta.

Em va fer molta il.lusió el detall que van tenir, recordant la meva frase, tot i que el llibre, ja me l'havia regalat la meva cosina una mica abans. Un altre llibre que també em va agradar molt, on el protagonista és un noi amb autisme, i que ha agradat a tothom que m'ha dit que l'ha llegit, és "El curiós incident del gos a mitjanit", de Mark Haddon.

Total, que en el virtual món blogaire on connectem amb altra gent des de la distància, a través d'un ordinador, i malgrat tot, no crec que ningú dubti de les bones connexions que s'acaben creant, i de l'enorme quantitat d'emocions i sentiments que s'experimenten, estic segura que ningú dubtarà que en el contacte amb nens petits, malgrat tinguin autisme, es poden compartir moltíssimes emocions, molt intenses, i s'estableixen connexions molt properes i una comunicació molt especial, encara que no hi hagi comunicació verbal. Perquè els nens que jo vaig conèixer no deien ni una paraula.

HATHA IOGA

Després de tenir el llibre "Autobiografía de un Yogui" damunt la taula un mesos (més aviat tancat), he decidit que una altra opció pel que fa al ioga, és practicar-lo jo mateixa.

Diferents centres, i horaris, i tipus de ioga. La feina m'obliga a triar en funció dels horaris.

Hatha ioga. És el que es centra en les asanes (postures). Potser no és el tipus que més m'atreu, però per començar, aprendre a fer les diferents postures crec que és una bona base.

Primera classe de prova. Veig que es tracta de fer una sèrie d'estiraments (Així en fred. Miro d'anar amb compte) per després fer una postura determinada (tela marinera les postures, encara vaig més amb compte). Però com som poques i les altres ja en saben més, la professora em vigila i procura que ho faci bé i no em faci mal. Això m'agrada.

Si el ioga serveix (entre altres coses) per prendre consciència del propi cos, l'objectiu queda assolit de seguida. La tensió i les limitacions que sento en cada estirament em fa centrar molt en mi mateixa. Redescobreixo músculs i articulacions. El mal, fa que tota la meva consciència esitgui centrada en el cos. Crec que podria dir que en aquells moments només sóc el meu cos, totes les altres coses del món, desapareixen.

Després de fer algunes postures, ens estirem per començar la relaxació del final de la classe. Jo ja em noto relaxada des del principi, suposo que els estiraments han alliberat molta de la tensió acumulada al cos. La profe posa música suau i afluixa la llum. Em pensava que faria una estona de relaxació dirigida i que ens aniria dient coses, però no, deixa que soni la música.

El mar. Onades que van i vénen. Ara, agraeixo que la professora no parli i no hagi d'estar atenta a les paraules de ningú. Sembla que el meu cos està més receptiu i sento les vibracions de la música gairebé com un massatge suau. Sensacions corporals i prou.

Surto contenta de la classe. Repetiré.

"JO, QUAN SIGUI GRAN..."

L’altre dia algú em va dir que una nena molt petita li va dir que “ella de gran volia ser…” (ara no recordo què era…). Tampoc recordo què volia ser jo quan era tan petita, però em va fer gràcia perquè jústament aquest cap de setmana, he trobat un diari que escrivia quan tenia uns 15 anys. Hi havia una pàgina amb una llista de coses, encapçalada per la frase: “quan sigui gran vull…:”

M’ha fet gràcia trobar la llista de coses que un dia vaig dir (o vaig somiar) que faria, pq tot i que la majoria no les he fet, veig que algunes, encara hi són, latents, i de tant en tant es desperten.

No sé què pensaria la meva “jo” de 15 anys, si veiés que vaig tan endarrerida. Perquè si quan tens 15 anys la gent de 20, et semblen mooolt grans, a hores d’ara, jo ja sóc grandíssima...

Però lo bo que té “ser gran”, és que un cop ho ets, ja és per tota la vida. Així que encara no estic fora de plaç.

NOMÉS UNA PREGUNTA

Fa temps vaig veure per la tele un reportatge on un grup de persones feien un viatge fins Dharamsala per poder veure al Dalai Lama, i em vaig quedar amb la idea que cada un d'ells podia fer-li una pregunta. Només una. No tinc clar si això és realment així.

Suposo que influenciada pels seminaris budistes on vaig anar fa dies, l'altre dia vaig tenir un somni estrany.

Estava com perduda per l'espai, brillaven un munt d'estrelles dins la foscor. I jo esperava per poder fer-li la pregunta al Dalai Lama. Em sentia molt desorientada perquè no sabia què preguntar, perquè tampoc sé gaire res sobre budisme, i només una pregunta... Em preguntava què preguntar.

De sobte el tenia davant meu i la pregunta va sortir sola. Li vaig preguntar: "si vosté pogués trobar-se a Buda un sol cop, i fer-li una única pregunta, ell, que li contestaria?".

Ell va respondre'm una cosa sense parlar, mentre somreia. (si no us sap greu, em guardo la resposta per a mi). I em vaig despertar.

Només recordo aquest troç de somni (si és que va ser més llarg, no ho sé), però el recordo molt clar. Algún dia hi he pensat. Això de només poder fer una pregunta, suposo que val la pena aprofitar i fer-la el dia que ja saps moltes coses sobre el tema, i has tingut molts dubtes, i has trobat moltes respostes, per poder tenir només una única pregunta. No sé...

AMMA

El curs passat em vaig llegir alguns llibres que parlaven de mestres espirituals. Una de les característiques que la gent atribueix a aquesta gent que dediquen la seva vida al creixement espiritual o a les ensenyances, és que transmeten com una mena de bona vibració, o d’energia especial. Com si només la seva presència ja et remogués no sé exàctament què.

Tenia molta curiositat per trobar-me davant d’una d’aquestes persones. Havia sentit parlar d’una senyora, Sri Mata Amritanandamayi Devi (més coneguda amb el nom d’Amma), que hi ha qui la considera una persona “il·luminada”. O sigui algú que sembla que arriba a un nivell de consciència espiritual diferent, especial. Difícil explicar-ho quan encara no ho entenc molt.

Es veu que només amb una abraçada seva, ja pots notar tot de sensacions molt fortes. L’any passat va venir a Barcelona. Hi ha qui em va dir que va tenir reaccions emocionals intenses, i hi ha qui em va dir que no va notar res. Jo no vaig tenir interès en anar-hi, però aquest any ha tornat i sentia curiositat. Avui l’he anat a veure.

Hi anava una mica escèptica. Però ja m’estava bé, perquè sense massa expectatives he pensat que si realment sentia algo especial, és que ho transmet, i no és pas que jo hi vagi predisposada. Abans de començar a abraçar a la gent, ha estat un parell d’hores parlant, cantant i meditant. La veritat és que s’ha creat un ambient especial, perquè la gent portava com un bon rotllo tranquil, i era d’estar a gust. Jo m’hi he sentit molt bé i m’he relaxat molt. Però només amb la seva presència no he notat res fora de lo normal (potser era demanar massa).

I pel que fa a l’abraçada, tot i haver arribat relatívament aviat pq ens van dir que calia agafar número i fer cua per això de l’abraçada, ens han comentat que pel número que teniem, segurament, l’abraçada ens tocaria cap a les 3 de la matinada…………

Massa tard. Segueixo sense saber què transmet l’Amma amb una abraçada. Potser l’any vinent…

XERTA I BOU

Anant amb el cotxe cap a Xerta, a l’esquerra muntanyes: els ports de Beseit, i a la dreta un riu: l’Ebre. I més a prop, llargues fileres de tarongers, i el canal.

Vam aparcar els cotxes entre el riu i el canal. L’aigua tranquil.la d’un i l’altre, era un mirall d’un cel que s’anava tornant rosat, mentre la lluna feia estona que ja s’hi banyava.

Els carrers del poble estaven buits, però la llum groguenca de les faroles els feia acollidors. I al carrer de l’Àngel, en un número imparell, la casa on havien viscut els meus besavis. Ens vam aturar a mirar-la per fora, perquè ja no coneixem als nous habitants.

Eren les festes del poble, per això no hi havia gent als carrers, estava tothom a la Plaça Major. Allí ja sonava la música de l’orquestra, tothom anava amunt i avall. Encara vam trobar lloc a les grades de fusta. Els joves ja estaven tots a baix, esperant que sortíssin les vaquetes. Un cop van començar, va ser divertit perquè no semblava que ningú patís molt, les vaquetes no feien por, i els joves tampoc, així que no crec que elles s’ho passéssin malament.

El Bou embolat, que en realitat és l’embolada de la vaca fandanguera era a les nou, però ho van avançar a les 8. L’esquimaleta petita volia saber què mengen els bous i jo no ho sabia massa. Ella em va dir “pos los tocinos s’ho mingen tot perquè són molt llèpols!”. I mira, nosaltres, per no ser menys, també ens en vam anar a berenar. No ens vam quedar a l’embolat de la vaca.

Mentre anavem cap al bar, un home li va preguntar a un altre a quina hora era el ball, “home, quan s’acabe lo fútbol!” (suposo que també pel futbol havien avançat la vaca embolada a les 8).

Unes hores més tard, vaig pensar que si les festes tenien en compte el partit del barça, segurament al ball, tothom es va divertir molt, i qui sap, potser es van quedar ballant fins les 6:0 h. …


Nota: el títol del post és un anagrama fet amb Labruixoleta. Sobra una “L” que representa la “L” de pràctiques que porto a l’hora de fer anagrames.

el paraigua transparent

Quan en menys d'una setmana escrius un parell de posts impossibles, i n'esborres un...mmmm... cal mirar què està passant.

He anat a buscar la brúixola i... el que em temia... boira.

En aquests casos, cal escampar la boira un parell de dies (i no esborrar-ne cap).

Demà toca obrir el paraigua i posar-se a volar. Aquest cop però, agafaré el paraigua transparent, perquè així la pluja no el pugui veure i no es pensi que ha de posar-se a ploure.

I qui sap... si al vent li dóna per bufar cap al sud, i ho fa prou fort com per arrossegar-me uns 200 km... potser arribo a una platja. Potser ho faig abans que hi arribi la pluja, que en l'últim mig any, m'ha boicotejat tots els intents d'anar-hi, des del primer dia que ho vaig voler fer.

I si a la platja, aquest cop tampoc hi arribo. És igual. Al sud, també hi ha un iglú, amb tres esquimals, dos d'ells molt petits, la seva companyia és una entrada d'aire fresc i carinyós sempre.
Bon cap de setmana a tothom!

"¡HOLA!", i "Adéu".

Quan vaig entrar a la sala d’espera, només hi havia una altra senyora.

“Hola, bona tarda.” “Bona tarda.” Jo vaig optar per no fer res, només esperar. Ella llegia una revista: "¡HOLA!" (sempre hi és a les sales d’espera. Potser per si no hi ha ningú més, mira, et saluda la revista).

De sobte, la senyora va dir: “L’Adrien Brody li ha regalat un castell a la Elsa Pataky. Va!, un castell, jo no sabria viure en un lloc tan gran”.

No em quedava clar que hagués de dir-li res, pq no aixecava els ulls de la revista… fins que, em va mirar... Jo no sóc molt d’encetar converses amb desconeguts, però algo havia de dir:

“Un castell? Jo tampoc el voldria, quina feinada netejar-lo tot”. Ella es va donar per satisfeta i va seguir llegint. I jo em vaig quedar pensant en el que acabava de dir. Al “pueblo llano”, així d’entrada, ens passen aquestes coses, ens pensem que encara que tinguis prous diners per comprar un castell, ja no arribes a pagar el jardiner, els cuiners i els que ho netegen tot, les 24 hores del dia.

Al cap d’una estona va tornar a dir algo: “I la Elsa Pataky aquesta, amb tantes operacions, no m’estranya. Així, totes podem ser una Elsa Pataky!”.

Una altra cosa que em passa amb els desconeguts, és que d’entrada, no goso portar-los la contrària, així com així… Em vaig visualitzar a mi, la vaig tornar a mirar a ella, que estava a prop dels seixanta, i malgrat tot, vaig contestar: “Totes!”.

La frase “totes podem ser una Elsa Pataky” se’m va quedar com enganxada al front. I simultàniament tb al front, però per dintre, més aviat al cervell, els pensaments es van activar.

Llavors vaig tornar-me a visualitzar a mi, i vaig començar a sumar operacions. Quan ja devia anar per la vuitena, en aquell moment en què el visturí ja no és suficient i has de recórrer a la vareta màgica, van dir el nom de la senyora. Es va aixecar, va deixar la “¡Hola!”, damunt la tauleta, però boca abaix i va sortir de la sala d’espera.

“Adéu, bona tarda”, “Adéu”.

Diumenge a Tarragona

Fa temps, l’Assumpta, parlava al seu blog, de la Catedral de Tarragona. I em va fer recordar el dia que hi vaig ser jo, aquest estiu.





Era un diumenge de juliol. A primera hora del matí. Feia bon dia. Una trucada de telèfon, per parlar amb algú que estava a uns 200km d’on era jo. “Avui ens podriem veure. Quedem a mig camí? Ens podriem trobar a Tarragona”. “Ok”.

De fet vaig passar la primera meitat de la meva vida anant molt a Tarragona, pq hi vivien els meus avis. Aquell dia però, devia fer més de 10 anys que no havia tornat. Doble il.lusió doncs: veure a la meva cosina i els dos esquimalets, i tornar a una ciutat d’on guardo tants records.

Només baixar del tren, l’esquimalet gran va venir corrrents a abraçar-me. Tres segons més tard, vaig notar com l’esquimaleta petita se m’abraçava a la cama. I llavors va arribar la meva cosina. Li vaig dir que portava un vestit molt xulo, i amb una mirada molt il.lusionada, em va preguntar “t’agrada?”. I de la bossa que duia, en va treure un d’igual, però de color verd (el meu color preferit) per a mi, pq faltaven pocs dies per al meu aniversari.

Així que l’arribada a Tarragona, ja va estar plena de carinyo, il.lusió i alegria des del començament. I va ser així fins al final. Vam voltar, vam passejar. Per la rambla, fins el mirador. Records. Emocions. I a l’hora de dinar, vam decidir que podriem donar un tomb per la zona del voltant de la Catedral. En sentir-ho, l’esquimalet va cridar “Sí!!! Anem a la Catedral! Anem a vore a Déu!!!”.

Tenint en compte el tarannà absolutament ateu d’aquesta part de la meva família, l’exclamació em va sorprendre. Ens vam mirar amb ma cosina, vam riure, i em va dir “sí, és que es veu que a ètica els ensenyen algo de cultura religiosa”. I cap a la Catedral vam anar. Els vam dir als esquimalets, que un cop dintre, havien de parlar molt fluixet...

És bonica per fora i per dintre, també. Ens vam aturar en un racó on els vitralls dibuixaven llums de colors al terra. I vam intentar atrapar els colors i deixar que ens pintéssin els cossos. I al cap d’una estona, l’esquimalet em va dir algo tan fluixet que no el sentia. Em vaig ajupir, i va tornar a preguntar encuriosit i molt seriós: “bruixoleta...on està Déu…?”.

(¿?)

… vam seguir una estona més voltant tota la catedral, i un cop fora, vam continuar redescobrint Tarragona. Tota aquella zona la vaig trobar tan bonica. Eren uns carrers que no recordava en absolut. Potser perquè ha canviat tot molt. No ho sé. Em va encantar. Vam anar fins al circ romà. Encara feia sol. S’hi estava molt bé. I, abans de marxar, encara vam tenir temps de fer un bon berenar amb creppes i gelats, en una terrassa de les rambles, al costat del mirador, a prop del mar.